El silenci revelador de Jordi Pujol

Amb l'enigmàtic comunicat del passat 25 de juliol i la compareixença reprensiva del 26 de setembre, l'expresident Jordi Pujol s'ha desemmascarat. No només admet haver estat un president que durant més de trenta anys va tenir diners a l'estranger i va ser un defraudador, sinó que, pel que sembla, també contribuïa o tolerava l'enriquiment dels seus fills. Ara tots coneixem, fins i tot aquells que van ser els seus fidels seguidors, la seva actitud dolosa i el seu fracàs com a pater familias d'un clan sospitós. Pujol ha arruïnat la seva carrera política i ha passat de tenir el prestigi de gran estadista a ser considerat com un dels presidents menys honrats dels 129 que hi ha hagut durant 655 anys.

En la compareixença de fa deu dies, malgrat que la sol·licitud formal del Parlament era que expliqués el seu frau fiscal i també “el seu comportament durant l'exercici de la presidència de la Generalitat”, Jordi Pujol va evitar de parlar-ne , no va respondre ni una sola de les preguntes que li van formular i va esbroncar a tort i a dret de l'arc parlamentari. Era el moment oportú per aclarir, amb rotunditat, qualsevol tipus de dubtes sobre la seva activitat i la del seu entorn, però no ho va fer.

Potser no hauria convençut els seus detractors habituals, però és el que anhelaven aquells que durant anys li van fer costat i van confiar en la seva bonhomia. Va ser un silenci revelador d'un expresident que coneixia Catalunya pam a pam i que, en canvi, pretén fer-nos creure que desconeixia els negocis tèrbols dels seus fills i dels seus col·laboradors més propers. Un silenci que entela una trajectòria política que ara podem reinterpretar.

Jordi Pujol va començar la seva activitat en ple franquisme, durant els anys 50, amb el fer país, és a dir, amb la defensa com a ciutadà dels trets que configuren la nació catalana: llengua, història, cultura, tradicions, economia… Molts catalans es van socialitzar políticament amb el fer país o van lluitar per recuperar la identitat nacional catalana i van donar suport solidàriament a aquells que van ser represaliats per això; però Pujol, a més, estava creant un pòsit ideològic i discursiu que utilitzaria durant anys per enfortir vincles, sumar adhesions i aconseguir el suport social necessari per encobrir les seves malifetes. Mentre alguns desafiaven la dictadura amb altruisme i pensant col·lectivament, Pujol, pel que sembla, també tramava un futur prometedor per als seus acòlits.

Per a molts el fer país, fer política i fer partit va acabar en un fer negoci

Al novembre de 1974, Pujol va fundar un moviment polític, Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), i va decidir, en una conferència que va pronunciar al gener de 1975 a l'escola de negocis ESADE, iniciar la fase de fer política. Per a molts l'acció política era motor de les demandes socials i de la lluita contra l'immobilisme de la dreta franquista, però Pujol, en una premonitòria simbiosi entre negocis i política, potser va pressentir que l'activitat política podia convertir-se en una plataforma idònia, no només per satisfer les seves aspiracions ideològiques, sinó també per protegir i ampliar els negocis familiars. Un contrast entre l'accepció més noble de la política i la més infame, que, per cert, han practicat abastament els grans partits, PP i PSOE, que coneixien els tripijocs de l'expresident, els van silenciar aprofitant la facilitat de Pujol per pactar la governabilitat espanyola i que ara dissimulen o, pitjor encara, arremeten contra el seu antic company.

Poc temps després, al gener de 1976, CDC es va constituir com a partit polític i en la III Assemblea, celebrada al maig del mateix any, Pujol va encoratjar els seus coreligionaris a fer partit i a crear una organització política sòlida amb l'objectiu de contribuir a la consolidació de la democràcia. El que per a bona part de la militància va ser una organització pal de paller de promoció de la consciència nacional, per a Pujol va poder significar la consecució de l'instrument necessari per aconseguir el poder, dirigir el tràfic d'influències i afavorir els seus descendents. I així va ser, quatre anys més tard es va convertir en president de la Generalitat de Catalunya i durant 23 anys va liderar un govern que presumptament va utilitzar com a refugi de pràctiques irregulars i d'embolics familiars.

Jordi Pujol va dir que “un segon, de vegades, condiciona tota una vida”. És cert, però 23 anys de presidència de govern és temps suficient per aclarir moltes sospites de corrupció, frenar pràctiques il·legals, evitar que la família s'aprofiti del càrrec patern i treballar per mantenir un compromís ètic amb aquells que sempre es van mostrar fidels a la seva persona i amb el poble de Catalunya. No ha estat així. Per a molts el fer país, fer política i fer partit va acabar en un fer negoci. Hem assistit a un desenllaç inesperat, trist i descarnat de la trajectòria de Jordi Pujol que ha ocasionat una metamorfosi radical i perniciosa de la percepció col·lectiva de la seva persona, del seu ideari, del seu partit i del seu país.

Jordi Matas Dalmaseses catedràtic de Ciència Política de la UB