Un atleta pot ser vegà?

Durant dècades, els termes atleta i vegetarià s'han considerat gairebé excloents, però la veritat és que cada vegada més professionals i aficionats a l'esport mantenen el seu bon estat físic a còpia de dietes en què no tenen cabuda les proteïnes animals. La història de més èxit esportiu relacionada amb aquest tipus d'alimentació restrictiva és, sens dubte, la de Carl Lewis, que la va adoptar el 1990 (prescindia, també, de llet i ous). Un any més tard, durant el Campionat Mundial de Tòquio del 1991, aconseguia el rècord dels 100 metres. El fill del vent, com se'l coneix popularment, ha reconegut: "El meu millor any de competició a la pista va ser el que vaig seguir una dieta vegana —vegetariana estricta—”. No és l'únic. Una icona de l'atletisme, Bart Yasso, és vegetarià. També ho són Scott Jurek, un dels corredors d'ultramaratons més importants de tots els temps; Brenda Brazier, triatleta Ironman; i el culturista Robert Cheeke, entre molts altres. Llavors, sembla que la resposta a la pregunta és senzilla: "Sí, es pot competir al més alt nivell esportiu alimentant-se només de vegetals", deveu pensar. Doncs les coses no són tan clares.

El 2009, l'Associació Americana de Diabetis (ADA) admetia: “Les dietes vegetarianes adequadament planificades, incloses les totalment vegetarianes o veganes, són saludables, nutricionalment adequades i poden proporcionar beneficis per a la salut en la prevenció i el tractament de certes malalties. Ben planificades són apropiades per a totes les etapes del cicle vital, inclòs l'embaràs, la lactància, la infància i l'adolescència, així com per als atletes”.

No obstant això, l'ADA, juntament amb els Nutricionistes del Canadà i el Col·legi Americà de Medicina de l'Esport, sostenen en un document conjunt la necessitat que els esportistes fidels a aquesta mena de dietes secundin una alimentació correctament planejada. En l'informe s'insisteix, a més, que aquest tipus d'alimentació, lliure de proteïnes animals, pot vincular-se a determinades mancances, com la de vitamina B-12, important per als atletes de resistència, ja que afecta a la producció de glòbuls vermells. Primera pista: vegetarianisme, sí, però tutelat per un especialista.

Pista número 1: vegetarianisme sí, però tutelat per un especialista. Pista número 2: depèn del tipus de competició que es practiqui

Alguns prestigiosos experts en nutrició i esport, com Nancy Clark, han reconegut recentment a The New York Times: “En l'última reunió anual a San Francisco del Col·legi Americà de Medicina de l'Esport es va fer una presentació sobre els atletes vegetarians. Bàsicament, concloïa que no hi ha prou investigació per saber com aquest tipus de dieta afecta els esportistes. És possible que alguns tinguin nivells baixos de creatina, un nutrient que s'obté exclusivament de la carn i que pot ajudar durant sessions curtes d'exercici intens, com les curses de velocitat. Però no cal, al meu entendre, consumir aquesta mena de suplements. La meva sensació és que l'entrenament dur supera tots els obstacles. La dieta, si és saludable, no ha de marcar gaires diferències”. No és de la mateixa opinió Amil López Viéitez, doctora en Farmàcia, nutricionista i autora de Dieta coherente, que sí advoca pels suplements nutricionals en el cas dels esportistes vegans, "per evitar mancances de vitamina B-12, B-2, ferro, calci, vitamina D, zinc, omega-3, etcètera”.

"Així, per exemple, les dones atletes han d'incloure aliments rics en calci, com algues (hiziki, wakame, arame, kombu), llegums, fruits secs, llavors de sèsam i sal de sèsam. Molt important és, també, associar la vitamina D al consum de làctics. En el cas de la seva falta d'ingesta, es recomana el rovell d'ou o les margarines enriquides. Els nivells de ferro i vitamina B-12 han de supervisar-se analíticament per reforçar l'alimentació amb aliments enriquits en tots dos nutrients, com llegums, fruits secs, bledes, espinacs, civada i julivert, acompanyats d'una amanida amb vinagre o amb un suc de taronja per afavorir-ne l'absorció”, prossegueix l'especialista.

Encara que realment hi ha pocs treballs científics amb la dieta vegetariana i l'esport com a protagonistes, un dels últims a arribar (l'anàlisi d'una triatleta vegana publicat a Cardiology l'any passat) conclou: “El cas clínic d'una triatleta vegana només pot proporcionar indicis que una dieta vegetariana, almenys, no és perjudicial per a la salut. Fins i tot en relació amb un triatló de llarga distància, les dades mostren que el rendiment és similar als aconseguits per esportistes que segueixen una dieta mixta. Aquestes conclusions no poden extrapolar-se a distàncies curtes i competicions olímpiques, ja que en les dues cal un rendiment explosiu que requereixi la intervenció de l'àcid làctic". Segona pista: depèn del tipus de competició que es practiqui.

Manuel Villanueva, director mèdic d'avanfi-tulesiondeportiva.com, reconeix la importància del debat. "L'alimentació és un factor molt important a tenir en compte per a tothom qui fa una activitat física moderada o elevada. Si aquest aspecte no es cuida, el rendiment serà pobre, apareixerà la fatiga, no es millorarà la forma física i s'elevarà el risc de sofrir lesions o malalties”, diu. Per Antonio Ríos Luna, de l'equip mèdic del club de futbol AD Almería, és prioritari personalitzar la nutrició en funció de l'activitat física. "I al final de tot es tracta, simplement, que l'organisme pugui reposar les reserves al més aviat possible després d'un esforç intens, i estigui preparat així per al següent entrenament o competició”, insisteixen els dos experts. De manera que, més enllà de menjar o no carn, per al doctor Álvaro Iborra aquests són els errors essencials en els quals un atleta mai no ha de caure: abusar dels sucres de ràpida absorció (xocolates o dolços), continuar menjant igual en períodes de menys entrenament, no hidratar-se correctament o excedir-se en el consum d'alcohol i cafè.