La bestiesa de passar pantalla

El filòsof romanès Emile Cioran va escriure un dia que es va despertar wittgensteinià que tota paraula és una paraula de més. Suposo que, per la mateixa lògica i canviant l'escala, podria afirmar-se que tot llibre és un llibre de més. Però de qualsevol llibre, fins i tot del pitjor, es podria sostenir que va tenir un instant de glòria en el qual per a algú va ser necessari (per a l'autor com a mínim). De fet, probablement per aquí passi la diferència entre els textos irrellevants i les grans obres: aquestes mai no deixen de ser necessàries. Encara que potser fos una mica més precís dir que mai no deixem de necessitar-les.

Si tornem a les paraules, i en prediquem la mateixa distinció que acabem d'establir entre els llibres, podrem afirmar que les que fan fortuna xifren el seu triomf a incorporar-se al llenguatge comú (i consoliden el seu èxit quan obtenen els honors d'entrar al Diccionario de la RAE, o l'equivalent en la llengua corresponent), mentre que unes altres, després d'un temps de vida precària entre frases, donant-se colzades per aconseguir un lloc al llenguatge comú, acaben per desaparèixer per la seva inconsistència o la seva impropietat manifesta per descriure mínimament bé allò que designen.

Entre aquestes últims, una expressió que resulta digna d'esment, encara que solament sigui per la notorietat pública que ha obtingut com a conseqüència d'haver estat utilitzada reiteradament per alguns dels nostres representants polítics, és la de “passar pantalla”. Es tracta, diguem-ho de sortida, d'una de les expressions més beneites i ridícules que s'han encunyat en els últims temps, en renyida competència amb la també famosa “desconnexió”. Per descomptat que d'ella, com de la més insubstancial, es pot afirmar que en algun moment ha fet falta, ha complert una funció o, almenys, ha servit per a alguna cosa. Però el que val la pena plantejar-se és precisament quina ha estat aquesta funció o utilitat que li han trobat els seus usuaris, més enllà de permetre'ls posar-se l'etiqueta de modernets o actuals des del punt de vista formal (per allò que es tracta d'una formulació presa en préstec del llenguatge dels internautes).

Per respondre a la pregunta, bastarà amb evocar alguna situació recent. Pensem, per exemple, en les declaracions d'Oriol Junqueras a Catalunya Ràdio el 20 de desembre passat, en les quals, com ha recordat Xavier Arbós en un magnífic article (Dret a decidir, adéu, El Periódico 18/03/2015), afirmava que el dret a decidir corresponia a una etapa superada, a una pantalla que havia quedat enrere en el temps. En sentit anàleg s'ha pronunciat aquests últims dies Juanjo Puigcorbé —un actor en hores baixes des que se li va ocórrer encarnar el rei Joan Carles en una sèrie televisiva, tal com diu ell mateix—, encara que, en el seu cas, la pantalla abandonada no era la del dret a decidir sinó la del federalisme, del què s'ha declarat profundament desencantat (resulta irrellevant a aquests efectes la qüestió de quan es va produir aquest desencantament, tenint en compte que el federalisme encara no ha gaudit de la seva oportunitat entre nosaltres).

Estem davant la banalitat en estat pur, en la mera afirmació recolzada solament en una metàfora que, per afegiment, ni tan sols s'aplica bé

Esperarien en va els qui esperessin que a tals afirmacions els seguís alguna forma de justificació o explicació. Els qui així parlen —i ni el líder d'ERC ni el Sean Connery català constitueixen una excepció en aquest aspecte— acostumen a considerar-se alliberats d'argumentar res. Per tots ells romandre en la suposada pantalla anterior desqualifica (per antic?) qui s'hagi quedat aquí, sense que el crític es molesti a assenyalar les virtuts de la seva (per nova?) o els defectes de l'aliena. Estem davant la banalitat en estat pur, en la mera afirmació recolzada solament en una metàfora que, per afegiment, ni tan sols s'aplica bé a aquest tipus de situacions, i es queda per tant en un mer joc amb les paraules.

Suposo que per als usuaris d'aquest tipus d'expressions ha de resultar particularment desolador topar-se de cara amb l'evidència que la navegació en la qual s'inscriu el seu tan grapejat canvi de pantalla admet travessies molt diverses  (no és això, el seu caràcter erràtic i no predeterminat, el que caracteritza navegar per Internet?).

No estic plantejant una qüestió abstracta o especulativa, sinó ben pràctica. Fa uns mesos el sobiranisme presumia que, segons les enquestes, el 80% de catalans era partidari de poder votar per decidir sobre el seu futur polític. Doncs bé, quan el 9-N passat el president Mas va complir finalment la seva promesa de posar urnes i paperetes, per conèixer les preferències de la ciutadania catalana sobre aquest tema, va resultar que solament va acudir a votar el 30% dels convocats. La pregunta inevitable és: què se'n va fer del 50% que falta, en aquesta comptabilitat? No és la meva resposta favorita, per tot el que acabo d'exposar, però sí la que els sobiranistes, per pura coherència, haurien de plantejar-se seriosament: potser aquest 50% està, en efecte, en una altra pantalla, solament que molt diferent a la que proposa el sobiranisme.

Manuel Cruz és catedràtic de Filosofía Contemporània a la UB