Memòries de l’Àfrica (i de l’oasi)

No es parla davant la porta de la Sala 1 sobre qüestions de la Comissió d'Investigació sobre el Frau i l'Evasió Fiscals i les Pràctiques de Corrupció Política, que ja està a punt de començar, sinó del que Pablo Iglesias va deixar anar aquest diumenge en el míting de Podem. I què va dir? Que ell no abraçaria Mas. Ho comenta una rotllana de periodistes amb el protagonista de la cita i president de la comissió, el diputat de la CUP David Fernàndez, enfadat i dolgut perquè considera que l'ètica de la política té la seva raó de ser en els sentiments. Sosté que la política no és així per naturalesa, és a dir, freda i calculadora, sinó com cadascú decideix fer-la. Hi ha, en la rotllana, qui ho considera un cop de casta polític, i també qui opina que l'esquerra no ha de tenir per enemiga una altra esquerra.

La xerrada de l'exfiscal Mena es va omplint llavors de memòria precisa. Dates, impressions, detalls

La comissió s'ha traslladat de la Sala de Grups, on sempre s'havia reunit fins aquesta vegada, a una sala més petita, però en què entra la llum del dia. Això és el que tota investigació necessita: sortir a la llum del dia. I potser per això mai com avui aquesta comissió no havia estat tan viva, tan dialèctica i tan al corrent, doncs tot el que passava a dins tenia un correlat i una antítesi fora de les portes. Al mateix temps que, tot just començar, ERC salvava per tercera vegada amb el seu vot el president Mas de comparèixer davant els comissionats (que no els comissionistes), a uns quants metres del Parlament el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya admetia a tràmit la querella contra Artur Mas pel 9-N. També, abans d'entrar a la sala en qualitat d'expert, el catedràtic de Dret Penal de la UPF Jesús María Silva Sánchez ha hagut de fer una parada al passadís per donar a la premsa la seva opinió sobre la imputació de la seva clienta, la infanta Cristina, a la qual el jutge Castro acabava de fer-li un forat al banc, acusada de frau fiscal. I mentre es desenvolupava la sessió més llarga duta a terme fins ara, prop de cinc hores i mitja de parlar de corrupció i evasió de capitals, la gent al carrer estava pendent dels milions que anava repartint la Loteria de Nadal. (A qui aquest dilluns CiU no ha pogut salvar de comparèixer davant la comissió ha estat Mireia Pujol Ferrusola, moment en què els convergents s'han quedat sols votant-hi en contra i amb cert gest becquerià. Ja ho va dir el poeta, però amb altres paraules: Com de sols es queden els nostres!).

La comissió ha durat tant de temps perquè el primer dels compareixents donava tant de si que ho ha donat tot: emoció, anàlisi i biografia. José María Mena, excap de la Fiscalia del TSJC. L'home a qui el franquisme va confinar a Barcelona com a càstig i el pujolisme el va castigar desterrant-lo al lúgubre i despoblat país d'Ara Això no Toca per haver-se pres de debò el cas Banca Catalana. Ha fet aquest mes de desembre 78 anys. Barba blanca de jubilat presocràtic. Les taques del temps li esquitxen el cap. Veu vella i captivadora. Parla amb frases llargues perquè té pensaments llargs. La seva sintaxi és la d'un jurista i així concatena (no encadena, perquè és un home lliure) les paraules elaborant des del principi el sentit final de l'oració, igual que un fiscal connecta uns fets amb uns altres intentant esbrinar quina finalitat els ha motivat. Diuen que passeja molt i que probablement aquest matí hagi recorregut a peu mitja Barcelona per anar al Parlament. El cas és que hi ha arribat puntualíssim.

Mentre Mena parla, un silenci litúrgic s'apodera de la sala. Explica que ha vingut a aquesta “institució que encarna la sobirania nacional de Catalunya” no només per mandat sinó per desig formal i explícit de la seva lleial col·laboració. Quan Mena escolta les preguntes dels diputats, es posa l'índex al costat de la boca i es treu les ulleres. Ell diu que ja no té plena memòria de les coses que van passar fa més de trenta anys. Podria refrescar-la amb documentació? Tots els seus papers els va triturar, fastiguejat. La xerrada de l'exfiscal es va omplint llavors de memòria precisa. Dates, impressions, detalls. I s'omple també de biografia, perquè acompanya les seves reflexions morals amb el que li anava passant, com quan algú va disparar amb una escopeta contra la finestra del seu dormitori a la caseta del Montnegre. O quan va decidir travessar la manifestació en defensa de Pujol portant a la cartera l'esborrany de la querella de Banca Catalana i ningú no el va reconèixer. Però ho va fer per demostrar-se que no tenia por. “Disculpin aquesta jactància de vell”, acaba. Afegeix que la pressió política no existeix per als funcionaris públics. Hi ha rendició incondicional, covardia, falta d'ètica; però no hi ha pressió política. D'aquesta manera, va embastant un discurs de dignitat democràtica.

“Érem [el fiscal Villarejo i ell] uns lleials servidors del poble de Catalunya, però això ningú no ho pensava. El nivell de buit [al qual es van veure sotmesos] era impressionant”. Quan el portaveu d'ERC li fa una pregunta en castellà, Mena li replica sense abandonar el seu vell accent burgalès: “En català, sisplau”. A Isabel Vallet, diputada de la CUP, li confessa: “Jo no sé molt bé què és una comissió d'investigació i no sé si vostès ho saben. Quina funció té una comissió d'investigació? No ho sé. He mirat el reglament del Parlament i no ho posa”. La diputada convergent Meritxell Borràs l'acusa de tenir una memòria selectiva i de sentir-se orgullós de ser un fiscal roig, i li recorda que ha estat de l'esquerra radical. “Estic acostumat a jugar al bàndol perdedor i espero passar els meus dies sense passar al bàndol guanyador”, és el que respon; però també ha explicat que va abandonar la militància en el PSUC el dia que es va aprovar la Constitució, ja que va considerar aquesta militància incompatible amb el seu càrrec. Mena ha negat l'existència de l'oasi català i de l'omertà. “No hi havia omertà perquè era flagrant el que estaven fent. Mai no va haver-hi ni oasi ni omertà. Hi ha hagut impunitat”. Ha comminat els diputats de la comissió a rescatar la documentació sobre Banca Catalana dels soterranis del Palau de Justícia. Va començar en to solemne i ha acabat concedint-se algun somriure a mesura que es prenia confiança a si mateix. “Actualment gaudeixo d'una activitat crítica i descreguda de tot el que és humà i diví i fins i tot de mi mateix”. I després de dir això, ha parlat de la seva edat i de la seva memòria i ha deixat la comissió plena de sentit.