Rita Payés: “El boom no va amb mi com a artista, m’agrada anar llaurant camí”

Esperant per connectar. Comença la videotrucada i a la pantalla un cap de nadó, amb els ullets tancats i uns pocs pèls. Darrere, subjectant la motxilla, hi ha la música —en tots els sentits— Rita Payés (Vilassar de Mar, Barcelona, 24 anys). Fa l’entrevista agafant la segona filla, quan es va convertir en mare amb només 20 anys no va ser excessivament premeditat: “Simplement sabia que volia, ho demanava el meu moment vital”. Aquest impuls de coherència interna és el mateix que ha inspirat De camino al camino, el primer àlbum d’estudi de la cantautora fet íntegrament amb temes originals: “Tenia ganes de fer una reflexió pròpia i llançar-me a la piscina amb temes de cordes”, puntualitza. De camino al camino va veure la llum divendres passat, i aquest dimecres pujaran a l’escenari del Teatre Grec: “El llançament del disc no em fa tanta il·lusió, ja l’he sentit i espero que els agradi, intento no pensar-hi gaire. A mi sí que m’agrada molt, i ara vull tocar-lo i gaudir-lo”, afegeix Payés.

Pregunta. De camino a camino és una reflexió sobre la seva carrera. Per què ara?

Resposta. Tenia ganes de treure coses noves amb una història diferent, i l’àlbum em deixa aquesta sensació de canvi, de continuar caminant i fent. No esperava tenir tantes cançons i de sobte vaig pensar, hòstia, això, de dalt a baix, podria ser un disc. El disc és una fotografia del meu present, però alhora beu de tots aquests anys de trajectòria musical i vital, que en el fons és el mateix.

P. El camí professional s’ha mantingut estable, sense canvis radicals.

R. El boom no va amb mi com a artista. El meu perfil respon a la mateixa idea que l’àlbum: anar llaurant el meu camí com una formigueta, sense més pretensions que gaudir de la música i tocar amb alguns dels meus referents des de l’admiració, no per ambició. He anat construint a poc a poc i, a mesura que tinc més recursos, més experiència i més influència, la meva feina es transforma en coses més grans. Però el passet de formiga es manté, porto estudiant música, treballant-la i creient-me-la des del principi, no em van les grans explosions.

P. Ha viscut sempre en contacte amb la música?

R. Des que vaig néixer. A la meva família tots són músics, sempre ho he tingut molt a prop, i ràpidament em vaig adonar que era el que volia fer. No em van obligar a triar aquest camí, però sí que m’ho van posar a mà, em van convidar a fer-ho i no em van posar mai inconvenients.

P. Créixer envoltada de músics ha influït en el seu estil?

R. Una mica sí. El meu pare sempre ha estat un gran seguidor de la música jazz i jo vaig començar a endinsar-me en aquest gènere per ell, perquè els seus discos sonaven a casa i ho he mamat des de petita. També crec que em va atrapar perquè em donava més llibertat, és una música que es fa des del joc. A l’hora de compondre, per a mi té molt a veure d’on surt la música: el jazz, la bossa nova amb què m’identifico són músiques que m’he anat trobant, em sonen bé, em travessen i me les he quedat. Però també és el resultat de tot el que he estudiat i d’inclinar-me a fer la música i les cançons que sento a cada moment, segons com estigui i en quina època vital em trobi. Ara han sortit així, però d’aquí un any podrien ser totalment diferents i no diguem d’aquí 30.

P. Des de fa cinc anys toca i compon amb la seva mare, Elisabeth Roma, i mentre fa aquesta entrevista està bressolant el seu nadó. La família és fonamental en la manera de viure la música?

R. Ser mare et transforma com a persona, tot el que puguis crear estarà influenciat per això, i personalment estic intentant viure la maternitat amb molta presència i recrear-me en la influència que aquesta etapa pugui tenir en mi com a artista. Amb la meva mare he viscut la música sempre, ella és guitarrista clàssica, i la gent es pensa que estem a casa tot el dia tocant (riu), però això no passava abans dels primers discos i concerts. Tocar juntes és una cosa relativament nova, hem après a crear però conservant els nostres rols: jo escric les cançons i adapto la música a la corda, després ho passo a la meva mare i ella fa la seva moguda... En aquest àlbum és un complement increïble perquè la música que faig soni com sona.

Tinc la sensació que just ara vivim un moment en què ens sentim una mica com una tribu. Som moltes les que estem fent música i cada cop contactem amb més referents, que s’uneixen i la pilota continua creixent

P. A més d’Elisabeth Roma, ha tocat amb C. Tangana, Jon Batiste o Kiko Veneno, i especialment amb artistes com Sílvia Pérez Cruz, Silvana Estrada, Maro o Judith Neddermann.

R. Tinc la sensació que just ara vivim un moment en què ens sentim una mica com una tribu. Som moltes les que estem fent música i cada cop contactem amb més referents, que s’uneixen i la pilota continua creixent. Les dones hem viscut tan oprimides en l’art que fa que encara sigui més especial viure aquest moment en què floreix tota aquesta germandat. Però cal que ens deixin molt de temps perquè puguem fer.

P. Tot i les veus crítiques que parlen de “trepitjar”, actuacions com el concert inaugural del Festival Grec d’aquest any creen germanor o rivalitat?

R. No m’agraden les comparacions, es tracta del contrari: una comunió amb tots aquests artistes. Va ser molt bonic estar actuant tots junts celebrant la bellesa dels altres i veure com cantants que són solistes vam anar a acompanyar la Sílvia Pérez Cruz. És molt interessant veure en quin espai es col·loca cadascú, exercint un rol al qual normalment no estem acostumats. És un fenomen gairebé impossible, però així és la música, va molt més enllà dels egos.

P. En el panorama musical català hi ha més egos o germanor?

R. Una cosa és l’escena musical i l’altra la indústria de la música. Crec que entre els artistes hi ha una gran germanor, però la situació canvia quan entren en joc els que fan negoci amb la música, que busquen col·locar-te en aquest panorama. I és un fenomen necessari ―cal fer negoci si volem viure dʼaixò―, però sento que és molt important mantenir els peus a terra, i més en una època tan ràpida en què la informació arriba a dojo i les comparacions són imminents. És molt guai recordar qui som i que aquesta indústria no ens mengi.

Les dones hem viscut tan oprimides en l’art que fa que encara sigui més especial viure aquest moment en què floreix tota aquesta germandat

P. I com s’enganxen els peus a terra?

R. Intento envoltar-me del que m’agrada, d’aquella germanor de músics i artistes, allò altre no m’interessa. Jo vull que la música em doni per menjar i fer concerts, i em sento molt afortunada de poder viure d’això i continuar fent camí. De cara al futur, només sé que continuaré caminant, treballant com una formigueta, i incorporant les coses que em passin. No concebo la música de manera que no sigui De camino al camino.