Festival generador i arrelat al Priorat

El Priorat és terra de dureses i extrems. Res hi és fàcil. Per l’orografia, per la terra mateixa, pel despoblament, per l’oblit institucional, fins i tot per la solitud. Com si un follet malèvol jugués a recordar-ho, l’últim dia del festival Terrer, festival de música i arts que ha portat un programa cultural d’allò més sòlid durant tres mesos arreu de la comarca, engega una ventada de mil dimonis. En algunes cases la llum va i ve i al teatre l’Artesana, de Falset, on al vespre actua Rita Payés, quin gran final de Terrer, els marxa el corrent. A correcuita criden un generador que soluciona l’atzucac, i el follet, ja temperat, només apareixerà en un moment del concert en forma d’esgarip del sintetitzador.

El Terrer va començar a finals d’agost, quan la comarca iniciava la verema i tremolava pels efectes d’una sequera que s’ha endut mitja collita. Des d’aleshores, ha passat per Capçanes, Escaladei, Cabacés, els Guiamets, Gratallops, Poboleda, Ulldemolins, la Teixeta, el Lloar, Cornudella de Montsant... Fent valer l’epígraf de música, vi, arquitectura i paisatge que el defineix, s’ha relligat amb tots aquests elements, amb metamorfosis diverses, segons l’indret, el moment i els astres en conjunció. Una vintena de llocs després, el festival s’acaba al pont de desembre, amb una ventada, amb els vins reposant, i creuant els dits perquè la pluja sigui més generosa l’any vinent i arribin les infraestructures necessàries. El cartell i la imatgeria dels concerts que ha utilitzat el festival han al·ludit als estralls de la sequera, que han arribat a dramàtics. El Terrer, dirigit per Blai Rosés, fa arrels i creix ―fa sarments―, programa i s’adapta als indrets propis, originals d’una comarca que no arriba als deu mil habitants. En aquesta vuitena edició ha completat els concerts i els recitals amb tastos guiats de vins (la comarca que no arriba a deu mil habitants té 150 cellers i dues DO excelses), i ha editat una revista ―un altre acte contracultural, avui!― que fixa imaginari cultural, vinícola i vivencial. I ha rebut unes 5.000 persones de públic.

Abans de l’últim concert, i passat un rengle de parlaments de representants polítics, l’escriptora Maria Climent presenta Rita Payés com “un talent que no para de créixer”. L’autora, que havia participat setmanes enrere en un recital i que viu a Deltebre, a una hora amb cotxe de Falset, fa esclatar uns primers aplaudiments amb una afirmació que ho resumeix tot: “En l’últim any he vingut més vegades de concert al Priorat que a Barcelona”. Els aplaudiments insinuen un vespre càlid, malgrat l’exterior. Ho és. Per com s’acull i s’escolta Rita Payés i la seva banda, per com la trombonista i cantant agraeix el retorn al Terrer, dos anys després, per la generositat de tot el repertori, d’un concert que s’allargarà enllà de l’hora i mitja i que crearà tota mena de moments: íntims i sinuosos, sorprenents i camaleònics.

Una impressió m’acompanya tant al concert de Rita Payés com al de Roger Mas, el dia abans: la de trobar-me davant de dos artistes en transmutació constant, que gaudeixen i fan gaudir en els canvis de muda. És clar que els dos es troben en moments ben diferents de trajectòria, amb propostes artístiques distants, però els dos són del tot capaços de convertir-se en moltes figures dalt de l’escenari i de transformar la música que toquen i canten en una altra cosa, una cosa nova però empeltada d’agafadors molt variats. En un “entorn amigable i de proximitat” com aquest, com en diu Blai Rosés, els dos ofereixen el millor de si mateixos.

Rita Payés ―es poden haver fet més coses amb només vint-i-cinc anys?!― arriba amb el seu tercer àlbum, De camino a camino, i es presenta dalt de l’escenari amb un aire sacerdotal que després anirà mutant. Em pregunto si aquest deix de ritual lliga amb el temps que vivim o amb la seva generació o amb totes dues coses, en el sentit que, a falta d’amarres, l’art en crea de noves i s’omple de rituals que ja neixen com una ficció. A l’escenari hi ha unes branques d’arbre sec del revés que jo imagino que lliguen amb la sequera del Priorat, però que al final del concert Rita Payés revela que són un castanyer bord, una posada en escena i disseny de llums que li va proposar el genial creador Andreu Fàbregas. Tot lliga. Rita Payés després es trasmudarà cap al jazz, cap a la cantautora i cap a la banda de bossa nova: pot abraçar tots els papers.

He vist actuar Roger Mas en moltes circumstàncies de la meva vida i de la seva. Veure’l al casal de Porrera, al Priorat, acompanyat de la Cobla Sant Jordi, amb el meu fill a la falda, és nou. L’ambient és familiar, la ventada encara no ha engegat i dins del casal s’hi respira un baf d’humanitat de generacions diferents. Roger Mas, americana blava lluent, parla menys que abans. Ell mateix en fa broma i, pel que em diu la meva memòria, té raó. Fa l’efecte d’haver trobat un punt just que li permet saltar per diverses lianes musicals amb una naturalitat exultant: versions de cançons pròpies i d’altres, pals diversos, de La Llorona a Lo comte Arnau, de La canzone d’all’amore perduto, I la pluja es va assecar a La bien pagá, amb la cobla bressolant, i el meu fill petit que emet un veredicte inequívoc al final de cada peça: “Més!”. És el que diu cada vegada que li canto una cançó que li agrada, i aplaudeix amb el mateix entusiasme que tota la sala del Casal de Porrera. L’Oda a Francesc Pujols, introduïda amb ironia recalcitrant, és rebuda dempeus. Un luxe en un poble petit. I un luxe de cantautor per a un país petit.

Per això, amb la traca final del Terrer, he tingut una altra impressió: les ganes de gaudir d’aquests concerts, d’abraçar una programació cultural de nivell, arrelada, localitzada, el contrari dels grans festivals deslocalitzats, sense que calgui fer una quilometrada. Com a molt, una hora fins a Deltebre.