El que és dolent i el que és pitjor

És dolent que la corrupció, extensa, transversal i sistèmica sembli que no té fi ni remei. Els recents episodis dels Pujol, de les targetes negres, dels ERE andalusos, de Fabra i el seu aeroport, de l'operació Púnica madrilenya o els viatges de Monago indignen tant que ennuvolen la visió del pitjor i dificulten la reacció col·lectiva davant de tot això. Però el pitjor és que hi ha un femer on els bolets verinosos de la corrupció brollen naturalment, com una simple anècdota fatal, com un efecte col·lateral inevitable. Només quan desapareixen del primer pla de l'actualitat aquests successos extraordinaris que ens aclaparen per la seva gravetat i immoralitat és possible veure el femer, observar aquesta estructura de convivència en la qual germinen la múrria desvergonya, el tèrbol enriquiment desmesurat i la consegüent corrupció.

Josep Fontana, el nostre historiador lúcid i implacable, al seu llibre El futuro es un país estraño ens dóna tres claus per entendre què és el pitjor i per què: la gran divergència entre rics i pobres, la porta giratòria dels lobbies i el cop d'estat oligàrquic.

La primera clau és la que l'economista Paul Krugman anomena la gran divergència, el procés pel qual es produeix l'enriquiment gradual dels més rics i l'empobriment de tots els altres. La pobresa severa arriba al 6,4% de la població espanyola, i el 12,3% viu sota el llindar de la pobresa encara que tingui feina, objectivament qualificable com a miserable. Un informe recent d'Oxfam Intermón denuncia que la fortuna de les vint persones més riques d'Espanya equival als recursos dels catorze milions de persones més desfavorides.

Els interessos dels poders financers supranacionals són gestionats per un cor de capatassos locals que administren Europa

La segona clau serien els lobbies, que canalitzen amb un pragmatisme anglosaxó admirable la transparència de les influències sobre els legisladors i les mantenen, sense suprimir-les. La citació de Chris Hedges és clarificadora: “Els lobbistes escriuen els projectes de llei i aconsegueixen que siguin aprovats, gràcies al fet que són qui asseguren als polítics els diners per ser escollits, i els utilitzen quan deixen la política”. L'única raó per acceptar el lobbisme seria la certesa que lobbistes i polítics acceptessin les seves regles de deontologia política pragmàtica.

A Espanya el PP anuncia un projecte de llei sobre els lobbies, però és poc probable que la nostra tropa de polítics i empresaris accepti sincerament unes regles lobbistes. És més previsible que, quan s'establissin, apareguessin noves vies d'infracció oculta de les mateixes regles per aconseguir nous avantatges polítics i econòmics irregulars. Aquí sempre s'ha sabut que feta la llei, feta la trampa. Entre nosaltres la institucionalització dels lobbies comportaria, només i sobretot, la institucionalització de les portes giratòries, la burocratització del tràfic d'influències, i un creixement encara més elevat de la mercantilització de la política i de les institucions que haurien de ser democràtiques. I, a canvi, cap millora rellevant de la salut ètica de la nostra moribunda democràcia.

La tercera clau que assenyala Fontana es troba en les paraules de Michael Hudson, professor de la Universitat de Missouri, antic analista i assessor de Wall Street: “A Europa una oligarquia financera va reemplaçant els governs democràtics i sotmet les poblacions a una servitud per deutes. El resultat és un cop d'Estat oligàrquic que els impostos i la planificació i el control dels pressupostos estan passant a les mans d'uns executius nomenats pel càrtel internacional dels banquers”.

El pitjor és aquesta aclaparant infiltració dels poders financers en tots els centres i parcel·les del poder institucional. És una infiltració astuta, gairebé sempre amb formes democràtiques, i amb l'amabilitat verinosa de la societat del consum. D'aquesta manera, els interessos dels poders financers supranacionals són gestionats per un cor de capatassos locals que administren Europa amb més o menys fortuna, sota la severa batuta de la cancellera alemanya. Els seus mandants exigeixen més sacrificis i el cor de capatassos simplement els aplica.

A la pràctica, l'Estat social agonitzant sembla que ha renunciat a la seva funció teòrica d'àrbitre entre els interessos en conflicte de la nostra societat contradictòria. Potser no és un assalt sobtat i violent de l'Estat, un clàssic cop d'Estat com diu Hudson, però avui ja ningú dubta que l'Estat social ha estat abduït pels poders fàctics de l'oligarquia financera. Ens estan portant de l'Estat social a l'Estat SA. Cada vegada som més clients i menys ciutadans.

El dogma imperant és l'ànim il·limitat de lucre. Aquest dogma nodreix el terreny en què creix la “gran divergència”, que denuncia Krugman, on es multipliquen les portes giratòries i se segresta l'Estat social. Aquest terreny, aquest femer, és el pitjor. Hi brollen amb tota naturalitat, com bolets verinosos, la injustícia, l'avarícia, l'arbitrarietat i les corrupcions.

José María Mena va ser fiscal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.