Públic o privat

Finalment –i afortunadament– s'ha creat un corrent molt majoritari d'exigència de regeneració i neteja de la nostra societat, especialment del seu component polític. Per evitar els maquillatges o les simples simulacions, però també les possibles exageracions, seria bo que tinguéssim clars alguns criteris a l'hora d'utilitzar les paraules i d'analitzar els comportaments de les persones per veure si es corresponen a les funcions i als objectius que se'ls atribueixen pel paper que en cada moment tenen en la societat. Intentaré aportar la meva visió d'alguns casos concrets.

Sector públic i sector privat. Crec que aquesta divisió radical respon a una simplificació excessiva i té el perill de confondre els interessos col·lectius amb els interessos privats. M'agrada parlar de quatre tipus d'activitats que cal considerar de forma diferent: 1. Treballar per a interessos col·lectius des del sector públic (política). 2. Treballar per a interessos col·lectius des d'organitzacions del sector privat sense afany de lucre (tercer sector social, ONG, fundacions). 3. Treballar en organitzacions empresarials amb afany de lucre (empreses, cooperatives, professionals liberals…). 4. Gestionar interessos públics en entitats o empreses de capital públic. En tots i cadascun d'aquests casos existeixen regles, normes, incentius i objectius que permeten fer el judici d'una actuació, però no són els mateixos. Vegem:

Política. En aquest camp la regla fonamental és que el polític ha d'estar al servei dels ciutadans que li han encomanat que els representi i que han acceptat els objectius que els ha proposat. Les seves actuacions han d'estar dirigides a la consecució d'aquests objectius col·lectius, i la seva actuació no hauria d'entrar en contradicció amb ells, excepte que les circumstàncies conjunturals l'obliguin a canviar-los (canvi que si és important requeriria una consulta prèvia…).

Cal separar aquelles organitzacions no mercantils que presten serveis socials sense afany de lucre, d’aquelles empreses que són concessionàries de serveis públics

Una de les desviacions intolerables és l'ocultació o la mentida, ja que trenca radicalment la confiança en la qual està basada la representació obtinguda. L'altra, encara més evident, és l'anteposició d'interessos personals o de partit als generals; i en casos molt greus, la satisfacció d'interessos particulars a canvi d'un lucre personal, o la utilització de diners públics per a finalitats particulars. Aquests últims aspectes són els que normalment es coneixen com a corrupció, però jo penso que la corrupció hauria d'incloure també altres casos.

Tercer sector social. És un àmbit d'un gran valor, al qual cal donar suport i estendre. Però de vegades hi operen organitzacions que no responen al que el seu nom indica. Cal separar clarament aquelles organitzacions no mercantils que presten serveis socials sense afany de lucre, d'aquelles empreses que són concessionàries de serveis públics però que, legítimament, busquen a través d'aquesta activitat un benefici econòmic. En aquests casos l'obtenció del benefici pot entrar en contradicció amb la qualitat o l'extensió del servei, i per tant les normes a través de les quals s'actua no poden ser les del mercat sinó les que es fixin molt clarament en l'“encàrrec” i es comprovin amb regularitat.

L'actitud del sector públic davant d'una i d'unes altres hauria de ser diferent ja que la motivació és diferent. També hauria d'aclarir-se el paper d'organitzacions diverses que prenen la forma de fundacions acollint-se a aquest règim, quan en realitat són associacions sense capital fundacional, i que de vegades obeeixen a finalitats que no són exclusivament de servei públic.

Canvi de sector. És bo ser exigent per evitar que persones amb una trajectòria vital purament política trobin al final un acomodament en empreses privades, simplement per aprofitar la seva capacitat de relació personal. Això és més clar encara si es tracta d'empreses privatitzades per Governs anteriors en les quals van participar. Però no crec que fos bo impedir que es pugui demanar a persones amb una llarga trajectòria de gestió en el sector privat que aportin la seva experiència i capacitats al servei dels interessos generals, com a gestors d'empreses o d'interessos públics, i que per tant és lògic que una vegada finalitzada aquesta etapa puguin tornar amb tota naturalitat, i sense crítiques, al sector privat.

Aquestes dues situacions exposades posen de manifest tres problemes que cal abordar: les dificultats de la “reincorporació” dels polítics al món privat (excepte els que tenen la fortuna o la possibilitat d'aconseguir una excedència…); la creixent “inhibició” de moltes persones davant les ofertes d'incorporació al sector públic; i (en menor grau) els sistemes de retribució dels càrrecs d'aquest sector, en comparació del privat. La solució d'aquests problemes podria millorar la composició del sector públic i afavorir l'acostament al conjunt de la ciutadania. Una conseqüència important seria la desaparició del tòpic de la “classe política”, que és la plasmació d'aquest distanciament.

La desitjada i proclamada “regeneració” demana molts canvis legals i socials. Però també, entre els uns i els altres, abordar els problemes indicats amb rigor i sense demagògia.

Joan Majó, enginyer i exministre.