Política i música en català: del punk-rock a Casa Orsola

Hi ha algunes converses recurrents i cícliques en aquest ­país. Una d’elles té a veure amb les dinàmiques de politització i despolitització de la música en català. Dels anys seixanta del segle XX fins avui mateix. Sempre són converses que tenen un no-sé-què de generacional. Ara, entre les nascudes als vuitanta i les nascudes ja al bell mig de la generació Z, on la idea de la música en català és explícitament política, és una cosa innecessària. Innecessari no és el mateix que inoperatiu, quedi dit.

En qualsevol cas, avui hi ha una generació d’artistes d’estils molt diversos en llengua catalana: The Tyets, Julieta, Figa Flawas, Mushkaa, Ginestà o la Ludwing Band, allunyats de la música de reivindicació política de la primera i segona dècada dels dos mil. D’Obrint Pas i estirant fins a Zoo. Des de les festes alternatives de ciutat o barri dels anys dos mil, als festivals autoorganitzats en clau nacio­nal com Feslloc, Acampada Jove o el ja més mainstream Canet Rock. Però fetitxitzar l’escena musical és una mala idea. No hi ha espai cultural que visqui fora del seu context social, i si l’esperit del temps va de la cosa col·lectiva a l’exaltació dels sentits propis (i més individuals), la música també. En això hi ha, almenys, dos factors relacionats.

El primer factor és el canvi cultural. Des de fa dècades veiem elements de convulsió. Hi ha qui en diu el daltabaix referencial del jo, el caos biogràfic. Com el que és urbà, el capitalisme en si, sacseja sense parar la identitat individual. I el resultat són unes noves narratives que tendeixen cap a una mena de costumisme urbà de l’escena musical. Es parla més de quotidianitat, de relacions personals, de desig, de poder i de vida a les ciutats. Això no vol dir que sigui excloent de formes de repolitització paral·lela, com la influència d’uns moviments feministes de noves coordenades, o l’aparició de grups transfeministes que obren escletxes (també) dins de l’escena urbana.

Per explicar tot això no podem recórrer a cap altra persona que no sigui Mark Fisher, escriptor i teòric especialitzat en cultura musical. Fisher sosté que el capitalisme tardà ha aconseguit esborrar utopies possibles. Aquesta incapacitat d’imaginar futurs es tradueix en una cultura que abandona les grans narratives polítiques i es concentra en l’aquí i l’ara, en l’experiència immediata, el presentisme i el relat de la quotidianitat. Això encaixa amb l’evolució de la música en català.

El segon factor és el marc nacional propi i un creixent desgast de les formes de politització i reivindicació. Ho veiem en les diferents escenes culturals i ens hi fixem després del 2017. Però cal reconèixer que aquest aspecte, en realitat, no és gens nou i té a veure amb la transformació de la communitas imaginada de sentit polític i social en què la idea de la politització musical en català ha canviat completament de rostre.

Però, com diu Fisher, hi ha la possibilitat de (re)crear una política basada en el desig, la col·lectivitat i l’experimentació? Fent-nos nostra la seva proposta, per què no pensar en una escena musical més psicodèlica i més connectada amb la vida quotidiana? El que importa és l’apel·lació directa a la cosa política, o la possibilitat d’imaginar futurs alternatius amb llenguatges diferents?

Casa Orsola com a exemple. La lluita contra el desnonament de la finca de l’Eixample de Barcelona és avui una realitat de futurs alternatius per a les dinàmiques turbocapitalistes d’expulsió residencial a les ciutats. La convocatòria de mobilitzacions ha estat una demostració de força del moviment per l’habitatge digne. Una bona colla de músics han aparegut cantant a la façana d’Orsola: Tarta Relena, Ludwig Band, Joan Colomo, Svetlana, Maria Hein, Ginestà, Adala, etc. No són l’intel·lectual orgànic gramscià que potser un dia vam imaginar però són altaveu. I això, avui, fa de la música i de la seva gent un dispositiu encara operatiu per a les alternatives possibles. Potser una nova manera de ser companys de viatge. Mai oblidant que sempre hi ha underground punk sensible, com Enyor, Joia o Enemic interior per a les nostàlgiques i les romàntiques del punk català.