Tarta Relena manté viu el misteri

La veritat és que el títol És pregunta ve d’una broma d’adolescència entre Marta Torrella i Helena Ros, alguna cosa a veure amb un grup de seguidors de Letizia Ortiz a Facebook. Però com acostuma a passar amb l’art, el relat que s’explica al món acaba donant sentit retroactiu a tot plegat: “Aquest disc ve de preguntar-se el què i el perquè. És pregunta és una afirmació, i també hi és molt present, aquest doble joc: les coses es veuen d’una manera, però després són d’una altra”, expliquen. El duo Tarta Relena ens fa receptius al misteri. El seu tercer àlbum és pregunta perquè invoca els secrets que moltes generacions s’han traspassat les unes a les altres, no per resoldre’ls sinó per celebrar-los.

En la gira que va començar a la Fira Mediterrània de Manresa i que en els pròxims mesos voltarà per Catalunya i pel món, la posada en escena juga amb aquest imaginari atàvic i opac: abans d’entrar a la sala, una urna platejada recull els interrogants que el públic apunta en paperets. Mentre canten, com sempre amb les dues veus complementant-se despullades sobre bases electròniques, el cub és el centre irradiador d’un temple recreat amb cortines que semblen columnes gregues: “Un temple destruït, enmig del no-res: ha passat el temps, la natura l’ha envaït, i ningú sap què s’hi ha fet, exactament, allà, ni a qui s’hi ha retut culte”, descriu Ros. Tant el concert com el disc comencen amb ‘Amvrosías’, bons auguris de Safo, i a partir d’aquí tot és d’una bellesa gairebé religiosa. Les cançons barregen sons i idiomes de civilitzacions mediterrànies amb referents d’ara i lletres profètiques; i passat, present i futur es relliguen en una promesa de reconciliació sense fissures. Surts del concert amb ganes de tenir fills.

Quan Ros i Torrella van començar el projecte, s’autodefinien com un grup de “folk tronadet”, però res està tant en harmonia amb els temps com els aires místics. Maria Arnal ressuscita la Sibil·la, Oriol Sauleda i Amor Estadella creen un nou concepte de tarot i, en general, hi ha un interès creixent per qualsevol pseudociència que tregui una mica de ferro a les angoixes seculars del present: “A vegades hi ha artistes, pensadors i creadors de contingut que s’acosten a un mateix tema al mateix moment” (Ros); “s’està coent a nivell global: les circumstàncies socials d’ara porten a la necessitat de buscar respostes” (Torrella). Quan començaven el procés creatiu del nou disc, es van fer tirar les cartes per Maria Freire. Riuen perquè els va insistir en una cosa tan prosaica com endreçar els afers financers, però les seves campanetes obren el disc, i és la mèdium qui va inspirar la presència d’aigua i rius a les cançons, que no són imatges bucòliques sinó crits premonitoris: “No tornarà l’aigua dels rius que van cap al mar / L’aigua sembla calmosa, però precedeix un llamp ferotge”, canten en italià a ‘Millo Risposte’ amb veus netíssimes sobre un fons crispat.

La lletra d’aquesta cançó està inspirada en Pitó de Guim Valls, El vent se m’endurà d’Abbas Kiarostami i Parmènides llegit per Peter Kingsley. ‘Si veriash a la rana’ és una cançó tradicional sefardita versionada (en judeocastellà escrit per elles) a partir de la història de Jeftè que explica Raül Garrigasait a Profecia; ‘Galensimós’ està composta posant so a les dades de temperatura de l’aigua que recullen els robots Argo al Mediterrani i amb lletra de l’Odissea; i ‘Tamarindo’ i ‘Odniramat’ són la mateixa lletra i melodia, a l’anvers i al revers. Cada cançó de Tarta Relena es presta a furgar en referències musicals i literàries, però la gràcia és que no és aquest, el tema. Com tots els bons artistes, juguen amb la tradició, però a diferència del cantautor modern, que la subverteix amb ironia, o el comissari, que la investiga i conserva de manera coherent, elles l’aprofiten com un artesà amb les eines al seu abast. Això els estalvia sobreexplicar-se i, sobretot, recuperar la contundència que la modernitat ha abandonat a cop de matís i desconstrucció: “Ho creem tot a partir de tòpics literaris perquè els missatges senzills arriben d’una manera directa, connecten amb l’emotivitat del públic”.

Aquest disc és el primer que produeixen elles mateixes i hi ha més cançons originals que mai. Han captat l’ambigüitat entre autoria i anonimat de la música tradicional que fa anys que versionen i han sabut imprimir-la en allò que escriuen. Escoltes “Si no en raja és que no n’hi ha, que la font està seca. / Tant com l’aigua vull la veu que surt d’aquesta boca” i tot sembla venir d’un lloc similar al d’'El suïcidi i el cant’, la seva cançó més coneguda, on musicaven els cants improvisats de dones paixtus: “La meva boca és teva, pots devorar-la sense por / Però deixa’m la llengua lliure per anar-te parlant d’amor”. Tot sona llunyà i familiar alhora, fa creure que alguna cosa més que clixés de sol i paella ens fa mediterranis.

És evident que els localismes viuen un moment dolç. Amb un esperit més derrotat del que voldríem acceptar, tenim més ben definida que mai la importància de mirar enrere i reviure el folklore que ens fa qui som. Però que la tradició importa és una premissa buida que, sovint, acaba amb tot allò que té un regust antic pornogràficament dissecat. Tarta Relena sobresurt perquè no busca domesticar la tradició amb codis moderns, sinó mantenir-ne vives les preguntes i ensalvatgir el present amb la força de moltes generacions. I és tan llarg el ressò, que continua sonant quan acaba el disc.

És pregunta

Tarta Relena
Latency