_
_
_
_

Andorra, últims dies al paradís

El Principat afronta una reforma econòmica important, amb els primers impostos directes

Daniel Verdú
Aparador d'una joieria a Andorra la Vella.
Aparador d'una joieria a Andorra la Vella.Javier Martín

El viatge a Andorra el farien quatre persones. El Xavi (nom fictici) va trucar al banc i va donar el codi del compte del familiar mort del qual tenia poders. Res de noms ni quantitats per telèfon. El matí següent, una treballadora l'esperava a la primera planta de la seu bancària. Tot molt de pel·lícula: ascensor, timbre, codis... Primer va escriure el seu número secret a mà perquè la seva cal·ligrafia l'identifiqués. Així funciona. Quan va aparèixer l'encarregat del seu compte, van xerrar, van moure quantitats i li va preguntar com volia els diners. Hi havia uns 100.000 euros al compte. “Bitllets de 100 i 200”, va respondre. En va treure 36.000, el just per tornar a Espanya amb 9.000 euros a sobre cadascun sense tenir problemes a l'aduana. “No portin més d'això per persona”, li va recordar el seu agent. Va signar el rebut a mà amb el seu codi, el va destruir i ell i els seus acompanyants van ocultar els bitllets sota la roba. El viatge es repetirà en els propers mesos fins que el compte estigui completament buit.

La Guàrdia Civil va confiscar 3.119.000 d'euros a la frontera el 2013. Els diners ja són el producte estrella

Com el Xavi, moltes de les 7.000 persones que travessen diàriament la frontera amb Andorra aquests dies són espanyols a la recerca d'estalvis que havien dipositat en un dels seus cinc bancs quan encara operaven en règim de paradís fiscal. El cas Pujol i les urgències generades per la crisi n'han augmentat el trànsit. El seu perfil, assenyalen fonts policials, és a grans trets el d'una parella de classe mitjana, pocs ocupants i cotxe de gamma alta que travessa la frontera a mig matí.

Els diners sóns avui el producte de confiscació estrella en aquest lloc de control de la Guàrdia Civil, que ha perfeccionat els seus mètodes per rastrejar. Fins i tot amb gossos capaços de detectar l'olor dels bitllets. Pocs viatgers cometen ja l'error de portar més de 10.000 euros per persona i viatge, el límit legal, explica un matí de desembre a la duana de la Farga de la Mola el tinent cap de la Guàrdia Civil Alberto Blanco. Però tot i això, el 2013 es van aixecar 119 actes i es van requisar 3.139.271 euros, gairebé el triple que el 2012. Aquí hi han vist de tot. Correus humans, un home que es va menjar un rebut bancari que el delatava, cotxets de nadó folrats de bitllets i fins i tot una parella de 80 anys amb 700.000 euros en una maleta.

La Guàrdia Civil escorcolla un vehicle a la Duana de la Farga de la Mola, divendres passat.
La Guàrdia Civil escorcolla un vehicle a la Duana de la Farga de la Mola, divendres passat.Javier Martín

Els agents de la duana tiren de psicologia. “D'aquí en surten sabent sempre si algú els menteix. I els diners són porucs”, diu el tinent Blanco mentre rebusca al seu arxiu les dades de confiscacions. A Andorra s'hi va acumular molt i s'hi va generar molt en molt poc temps. No obstant això, i malgrat les últimes polèmiques com la de la vocal del Consell General del Poder Judicial que va dimitir després de ser descoberta amb la seva germana a la frontera amb 9.500 euros al damunt i 10.200, la seva germana —aquesta última quantitat, més del límit legal—, o la nova residència andorrana del motorista Marc Márquez, avui el Principat s'esforça a deixar enrere aquesta aura de país opac i refugi d'evasors on els seus ciutadans no paguen impostos. El cas Pujol ho ha complicat. Com explica un empleat de banca que prefereix no revelar el seu nom, “ha fet molt de mal”. “El problema no és la imatge d'opacitat. Sinó la por dels clients a les filtracions d'informació”, insisteix.

Els andorrans començaran a pagar per primera vegada IRPF al gener

El primer que es veu en travessar la frontera és un anunci enorme d'una entitat financera. Els cinc bancs del Principat, que constitueixen el 18% del PIB, gestionen 40.000 milions i donen feina a 2.500 empleats hermètics. Però el secret bancari, la pedra angular sobre el qual es va construir la prosperitat financera, també és avui una mica més relativa. Espanya va deixar de considerar Andorra paradís fiscal el 2011 gràcies a un conveni d'intercanvi d'informació que obligava el Principat a donar dades dels seus clients en procediments penals i tributaris oberts a Espanya.

El Principat s'encamina cap a un futur de transparència bancària total (2016 és la data per integrar-se en un grup de països que compartiran la informació), però aquest moment només arribarà, diuen els seus governants, si llocs semblants com Suïssa o Liechtenstein fan el mateix. Ara només es proporciona informació a requeriment d'un jutge o de l'Agència Tributària i en casos concrets. Espanya no pot demanar encara una llista de tots els comptes bancaris a nom dels seus nacionals.

Diverses persones passegen davant la seu de MoraBanc a Andorra la Vella.
Diverses persones passegen davant la seu de MoraBanc a Andorra la Vella.Javier Martín

Els bancs, en la mesura de les seves noves possibilitats, continuen protegint al màxim l'anonimat dels seus clients. Però per molts això ja no és suficient. Especialment, pels que volen ocultar activitats il·legals. En el sumari de l'operació Emperador contra la màfia xinesa, per exemple, les escoltes policials van revelar que els implicats van viure com un autèntic drama que Andorra deixés de ser un paradís fiscal proper. Van derivar totes les seves operacions de blanqueig a Suïssa i a altres territoris més segurs.

Amb l'arribada de la crisi i la caiguda dels ingressos (el pressupost del país és d'uns 400 milions d'euros, menys que el del FC Barcelona), Andorra va emprendre una sèrie de reformes econòmiques que incloïen la històrica implantació dels primers impostos directes (Impost de Societats i d'Activitats Econòmiques) que culminarà al gener amb la controvertida arribada de l'IRPF, el tipus màxim del qual serà del 10%. Pot semblar insuficient, però des de l'aprovació de la seva Constitució, el 1993, no s'havia viscut cap revolució similar.

Temps enrere potser ens preocupàvem més de la quantitat que de la qualitat”, diu un empresari

Aquella Carta Magna va transformar un país guiat encara per inèrcies gairebé feudals i normes basades en els usos i costums —fins als anys 70 no van votar les dones— en un sistema democràtic. Els seus dos caps d'Estat (el president de la República Francesa i el bisbe de la Seu d'Urgell), que actuaven com una mena de virreis, van passar a tenir un paper gairebé simbòlic.

El pes de les grans famílies es va anar reduint, però encara avui és difícil dissociar el poder dels cognoms que l'han ostentat durant anys, la majoria vinculats a la banca. Més, en una societat de muntanya tancada on resideixen 70.000 persones, de les quals només 34.800 són andorranes. Els grans noms continuen sent els de la família Mora (MoraBanc); els Ribas Reig (tabac i Andbank); els Cerqueda (també a Andbank, on el pare de Jordi Pujol va dipositar els seus diners); els Cierco (amos dels hotels Plaza i de la Banca Privada d'Andorra); o els Pérez (amos dels centres comercials Pyrénées).

La promiscuïtat entre el món empresarial i la política és encara evident. Entre els 28 membres del Consell General, l'equivalent al parlament andorrà —avui jove i paritari al 100%— i en el mateix Govern és fàcil trobar-hi perfils vinculats a tots dos mons. Aquí aquesta dualitat, en general, no es viu com alguna cosa negativa o èticament reprovable, diu el portaveu i ministre de Finances andorrà, Jordi Cinca (de la coalicció de centredreta Demòcrates per Andorra que presideix Toni Martí). “No som tants on triar”. Un cas paradigmàtic és el d'Òscar Ribas Reig, cap de Govern tres vegades i president d'honor d'Andbank, profundament respectat en aquesta societat. “Perquè no enganya a ningú”, insisteix Cinca. “Tothom sap quins són els seus interessos. I tot i això, va ser dels primers impulsors dels impostos malgrat que no li convenia”.

Dos esquiadors a Andorra.
Dos esquiadors a Andorra.Javier Martín

La clau familiar explica molts elements d'un país de 468 quilòmetres quadrats on només l'1,3% de la seva superfície està urbanitzada. Els Calbó, un altre cognom il·lustre, són un clar paradigma del meteòric esclat econòmic que va viure Andorra als anys 60. Vivien del blat i de la ramaderia (vaques i ovelles que encara tenen) al costat de 12 famílies més a Soldeu, a 1.850 metres d'altura. Mai no els va faltar de res, “però tampoc sobrava”, explica Josep Areny (Calbó és com es coneix la casa familiar)  assegut a l'Hermitage, un espectacular hotel de cinc estrelles dels tres que regenta ara la família. Josep va ser monitor d'esquí, després va muntar una botiga d'esports, un hotel… La seva fortuna va créixer amb la neu i l'explosió comercial que va atraure la massa de turistes: avui set milions anuals.

Corrien els anys 60 i a Espanya la creixent classe mitjana hi va veure un tresor en el diminut país pirinenc. Andorra la Vella, la capital, es va convertir en un enorme centre comercial i les famílies que van saber aprofitar el creixement es van fer milionàries. Potser massa de pressa. “Potser ens enceguem una mica i no gestionem bé el nostre futur”, assenyala Calbó, que també es va dedicar un temps a la política. “Andorra avui té problemes econòmics. Hem especulat massa i no hem cuidat el comerç. Ens hem preocupat més de la quantitat que de la qualitat. Un model econòmic fàcil”.

Només la meitat dels 70.000 residents andorrans ha nascut aquí

L'explosiu creixement d'Andorra —el parc mòbil actual és de 73.694 vehicles per 70.000 habitants— es va basar en el comerç (1.400 establiments) i la baixa fiscalitat. “De sobte si el teu veí tenia un Mercedes, també te'n compraves un”, explica un empresari del Principat. Però gairebé res d'indústria. I una autarquia considerable: fins fa dos anys, qualsevol empresa estrangera que volgués establir-se a Andorra només podia posseir un 33% del seu negoci i havia de recórrer a la figura del prestanoms [un ciutadà andorrà que prestava el seu nom a canvi de diners].

Ara les botigues mantenen un IVA (aquí es diu IGI) del 4,5%, però la globalització i la implantació de grans superfícies low cost als països veïns han convertit el paisatge de l'avinguda Meritxell, on comerços amb els mateixos productes s'estenen porta amb porta, en un anacronisme econòmic. “Som massa venent el mateix”, es queixa la dependenta d'una tenda d'electrònica que, com a tants, prefereix no donar el seu nom perquè “ens coneixem tots”.

L'aeroport d'Andorra, situat a la Seu d'Urgell.
L'aeroport d'Andorra, situat a la Seu d'Urgell.Javier Martín

Es busquen nous actors i un altre tipus de visitants. La propera inauguració de l'aeroport d'Andorra (a la Seu d'Urgell) n'atraurà uns quants. Per això es va aprovar també un projecte de llei del joc i està a punt d'implantar-s'hi un casino. S'especula que s'instal·larà als baixos d'1.800 metres del centre termal Caldea —en el seu moment una revolució turística—, on també podria acabar-hi una seu del museu Thyssen.

En molts sentits Andorra continua sent un país conservador i poc amic dels canvis. Les reformes costen. “L'oposició és generalitzada en els impostos indirectes”, assenyala Cinca. “És un tema cultural. La gent pensa que la millor barrera perquè no pugin, és no posar-los. És una cosa lògica si véns de ser un país que no els ha tingut mai”.

Les fronteres espanyola i andorrana.
Les fronteres espanyola i andorrana.Javier Martín

Però ja van canviar abans i s'hi van adaptar. Algunes fortunes van començar amb el contraban. Era rendible i carismàtic. Avui aquest negoci ha quedat relegat a una sèrie de quadrilles que el practica per carretera o a través de la muntanya “amb equips de visió nocturna i inhibidors de freqüència”, explica una persona que coneix bé el negoci. Sempre són els mateixos. Els més joves són els que s'hi juguen el coll. Principalment passen tabac (el 2013 la Guàrdia Civil va aixecar 501 actes per aquest delicte i es van confiscar de 106.785 paquets i 325 quilos de picada per valor de mig milió d'euros) i fàrmacs. “El contrabandista aquí no té un retret social”, assenyala el tinent Blanco.

Semblant al que va passar durant anys amb els diners. Però la situació ha canviat. Els bancs busquen reformular els seus avantatges competitius —del secret bancari a l'experiència i la professionalitat— per no perdre clients en un mercat global. I el país s'encamina cap a un model de creixement en el qual els seus ciutadans començaran a suportar el pes de l'economia. Una vida, en suma, fora del paradís.

El país en xifres

Andorra té 69.966 habitants, dels quals el 49,7% són andorrans; el 24,5%, espanyols; el 13,7% portuguesos i el 3,8, francesos.

Andorra no té Banc Central. La moneda utilitzada és l'euro i el PIB del Principat és de 2.447 milions d'euros. La renda per càpita dels seus ciutadans és de 34.975 euros.

L'idioma oficial és el català. Però en l'eduación pública, a més de l'andorrà, pot triar-se el sistema francès o l'espanyol. La sanitat és pública, però inclou algunes formes de copagament en medicaments i consultes (es cobreixen al 70%), i cirurgies i hospitalitzacions (al 90%).

Els empleats cotitzen un 4,5 % a la seguretat social, mentre les empreses ho fan en un 14,5%.

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo

¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?

Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.

¿Por qué estás viendo esto?

Flecha

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.

Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.

En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.

Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.

Sobre la firma

Daniel Verdú
Nació en Barcelona pero aprendió el oficio en la sección de Madrid de EL PAÍS. Pasó por Cultura y Reportajes, cubrió atentados islamistas en Francia y la catástrofe de Fukushima. Fue corresponsal siete años en Italia y el Vaticano, donde vio caer cinco gobiernos y convivir a dos papas. Corresponsal en París. Los martes firma una columna en Deportes

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_