‘La Gioconda’ torna al Liceu amb més llums que ombres

La fortuna del compositor Amilcare Ponchielli sol limitar-se a la seva òpera La Gioconda (1876) o, més concretament, a la seva popular Dansa de les hores, l’únic ballet d’una òpera italiana que ha trobat acomodament en el repertori popular. Com a peça de concert ja va fascinar a l’Exposició Universal de París, dos anys després de la seva estrena, i es va consagrar amb la pel·lícula Fantasia, de Walt Disney, amb aquella seqüència entranyable d’hipopòtams vestits amb tutús.

Però La Gioconda és, abans de res, un gran espectacle operístic que combina la tradició del melodramma italià amb les exigències de la grand opéra francesa. Un títol situat a continuació d’Aida, de Verdi, i previ a l’eclosió del verisme i de Puccini. Està basat en Angélo, tyran de Padoue, de Victor Hugo, que Arrigo Boito va traslladar, en un llibret complex, a la Venècia del segle XVII. I requereix sis grans veus protagonistes, escenes corals massives, un marc històric espectacular, abundància de contrastos i un ballet central.

Potser per aquest motiu és un títol freqüent a l’escenari del Liceu de Barcelona, on ja supera les 150 representacions des de 1883. En les últimes dècades va poder veure’s el 2005 i el 2019, amb una posada en escena de Pier Luigi Pizzi pensada per a l’Arena di Verona, i ara torna amb un nou muntatge de Romain Gilbert, coproduït amb Nàpols, on es va estrenar fa dos anys. Aquest jove i ascendent régisseur francès combina sensibilitat musical amb una estètica respectuosa amb el llibret i l’ambientació original, a la qual suma un èmfasi particular en la bellesa plàstica.

El seu èxit principal fins ara ha estat la recreació moderna de la producció original de Carmen, de Bizet, estrenada l’any 1875, que va realitzar fa tres anys a Rouen. La seva proposta a La Gioconda manté la coreografia de Vincent Chaillet, que s’integra idealment amb la dramatúrgia tot convertint la Dansa de les hores en una picada d’ullet a la comèdia de l’art protagonitzat per Colombina, Arlequí i Pantalone. Compta també amb el vestuari historicista i meticulós de Christian Lacroix i amb l’escenografia d’Etienne Pluss, que incideix en una Venècia opressiva i fosca —amb ajuda de la il·luminació de Valerio Tiberi—, sense ocultar la brutícia del fang i degradant-se progressivament a mesura que avança la trama.

Gilbert domina amb solvència els recursos de l’acció escènica, que resulta bastant comprensible malgrat la complexitat del llibret. La Gioconda, una cantant de carrer, estima el proscrit Enzo Grimaldi, que al seu torn estima Laura Adorno, esposa de l’inquisidor Alvise Badoèro. La cantant de carrer ajudarà a Laura —que prèviament ha salvat la seva mare, La Cieca—, però també a Enzo; ho aconsegueix acceptant lliurar el seu cos al malvat espia Barnaba, encara que se suïcida just abans.

La direcció d’escena planteja solucions brillants i certes llicències per al final de cada acte: l’incendi de la barca d’Enzo al segon; el catafalc que Alvise mostra sota el sòl amb la seva esposa suposadament morta del tercer; o, al final, el fantasma de La Cieca terroritzant Barnaba. Però la producció pateix a Barcelona del mateix baix nivell en la direcció d’actors que ja va tenir en la seva estrena, amb un repartiment plagat d’estrelles com Anna Netrebko, Ludovic Tézier i Jonas Kaufmann.

Al Liceu, la gran triomfadora de la nit de l’estrena va ser la soprano espanyola Saioa Hernández, que va debutar en aquest mateix teatre l’any 2019 precisament donant vida a la cantant de carrer veneciana. La madrilenya va brillar per la seva segura gestió vocal d’aquest difícil rol, en el qual va ser capaç d’integrar amb naturalitat el component líric i el dramàtic, transitant pels passatges spinto i les coloratures, encara que va resultar menys convincent a l’hora de plasmar l’evolució psicològica del personatge. Va destacar especialment en el quart acte, on es va emportar la major ovació de la nit pel poder dramàtic de la seva gran ària Suïcidi! i va mantenir tota la frescor al duo final amb Barnaba, amb una picada d’ullet seductora al canto fiorito belcantista.

El baríton italià Gabriele Viviani va cisellar el malvat Barnaba amb la mateixa argamassa que Yago a Otello, al començament de la temporada al Teatro Real de Madrid. Amb una entonació precisa i ben projectada, però amb un cant monòton i alguna tibantor en els aguts, que va evidenciar el seu monòleg O monument en el primer acte.

Els altres quatre protagonistes debutaven en els seus respectius personatges. Començant pel tenor estatunidenc Michael Fabiano, que va irrompre sense autoritat en el primer acte con molta forza i en el registre agut per defensar a La Cieca. Va brillar en els passatges més lírics, com en el seu duo amb Laura del segon acte, però, malgrat dominar bé les mitges veus, no va acabar de convèncer en la cèlebre ària Cielo e mar, on l’excés de tensió en l’ascens a l’agut va entelar la part final.

La mezzosoprano uzbeka Ksenia Dudnikova, que venia de cantar Eugeni Oneguin a València, va compondre una excel·lent Laura Adorno, amb poderosos mitjans vocals, malgrat una dicció italiana millorable. Va destacar especialment en la pregària del segon acte, Stella del marinar.

El baix estatunidenc John Relyea, que tornava al Liceu després del seu Pare Guardiano a La forza del destino la temporada passada, va ser un Alvise Badoèro sòlid i ressonant durant l’arrencada del tercer acte, encara que el seu cant va resultar igualment monòton i escassament amenaçador.

D’altra banda, la mezzosoprano lituana Violeta Urmana aborda ara, des de la maduresa i amb detalls de classe en la línia vocal, el personatge de La Cieca, després d’haver encarnat Laura Adorno a l’inici de la seva carrera i haver gravat el personatge de La Gioconda (EMI/Warner Classics). Correctes els secundaris i sòlida la intervenció del Cor del Gran Teatre del Liceu, ja des de la seva irrupció inicial amb Feste! Pane!, i també en el segon acte, amb aquests efectes onomatopeics que evoquen el mar i als quals es va sumar el Cor Infantil de l’Orfeó Català.

Des del fossat, el director israelià Daniel Oren va fer valer les seves credencials com a especialista en el melodramma italià al capdavant de l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Va garantir un flux orquestral consistent i un acompanyament atent a les veus. No obstant això, van faltar preciosisme i subtilesa. També va ser així durant el cèlebre ballet Dansa de les hores, on va desplegar un rubato excessivament amanerat i va prioritzar l’efectisme, mentre gesticulava amb ampul·lositat constant. Amb tot, aquesta nova Gioconda del Liceu deixa un balanç desigual però estimulant, amb més llums que ombres.

Aquest text es va publicar prèviament en castellà a la secció de Cultura.