La salut, a concurs

D'aquí uns dies sortirem de dubtes. D’aquí unes setmanes sabrem si el grup Eulen s'encarregarà de gestionar almenys dos de les quatre àrees bàsiques de salut que surten a concurs: a l'Escala (Alt Empordà) i a Alcover (Alt Camp). Alguns ajuntaments han posat el crit al cel davant l'eventualitat que la salut dels seus ciutadans passi a ser gestionada per una multinacional dels serveis, com neteja o seguretat, a empreses.

Les aigües tranquil·les de la sanitat catalana, que pretenien ser el reflex d'un orgullós model propi, de qualitat, amb un segell de prestigi davant la primitiva Espanya, de sobte són tèrboles. Algú ha descobert que la guineu caça impunement al galliner. El depredador havia entrat per la porta i feia anys que es guanyava la confiança del corral complet, amb la increïble connivència dels pagesos.

La guineu va veure les portes obertes des de l'inici del règim pujolista. Un primer pas va ser la creació dels consorcis sanitaris —defensats des de l'esquerra pel PSC i ERC— amb la voluntat de cedir-los els hospitals construïts per la Generalitat. D'aquesta manera, el pastís es repartia entre mútues, fundacions religioses, ajuntaments, caixes d'estalvi i, en suma, partits polítics. La voluntat de l'administració era no modificar el futur i deixar que el passat adquirís carta de naturalesa. El 1981, l’any de les transferències sanitàries, només el 10% dels hospitals catalans procedien de l’Insalud; la resta pertanyien a entitats públiques locals o eren privats concertats. Passava el mateix a l'ensenyament, tot i que amb xifres no tan escandaloses. La societat o, en el cas de la cultura va haver de fer tasques de suplència d'un Estat absent a Catalunya durant la dictadura franquista. La famosa vitalitat de l'anomenada societat civil catalana també és filla d'aquesta desafecció de l’Administració central respecte a Catalunya.

Així que, a poc a poc, la presència del sector privat es va convertir en part del paisatge de la sanitat pública. La Llei Orgànica de la Sanitat Catalana, del 1990, va crear la Xarxa Hospitalària d’Utilització Pública (XHUP), que afavoria la provisió privada amb finançament públic. Sis anys després va entrar en funcionament l'experiència de les Entitats de Base Associativa (EBA), unes societats de metges que gestionaven centres de salut. La continuació lògica de tots aquests episodis ha culminat en l'assumpte que ara ens ocupa: una multinacional gestionant els centres de salut públics.

Aquesta convergència público-privada ha estat per a alguns una oportunitat de negoci. Daniel de Alfonso, director de l’Oficina Antifrau de Catalunya, va arremetre el 2013 contra els consorcis sanitaris que gestionen alguns hospitals. Segons ell, es tracta d'un model que provoca “confusió”. N’és una prova el Grup Serhs S.A., de Ramon Bagó, que es va beneficiar de diversos contractes per un total de 50 milions d'euros atorgats per organismes públics dels quals formava part. Bagó, que va ser alcalde de Calella per CiU, va presidir les societats del holding del Consorci de Salut i Social de Catalunya (CSC) fins al març del 2008. A finals del 2011 es va reincorporar al Consell d’Administració de les empreses públiques del CSC, i es va integrar a la comissió executiva d'aquest holding públic. Això vol dir que va ser al grup directiu des del qual es tramitaven, s’informaven i es resolien adjudicacions que van beneficiar Serhs, del qual Bagó és fundador, accionista principal i president. Però el fiscal no va veure delicte en aquest negoci.

Ha passat una cosa diferent a Reus, on el jutge que investiga el cas Innova —un altre èxit rutilant de model sanitari català que ha deixat a l’Ajuntament de Reus un forat de més de 300 milions d'euros— vol aclarir en una peça separada si la Generalitat va pagar amb fons públics la defensa judicial de Josep Prat, principal imputat en el macroprocés. Prat, considerat per molts socialistes i convergents un gran actiu del model sanitari català, compatibilitzava la presidència de l’Institut Català de la Salut —no hi cobrava res— amb la direcció general del holding municipal Innova, del qual percebia uns 280.000 euros. Simultàniament, també vicepresidia el grup sanitari privat USP Hospitals.

Amb aquests campions de la pluriocupació, és clar que la guineu no s'ha mogut del corral. Per això, quan es revelen “auditories gratuïtes” de consultores de renom —com PricewaterhouseCoopers— que recomanen la venda d'una desena d'entitats i empreses públiques i el lliurament a la gestió privada de 18 hospitals i fins a 45 centres d'atenció primària, molts fan, preventivament, el gest de posar-se la mà a la cartera . No importa gaire que el titular de Salut, Boi Ruiz, juri que no farà cas d’aquests informes. Un conseller que recomana als seus conciutadans apuntar-se a una mútua privada fàcilment pot deixar que la guineu governi el galliner com vulgui. Al cap i a la fi, en èpoques de crisi cal deixar-se estar de paternalismes i que guanyi el millor.