Adeu Zoo: després d’una dècada combativa, Panxo compra la llibertat

1

Dins la música una banda.

Dins d’eixa banda un cantant.

Una personalitat rara,

un trencadís amagat.

Un trencadís i un enigma

difícil de desxifrar:

per què baixar de la glòria

quan pots seguir cap a dalt.

2

Un dia, fa poc, la iaia de 93 anys li va dir una cosa a Toni. No li la va dir a Panxo, el líder de Zoo, el cantant que anit a Gandia va donar l’últim concert del grup i botà foc a la barraca veient les cendres del somni que havia alçat. No li la va dir a l’home de 42 anys que ha decidit aturar una carrera d’estadis plens i fans devots i documentals i llibres en l’horitzó immediat. No. Li la va dir a Toni, el seu net de Gandia. La iaia Maria, de mans arrugades, ulls vius i llavis prims, que va perdre sa mare amb trenta-un anys, sap que hi ha coses més greus que un adeu musical. De menuda, la major de quatre germans, anava a la presó d’Alacant. Allà malvivia el seu pare, Miguel Medina, comunista afiliat, membre del Comité del Front Popular del poble de Redován, comerciante vinatero de peligrosidad excepcional, tancat pel franquisme junt amb Miguel Hernández. La xiqueta li portava poe­mes amagats. Ell li donava poemes amagats a la xiqueta, i vol la llegenda imaginar que darrere d’aquelles lletres familiars estigués la mà del poeta del poble, el poeta popular. A la xiqueta no la van escolaritzar. Tanmateix, la xiqueta memoritzà centenars de poe­mes. I un dia, fa poc, li va contar a Toni, al seu Antonio, un més dels seus catorze nets, que guardava un record singular: de menuda, li agradava molt pensar. Simplement això: que gaudia del plaer conscient de pensar. Al net el va impactar. També de menut li passava a ell. Anar-se’n al llit amb l’emoció de saber que començava el temps de pensar. D’imaginar, de recordar; d’abstraure’s i cavil·lar. Pensar en la mort. Pensar en la idea de Déu. Pensar també en coses banals. I feliç, adormir-se pensant. De major va estudiar Filosofia. Ara la necessitarà.

3

Al port del Grau de Gandia el vent de garbí despentina les palmeres i agita una postal de mar blava, velles cases de poblat marítim i humils màstils en moviment. Hi ha calma fora; es percep calma en Panxo. No sembla un mal moment per a filosofar en relació amb tot el que ha viscut i ha decidit.

Primer li pregunte per Plató: per les ombres de la caverna que pot ser un escenari.

—Em venen dos reflexions —respon—. Primer, quan el cap em va fallar i van aflorar les ombres. Fou amb Raval. El primer disc havia tingut molt d’èxit, i l’exigència per al segon disc em generava conflicte. Ho vaig passar malament, però no vull dramatitzar. Potser hi ha una excessiva espectacularització amb la salut mental i el món artístic. Em recorda el conte del Pere i el llop. El dia que tinguem un trastorn important de veritat —un brot psicòtic, una profunda depressió— ningú s’ho creurà. Veig massa solemnitat i no és per a tant: és la vida, poc més. Vas al psicòleg, li ho aboques a ell, pagues cinquanta euros i tot continua igual, però tu te’n vas content. Les altres ombres que em venen al cap són les relacionades amb el procés creatiu. Fins a quin punt el que fas ho estàs fent perquè ho sents o perquè és el que esperen de tu? Fins a quin punt la teua creació és 100 % honesta? Això és una ombra que, com els rellotges de sol, va encollint-se i allargant-se en funció de la teua inseguretat, dels dubtes artístics, de la crisi d’identitat creativa.

Després li pregunte per Nietz­sche i el superhome, una variant més del rockstar.

—Que mal ens va pegar Nietzsche! —exclama—. A molts companys de la facultat se’ls en va anar el perol pels canuts que fumaven, però també perquè veien Zaratustra en cada racó. I de superhomes, et diré una cosa. Si estàs dalt, és relativament fàcil perdre el cap. Vius el món de la nit, l’alcohol, les drogues, la faràndula, i tu esdevens un ídol idealitzat. Pots creure’t un superhome. Per això, com antídot a la falsa autopercepció de superhome que pots acabar tenint, jo he tingut la necessitat de reconnectar amb la gent que em coneix de tota la vida. Han sigut una àncora.

Finalment li pregunte per Kant. Ell deia que és lliure aquell qui no obeïx més que a si mateix.

—M’agrada eixa cita de Kant, perquè decidir el final de Zoo ha sigut una manera de ser lliure. I això és molt difícil d’explicar-ho a la gent. He concedit moltes entrevistes després d’anunciar el final de Zoo, però m’he adonat que no he sabut explicar bé eixa decisió. I ho he entés arran d’un comentari. Quan el raper ToteKing anuncià que es retirava, un seguidor seu comentà: Em flipa la penya lliure. Quin bon resum! Jo he decidit parar perquè, a pesar de tindre-ho tot —guanyar molta pasta, vore créixer l’èxit i tindre el públic a la butxaca—, sentia que havia perdut la llibertat. Jo ja tinc la vida solucionada; no vull treballar molt més. Perquè sí: és un treball molt bonic anar a concerts, estar amb amics, conéixer gent nova, beure cervesa i guanyar molta pasta. Però algunes coses ja no m’apeteix fer-les. I després hi havia un fet artístic: em negue a viure del tobogan vint anys més.

Panxo conta que ja té prou diners. Que no sempre n’has de voler més i que per a la vida a què aspira en té prou

4

Un descafeïnat de sobre, una Mahou, un tenedor, demà vine a currar, més hores extres en el bar, i el cambrer Toni Sánchez enmig la precarietat. Fou la crisi del 2008 una escletxa vital. La fi d’un futur assegurat per a la classe mitjana aspiracional. I un canvi de xip personal. Panxo està ­agraït­ als seus pares per l’educació que li van donar. Només se li sent un retret: una absència excessiva de disciplina. Això el va fer inconstant. Amb un baix sentit de la responsabilitat. Tantes hores deixades entre amics i porros en el parc de les Esclaves de Gandia. Tants projectes deixats a mig acabar. Però vingué la crisi. I vingué la ressaca. I a Panxo se li activà un mecanisme desconegut. Després de grups de rap i l’aventura d’Orxata, en 2014 posà dempeus Zoo. De sobte va emergir dins d’ell una persona ultratreballadora, hiperresponsable, amb con­fiança plena en si mateix. Sentia que tenia una bala. Només una. Potser l’última per complir el seu somni: viure de la música. Han passat deu anys. Han passat moltes coses. I Panxo, que diu que sempre ha estat un nego­ciant, un buscador de diners, bon guanyador de la pela, ara conta que ja té prou diners. Que no sempre n’has de voler més. Que per a la vida a què aspira ja pot viure amb els diners que té. I sé que ja tinc prou diners, diu, perquè soc molt auster. No m’agrada tindre la millor casa, la millor bici, el millor cotxe, la millor roba, els millors restaurants. Esta samarreta val quinze euros. Només tinc la furgona del grup i l’antic Seat Ibiza de la meua nòvia. L’any passat em vaig comprar una moto: una escúter normaleta de 125. Fa un parell d’estius vam anar a un restaurant d’eixos de tres hores d’experiència gastronòmica perquè a la meua xicona li feia molta il·lusió. Costava 250 o 300 euros. No torne en la meua vida. No m’interessa. Preferisc el que vam fer l’altre dia: anar a la cala del Portitxol en la furgona camperitzada, obrir la nevereta que portem, menjar olives, papes i un entrepà, beure cervesa i dormir allà. Sense necessitat d’hotels. Aixina disfrute més, diu.

5

Un dubte recurrent: i si el somni, una vegada complit, trenca l’encant i allò realment bonic era somiar en arribar? I si és millor tindre el somni que complir-lo?

Panxo se’n riu.

—Somiar és una merda. Quan vols una cosa i no la tens et genera frustració, insatisfacció, patiment. Voler alguna cosa és no tindre-la. I no tindre-la porta a culpabilitzar-te, a preguntar-te per quines raons no eres capaç de tindre-ho. Complir el somni fa desaparéixer tota eixa merda. Clar que és millor el somni complit! Jo ho vaig sentir amb Llepolies. Eixe tercer disc culmina la meua projecció per a Zoo en el sentit que deia Hume: que cal conéixer el propòsit de cada obra artística, perquè la perfecció d’una obra es mesurarà per com s’adequa a eixa finalitat. Per mi, eixe disc és l’èxit artístic. I després està l’èxit social, quan esdevens un personatge públic i la gent et menja l’orella quan eixes de festa o et fa fotos quan aneu borratxos. Ara bé: hi ha un risc en aconseguir el que vols, i és que et torne gilipolles. O millor: que aflore el gilipolles que portaves dins si eres un narcisista.

—Tu eres narcisista?

—Hi ha una línia molt fina entre l’egocèntric i el narcisista. Crec que sí que soc egocèntric; és molt probable que tot cantant ho siga. El que procure és no ser narcisista: no tindre una percepció distorsionada de mi i de la realitat.

6

Un grup deixa himnes. ‘Estiu’, ‘Tobogan’, ‘Corbelles’, ‘Ventiladors’, ‘Vull’, ‘Sereno’, ‘El cap per avall’. Un grup deixa, sobretot, acords i versos. Algunes lletres indiquen el posicionament polític d’una música que ha superat l’èpica de la resistència, la propaganda pel fet que sonava enfront de la dictadura franquista o davant les majories absolutíssimes d’altres temps. Zoo ha tingut un to festiu, alegre, colorit. Però mai ha estat “cultura blanca”. Ací van un grapat de versos.

1. Volen que venga el discurs que ven, la porten clara. Jo el que vull vendre és la victòria cara.

2. Que morir és no viure lluitant.

3. La història s’escriu amb la sang de qui perd.

4. Ni furtant-nos els somnis. Ni cremant la trinxera. Ni amb la llei ni el tricorni. Ni amb presons ni cavernes callaran a la fera.

5. Vam sobreviure a l’incendi. Vam fer-li front al gegant.

6. No van poder, mai no podran.

7. En guerra hem viscut i en pau marxarem.

8. A la força condemnats. A la força convençuts. A la força llibertat.

9. Jo no vull poemes ni cançons a la derrota.

10. Per sempre bruixa i heretge. Sempre a la contra i avant.

Aconsegueix una sinergia entre el llenguatge de carrer, la fraseologia popular i un registre culte que no grinyola

7

Josep Vicent Frechina és més que musicòleg: és el pontifex maximus laic de la música en valencià. Un savi de les músiques de la mediterrània. Els ha escoltat a tots. Els ha analitzat a tots. Ha escrit llibres sobre Pep Gimeno, Botifarra, sobre el cantant d’Al Tall Vicent Torrent, i eixa bíblia titulada La Cançó en valencià. Dels repertoris tradicionals als gèneres moderns. Ara prepara un llibre sobre Zoo.

Li demane que resumisca en deu línies la poètica de Panxo.

—Hi ha dos elements que li confereixen una singularitat molt especial —respon Frechina—. D’una banda, la sinergia entre el llenguatge de carrer, la fraseologia popular i un registre culte que mai grinyola i que encaixa com l’anell al dit amb la seua dicció sempre curosa i elegant (complement perfecte de la lírica més arrauxada, espontània i visceral d’Arnau Giménez). I d’altra, la voluntat de fer els textos sempre des d’una subjectivitat explícita que barreja reflexió i emoció i que no amaga febleses ni contradiccions. En Zoo és igual d’important què es diu, com es diu i, especialment, des d’on es diu: la combinació de compromís civil, posicionament ètic i expressió sentimental assoleix en les seues lletres una força expressiva molt infreqüent. Pense que aquest és un dels motius del seu èxit tan transversal.

8

Deu anys. Tres discos. Trenta i poques cançons. Alguns videoclips icònics. Dos concerts mítics al Palau Sant Jordi i el Wizink. La llegenda de ser la banda en valencià més popular de la història. Quatre-cents concerts, cançons amb onze milions de reproduccions a Spotify i vídeos amb huit milions de visites a YouTube. Un abrupte final amb una legió d’afligits. Una mona icònica. Quin record deixarà Zoo?

—Tinc incertesa. D’una banda, la lògica que hui domina és la del consum ràpid, immediat, de vegades superficial. D’altra banda està el pes de la nostàlgia en les generacions actuals. No ho tinc clar. No sé si la nostra música ha calat profundament. No sé si tot ha sigut massa curt. No sé quina llegenda quedarà de nosaltres. M’agradaria que fora gran. Però si no ho és, tampoc passa res: m’he comprat la llibertat i això és el primer.

I en el sentit cultural, per la fita que ha representat per a la llengua, quin llegat deixa Zoo?

—Faig extensiva esta reflexió a tota l’escena de la música en valencià. Hem sigut l’agent social capaç de convertir-nos en un país que s’estima més a si mateix i a la seua llengua. El valencianisme polític no va saber donar-nos orgull i normalitat. La música sí. Hem anat més enllà de l’espurna de la Història, dit amb tot el respecte i carinyo. Hem arribat, per fi, a gent molt distinta i transversal.

Zoo plega en un moment polític de trinxera. Panxo sap que este moment reclama referents. Però ell mai s’ha sentit còmode en el paper de referent polític. Pinta tot molt mal, diu. Tenim els nazis a les portes, diu. A la judicatura, a les comissaries, a tots els llocs, diu. Però més enllà de dir això —diu amb certa incomoditat—, jo no puc aportar solucions polítiques. I no diu més. Diu ja està.

9

Toni s’ha comprat una casa. El poble, Castellonet de la Conquesta, té cent i pocs habitants. Ja somia en la xemeneia, el pati, el bancal: el seu neolític particular. Està il·lusionat. Primer han de tombar la casa vella per alçar la nova: pura metàfora. Ell mateix vol traure els sacs d’escombraries i participar de la construcció amb les seues pròpies mans. Li agrada estar ben a dins en tot allò que fa. Ara ve el temps de la casa. De seguir eixint en bicicleta. D’anar al conservatori a aprendre el que no sabia: llenguatge musical, piano, la música reglada. Continuarà fent tasques d’amo de casa. No té cap projecte grandiloqüent. Més bé, buidar-se i descansar. Si de cas, concedeix que allà dins hi ha un temor: que arribe la tardor i vinga després l’hivern i aleshores note un buit. Que li falte alguna cosa. Que enyore massa Zoo. Que els segons caiguen a plom.

—Hi ha una porta oberta perquè torne Zoo?

—Sí. A mi m’agradaria que algun dia tornàrem. Però s’haurien de donar un parell de circumstàncies.

—Quines?

—D’una banda, seria amb cançons noves. El 80 % del nostre repertori aniria fora per sempre, perquè hi ha moltes cançons que ja no soc feliç cantant. No m’apeteix cantar ‘Estiu’. No ho disfrute. Ja no em representa. No volia fer un quart disc en la mateixa línia que els anteriors. I si trencàvem, molts seguidors de Zoo potser no ho hagueren entés. Per això també volia parar. I si d’ací dos anys jo tinc deu cançons noves i pense que poden respondre per Zoo, doncs eixiran amb el nom de Zoo. Però si sonen a una altra cosa, serà diferent. I no vull estar pensant si el que puga fer a partir d’ara li pega o no li pega a Zoo. Però ara no estic pensant en fer cançons.

—I l’altra premissa que s’hauria de donar?

—No tornar a viure com fins ara: pendent de tot. Entrant cada dia, cada dia durant un any, veient com va la venda d’entrades al Wizink. Voldria pujar a la furgo, assajar i cantar; i la resta del temps pensar el mínim en el projecte. I no tinc clar si seré capaç d’això.

—I hi ha una porta perquè cantes en solitari?

—No hi ha una intenció. Però a mi m’agrada fer cançons. I si les cançons que faça a partir d’ara exigeixen que vaja en solitari, així serà. O si exigeix que el nou projecte no es diga Zoo, així serà. No sé què passarà. Manaran les cançons.

10

A la presó d’Alacant, quan hi anava una xiqueta de huit o nou anys amb mans fines i llavis prims, circulava un poema, secreta rosa de paper. Ella el va memoritzar i encara el recorda.

Ningú coneixia la caverna de Plató, però la primera estrofa deia: Quisiera saber por qué estoy en esta cárcel metido, tratado como un bandido que no quiero ser ni soy.

Ningú devia conéixer Nietzsche i el seu clam de viure en el moment, però l’estrofa central deia: Paso la noche y el día soñando siempre con verte. Y si aborrezco la vida, me causa pavor la muerte.

Ningú hauria llegit segurament Kant i la seua idea de llibertat, però el final del poema deia: Y sepan los que me oprimen que sólo mi vida arrastro por escupirles en el rostro las miserias de sus crímenes.

Ningú està dins la ment de Panxo, però és difícil imaginar el net de Maria Medina, besnet de Miguel Medina, callat i quiet en una casa de Castellonet amb pati i llimera.

El primer tobogan era la llibertat.

El segon, potser, siga recomençar.