Les confessions eròtiques de Francesc Pujols

Francesc Pujols (1882-1962) és un dels personatges més atípics de la cultura catalana. Es va autoproclamar deixeble de Ramon Llull, va crear un sistema filosòfic (la hiparxiologia) i va ser (és) popularment conegut per la profecia formulada en la seva Concepte General de la Ciència Catalana (1918): “Perquè seran catalans, totes les seves despeses, on vagin, els seran pagades”. O també per sentències amb espurna, com la que va fer davant del caminar parsimoniós, cavil·lador, d'una de les tortugues de l'Ateneu Barcelonès, on freqüentava la seva gran tertúlia: “Avui ja no es fan coses així”. Un personatge tan heterodox no devia tenir una vida eròtica comuna. Fruit precisament d'una reacció inusual, negar-se a culminar sexualment una nit d'amor quan la seva amant estava predisposada a fer-ho, Pujols es va justificar després a la dona que havia ferit amb una sèrie de cartes on li confessava la seva particular vida eroticosentimental i la seva concepció metafísica de l'amor. Una documentació inèdita que camina cap a un llibre del segell periodístic La Mira després d'iniciar una campanya de micromecenatge.

Memòries sentimentals de Francesc Pujols és el títol que els graduats en Filosofia Alba Padrós i Max Pérez han posat a aquests textos, un més entre la trentena d'obres inèdites que han trobat a la Torre de les Hores, seu de la fundació de l'intel·lectual a Martorell, on investiguen des de fa cinc anys. “És una finestra oberta a la vida més íntima del filòsof, però també al seu pensament i l'únic text estrictament autobiogràfic que es coneix d'ell”, apunten alhora. La seva tasca, detectivesca: són 260 pàgines manuscrites, escrites en suports inversemblants (cartes de tercers, factures, telegrames…), majoritàriament a ploma (algunes, amb llapis sense esmolar) i que anaven conformant els esborranys de les cartes amb les quals Pujols justifica i vol fer-se perdonar la seva inacció la tòrrida nit dels fets del 1938 a s’Agaró amb Esther Antich. Ell mateix tracta aquests textos com una obra (“li aniré parlant en aquestes memòries”, escriu), l'única que es coneix d'ell posterior a la Guerra Civil en català, llengua que pràcticament va abandonar després de tornar de l'exili el 1942 i passar un mes a la presó Model.

Després d'ordenar els textos, gestats per Pujols entre l'agost i el desembre del 1954 que mai va numerar, i d'emplenar biogràficament descripcions que passaven només “per un nom de pila, o pinzellades com ‘alta’ o ‘rica’”, Padrós i Pérez han posat la peça clau de l'arc eroticosentimental de Pujols. Perquè sexualitat i erotisme no van ser mai aliens a la trajectòria de l'intel·lectual: ell va inclinar la revista Papitu cap a un vessant més sicalíptic quan la va dirigir entre el 1911 i el 1914. O va escriure poc abans, el 1906, sota el pseudònim Augusto de Altozanos, la novel·la El nuevo Pascual o la Prostitución, on aborda un tractament de l'amor i l'erotisme que després estarà en tota la seva producció.

“No és que fos un lasciu, sinó més aviat un hedonista en el més ampli sentit del terme, no tenia tabús; a diferència d'altres intel·lectuals, ell s'expressa més lliurement i incorpora el tema en la seva estètica filosòfica, considerant que seria un error no incloure-hi, per exemple, l'art de les carícies i el tacte”, apunta Pérez.

Masturbació com a tribut

Tot això es tradueix en les memòries, on Pujols, per demostrar el seu amor a Antich, repassa sense embuts més de mig segle de la seva vida sentimental i eròtica amb les dones, sis d'elles analitzades a fons pels investigadors. Després de la seva ordenació, la narració arrenca amb l'intel·lectual confessant a Antich que es va masturbar pensant en la nit no culminada: “El meu deliri de fregar la meva carn que tu encenies per apagar-la damunt d’una camisa vella rebregada, com si tenint-la als meus braços la fregués per les suavitats de la carn de la meva estimada”. Seguint el tribut amorós, en posteriors missives li confessa que ella és l'amor ideal somiat (“el nostre amor hauria pogut ser únic en la nostra vida”) perquè unia “amor espiritual” i “amor material”, distinció teòrica que feia Pujols i que va marcar la seva vida sentimental.

“Ell no volia trair aquest ideal, allò era anar al terreny material, sexual, i per això el rebuig de s’Agaró, no volia caure en el que havia fet físicament amb altres dones”, resumeix Padrós. Tan interioritzat tenia Pujols la doble virtut d'Antich i els dos tipus d'amor que la que seria la seva dona i mare del seu fill Faust, Josepa Alcover (antiga criada familiar i amant de joventut), respondria en bona part només al segon: pulsions carnals a banda, requeria d'un fill que el mantingués en la seva vellesa, proporcionant-li condicions materials òptimes perquè ell pogués redactar el seu sistema filosòfic final, la Pantologia.

Després de passar per les seves breus relacions amb l'actriu Mercè Nicolau (“quatre petons i una mica de llengua”) i una altra amb Mercè Prats, totes dues entre el 1921 i el 1924, el torn de la confessió recau en la seva relació amb América Cázes, filla d'un ric indià català i una altra gran protagonista amorosa de Pujols, passió anterior a la Guerra Civil i que va reprendre breument el 1949 després de la forçada separació per l'exili. És la mateixa situació de distància que va viure amb Antich, amb la qual es va retrobar fugaçment en unes visites clandestines d'aquesta a Catalunya des del seu exili francès. Les cites, que van tenir lloc a Martorell el 1953 i el 1954, van reactivar la relació i van motivar les confessions del filòsof davant “la conducta ridícula d’aquella nit”, com va arribar a admetre ell mateix.

Admet a Antich que amb ella “vaig sentir que l’ideal de la meva vida tenia de ser fondre l’amor amb l’obra, que naixien junts, trobant una dona que compenetrant-se amb mi se l’havés arribat a fer seva per realitzar-la tots dos, coent-la amb el foc de la nostra passió, que fent una frase final li diré que només s’hauria pogut apagar en la fredor de la tomba que hauria guardat les cendres del foc que, cremant l’amor, hauria encès l’obra”. La personalitat d'Antich justifica la passió de l'escriptor. Ella entén els conceptes de “llibertat”, “destí” o “responsabilitat” que Pujols va desgranant de la seva filosofia en les cartes perquè és una dona tan atractiva com culta. Fins a l'extrem que Antich li recriminarà les constants referències al Destí i al determinisme de l'intel·lectual perquè no poguessin culminar les seves relacions i una posterior vida en parella, vidus com van quedar tots dos. “Com és que vostè, una personalitat tan forta, es declara irresponsable?”, li pregunta amb punyent intenció filosòfica.

Atractiva i culta

I és que Esther Antich i Sariol (1892-1972) era de sòlida cultura, com han descobert Padrós i Pérez després de trobar els seus descendents. Formada a la prestigiosa Escola Normal de Mestres i després d'exercir de professora d'institut, es va incorporar el 1927 a l'Ajuntament de Barcelona com a secretària del pedagog Manel Ainaud. Membre del Lyceum Club de Barcelona, va acabar a l'abril del 1938 com a directora General de Primera Enseñanza del govern republicà de Negrín, ocupant-se del Consell Nacional de la Infància Evacuada, que gestionava les colònies infantils tant a la Península com a l'estranger, funció no exempta de perillosos xocs amb la CNT. En un accidentat exili després de fracassar la seva fugida a Mèxic, va acabar treballant en la secció de Educació de la Unesco a París.

El gener del 1939, Antich va cedir el seu cotxe oficial perquè Pujols, que coneixia des d'un sopar a Montserrat a finals del 1937, pogués fugir de Catalunya. Encara que tots dos van estar exiliats a França, els seus destins no es van creuar mai. Antich no va poder tornar a la seva Barcelona natal fins que el franquisme no la va indultar el 1964. Va ser poc després que Pujols hagués mort. Però feia ja un temps que, entre ells, tot estava dit i confessat.