Plans i ocurrències

Els partits polítics comencen a desgranar, de forma inarticulada, propostes econòmiques per a la propera legislatura. Fins ara, consisteixen desgraciadament en receptes directes per augmentar l'ocupació i les rendes dels ciutadans –és el cas de les mesures de salari mínim i ocupació pública llançades des del PSOE i Esquerra Unida–, presentades com a solucions arbitristes. No obstant això, no és l'acció frontal directa, tantes vegades frustrada i ineficaç, sobre el mercat laboral i els salaris el que s'espera dels programes econòmics, sinó la definició, el més exacta possible, de les línies mestres de les seves decisions econòmiques durant els propers quatre anys; amb la vista posada, esclar, en l'ocupació i en el benestar dels contribuents, però sabent que les ocupacions i els salaris els generen les empreses i que la prosperitat depèn d'una política redistributiva que sí que competeix a l'Estat.

Una d'aquestes línies, potser el traç del qual depenen tots els altres, és la política tributària escollida. D'entrada, les organitzacions polítiques han d'explicar com és el nivell d'estat de benestar que estan disposats a finançar, atès el marge disponible de control del dèficit. No n'hi ha prou que el PP repeteixi la tornada “abaixarem els impostos”; està obligat, i així haurien d'exigir-li-ho els votants, a quantificar les conseqüències d'aquesta rebaixa, és a dir, quins serveis públics (educació, sanitat, seguretat) quedarien sense finançar. De la mateixa manera, no és suficient, ni tan sols interessant, parlar de renda bàsica o ocupacions públiques –un recurs retòric més que un pla viable– si no s'explica d'on sortiran els fons per pagar aquestes xarxes de protecció. Explicacions que, en un cas o altre, exigeixen abandonar la píndola o pedrada verbal i oferir memòries econòmiques extenses i raonades. Just el que els partits polítics no saben fer.

D'aquí es dedueix que la gran incògnita de la política econòmica per als propers quatre anys, es faci explícita als programes o no, és l'estructura fiscal de l'Estat. L'economia espanyola necessita una reforma fiscal integral –és a dir, que reorganitzi tots i cadascun dels impostos– per recuperar la prosperitat perduda a partir del 2008 i dotar l'Estat de capacitat de despesa i inversió. Aquesta reforma, menyspreada pel Govern de Rajoy, exigeix apujar alguns impostos, abaixar-ne uns altres, retallar deduccions i desgravaments i entrar en un debat clar sobre els impostos del patrimoni i donacions. Amb una reforma fiscal orientada a augmentar els recursos públics és possible plantejar opcions polítiques, siguin d'inversió, despesa social o pagament del deute; sense reforma, tot  queda en retòrica i ocurrències aïllades.

Els partits han de respondre a dos problemes més grans. El primer, renegociar amb Brussel·les compromisos nous i més laxos d'estabilitat financera. De res serveix fixar objectius de dèficit inassolibles que obliguen, pel camí, a destruir sanitat, educació o pensions. El segon, una revisió a fons de la reforma laboral. La meta és acabar amb la dualitat del mercat de treball. Els ciutadans no volen pocions màgiques per crear ocupació; és més, en desconfien. Demanen plans argumentats i creïbles. La resta és silenci o aixecada de camisa.