La humiliació repugnant a Pasolini
El cineasta va ser víctima de moltes humiliacions a causa de l’orientació política, les pel·lícules i la vida sexual
L’any 1974 Pasolini va ser víctima d’una humiliació tenebrosa, de les moltes que va sofrir a causa de la seva orientació política —membre del Partit Comunista Italià fins que l’en van expulsar—, les seves pel·lícules i la seva vida sexual. Maria Antonietta Macchiocchi ensenyava des de feia dos cursos a la Universitat de Vincennes —on van anar a parar els professors revolucionaris senyalats arran dels fets del maig de 1968—, després que va ser acomiadada de la Universitat de Roma a causa de les seves idees polítiques. Com va dir ella mateixa en unes declaracions a un diari italià, “[a Vincennes] vaig transformar la meva càtedra en un espai de llibertat en un lloc en què això era viable”. Hi havia dirigit, l’any 1973, un seminari sobre Gramsci, i aquell any dedicava el curs al feixisme europeu.
Arran d’aquest segon any d’ensenyament va convidar Pasolini a Vincennes, que hi va anar amb Nico Naldini, cosí i biògraf seu, també cineasta, amb la intenció de presentar la pel·lícula d’aquest, Fascista, ara molt difícil de trobar. Setmanes enrere, la Macchiocchi ja havia presentat i debatut amb els estudiants El jueu Süss, de Veit Harlan, Metropolis, de Fritz Lang i L’uomo della croce, de Rossellini. S’havien vist, en aquestes pel·lícules —com es veu en el famós reportatge de Leni Riefenstahl sobre el congrés de Nuremberg de l’any 1934, per a enaltiment i lloança del Führer—, aquelles masses tan característiques dels moviments feixistes, que són determinants per a l’erecció d’una dictadura i per al seu manteniment. Els estudiants, doncs, estaven preparats per a aquella pel·lícula i participar en un debat sobre el seu contingut, sempre en la línia que hem comentat.
Amb la presència de cap a dues mil persones a la sala —molts havien vingut de fora—, la projecció es va desenvolupar sense gaire sobresalts. Però quan va arribar el moment del debat públic, un estudiant —almenys ho semblava— va saltar a la tarima amb la intenció d’haver-se-les a cops de puny amb la professora. Pasolini el va aturar —explica Macciocchi— “amb una clau de judo”, però el jove va arrabassar el micròfon a la dona per desplegar una retòrica molt poc ciceroniana contra els membres de la mesa —també hi eren Jean-Pierre Faye i Nikos Poulantzas—, tots compromesos amb partits d’una esquerra que a l’estudiant li semblaven tous, traïdors, reaccionaris i exponent del pitjor moralisme burgès: aquest era el llenguatge de l’època. Pasolini no va perdre els estreps, i així ho descriu Macchiocchi: «Com si el veiés ara, amb les ulleres negres, els braços encreuats, però a punt per respondre a un desafiament. La cara més xuclada que mai, devorat per la seva mania per la “veritat”».
L’amiga del cineasta ja havia intuït que hi hauria brega, i ben cert que es covava un linxament. Els membres de la mesa van passar por, però van mantenir-se, aparentment, en calma. Pasolini va retirar-se darrere els que seien en primer terme a la tarima, i va fer bé, perquè una part dels presents, atiats per l’orador intempestiu, van començar a bramar, cometent una òbvia falta de concordança: “Pasolini, assassini”.
Un de la platea va manifestar la seva fervent adhesió a aquesta entitat tan vaga que es diu “poble”: ““Il popolo italiano e francese sono stati l’avanguardia antifascista”, com si ni la professora, ni Naldini, ni el cineasta, per burgesos, no haguessin fet tot el possible —a la manera que creien que s’havia de fer i amb els mitjans de què disposaven— per delatar les formes de feixisme que des de 1945 s’han fet presents en moltes societats del continent.
Llavors va arribar el plat fort, per no dir una humiliació repugnant adreçada directament a Pasolini: un noi de trets orientals, vestit amb cuir negre clavetejat i cofat amb un casc de motorista, va avançar pel corredor de la sala, acompanyat d’una colla que feia feredat, i ja molt a prop de la tarima va etzibar a Pasolini: “Fai schifo, brutto come sei” (Fas fàstic, de tan lleig que ets). Immediatament després es va abaixar els pantalons i les calces, i, presentant el cul a la tribuna va dir, adreçant-se sempre al cineasta italià: “Si ets tan d’esquerres i tan valent, acosta’t i fes-m’ho”. Els més exaltats no paraven de cridar l’agramatical “Pasolini, assassini”. La italiana, fent equilibris, va donar l’acte per acabat, i per sort ningú no va prendre mal. Anys després, quan Macciocchi recordava els fets al Corriere della sera del 24 d’abril de 1994, hi afegia: “El feixisme és un fenomen cultural, i com a tal pot presentar-se també entre la gent d’esquerra”. Pel que es va saber més tard, aquell dia la Universitat de Vincennes va ser l’escenari d’una brega entre comunistes (PCI i PCF) i una facció maoista molt radical, anomenada Foudre (llampec), inspirada per Alain Badiou, avui molt venerat. Ja es veu que les pràctiques totalitàries no són exclusives de cap ideologia.
No hi ha registres gràfics d’aquells fets a les filmoteques d’Itàlia, però la Macciocchi en va trobar en un arxiu de París. Mostren el que ella i un servidor van veure i van viure en directe aquell 2 de novembre de 1974 en una sala d’actes de Vincennes. Com va dir Falstaff: “The things we’ve seen!”, “¡Que de coses hem vist!” Només cal afegir-hi: i les que veurem.
