Bernhard, el crític ferotge

Pocs països del continent han sofert tantes humilia­cions com Àustria els últims dos-cents anys. La liquidació del Sacre Imperi Romanogermànic per part de Francesc II ja va ser un cop dur, reblat al Congrés de Viena de 1814-1815. Mig segle més tard, la unificació d’Alemanya per part de Bismarck va deixar els austríacs en una situació de relativa inferioritat, encara que conservessin un colossal imperi que anava de la Galítsia polonesa fins al mar Adriàtic. Molt pitjor va ser la humiliació que va significar el desmembrament d’aquest imperi després de la Primera Guerra Mundial, quan les potències aliades van reconfigurar tot el mapa d’Europa, no per última vegada. Haver estat un magne territori, fastuós, amb múltiples regnes, religions, llengües i costums, mar i muntanya, i quedar-se amb no res més que el territori de l’Àustria actual no va ser precisament motiu d’orgull per als austríacs, que fins aleshores havien estat més “imperials” que “nacionals”. Llavors Àustria va decidir reforçar un sentiment d’alemanyitat que venia de lluny. Com va quedar demostrat en la festiva acollida per part dels austríacs de les tropes del Tercer Reich, Àustria semblava contenta de tornar a formar part d’un imperi que, segons el propòsit de Hitler, hauria estat encara més gran i poderós que l’antic de Francesc Josep I. No cal dir que la derrota d’Alemanya i, doncs, també d’Àustria després de la guerra de 1939-1945 va deixar els austríacs orfes de la gran cultura alemanya que anava de Fichte i Goethe fins a Thomas Mann, mancats d’un enorme poder militar i cultural, i propietaris, en realitat, d’un país que compta amb un llegat musical de primer ordre —des de la xarona blassmusik que sentireu viatjant pel Tirol i l’Estíria fins a la molt digna Òpera de Viena i el Musikverein, escenari d’una altra forma de cursileria per Cap d’Any—, i molts boscos i llenyataires. Descol·locats respecte a la tradició literària alemanya, que després de la guerra va tenir prou feina a recuperar-se a partir del famós Grup 47 —amb Günther Grass, Ingeborg Bachmann, Heinrich Böll...— i aïllats, per raons de llengua, de països que havien superat amb dignitat el desastre del període bèl·lic, com França o Anglaterra, la cultura austríaca no va fer altra cosa que viure de l’antic llegat, potenciar-lo, abaixar el cap i deixar que Salzburg es convertís en una relíquia del segle XVIII i Viena en un parc temàtic de l’arquitectura historicista del segle XIX: al Ring hi trobareu neogòtic, neoclàssic, neoromànic i neobarroc, però res original. L’excepcional florida de les arts, l’arquitectura i la literatura al temps de la Sezession i del modernisme al tombant de segle ja no va oferir res d’equivalent a partir de 1945.

Per tot això tant la figura remota de Karl Krauss (1874-1936), tan lloada per Elias Canetti, o les de Robert Musil i Thomas Bernhard (1931-1989) han de ser celebrades com una mostra de resistència de la intel·ligència i de l’amor a la unió entre llenguatge i veritat en un país que, a causa de tantes humiliacions, ha ofert al món als últims decennis molt poca cultura de patent, i ha exaltat la mediocritat petitburgesa com a pal·liatiu d’una decadència que ara arriba fins al camp de la política: vegeu la puixança de l’FPÖ. De Bernhard arriba, anys després de la primera edició de 1990 i quaranta després de l’edició princeps (1985), una joia de la literatura austríaca, com tota l’obra de l’autor, única enmig del panorama que hem dibuixat: Maestros Antiguos. Comedia (novel·la), edició universitària de Javier Aparicio, amb notes prolixes i gran traducció del gran Miguel Sáenz (Madrid, Cátedra, 2025).

Bernhard, com solia fer, no s’hi mossega la llengua; i allò que hem presentat en paràgrafs anteriors esclata al seu últim llibre amb una virulència que no es veia des de Krauss: “Àustria no és res més que un Kunsthistorisches Museum, una hipocresia democràtica catoliconacionalsocialista, horrible. ... Escombraria històrica és aquesta Àustria d’avui, aquest petit estat ridícul, que regalima sobreestimació i que ara, després de l’anomenada Segona Guerra Mundial, ha assolit el punt més baix absolut, sol com un organisme del tot amputat; aquest petit estat ridícul, en què el pensament s’ha extingit i en què, ja fa mig segle, no hi regna altra cosa que la baixa estupidesa politicoestatal i una ximpleria beata”. Entreviat amb aquesta mena de declaracions, Bernhard no estalvia ni Bruckner ni Mahler (es salven Mozart, Beethoven i Wagner, i encara), ni l’escriptor Adalbert Stifter, que l’autor critica en paral·lel amb la figura de Heidegger, que era alemany: “Heidegger era un xarlatà del mercat filosòfic que només portava al mercat gènere robat, era i és el prototip del repensador, un home a qui li faltava tot per ser capaç de pensar per si mateix ... Heidegger és el petitburgès de la filosofia alemanya que li va posar a la filosofia alemanya la seva cursi gorra de dormir ... el filòsof en sabatilles i gorra de dormir dels alemanys, res més”. (Això, exemple també dels recursos estilístics de Bernhard, ben comentats per Aparicio.) Tot el llibre corre per aquest camí.

I un lector d’aquí podria pensar: no hi ha altres països, nacions, estats, comarques del continent que mereixerien una crítica igual de devastadora? N’hi ha; però l’art literari s’ha sotmès en molts llocs a la gran defecció estètica i moral protagonitzada per la puixant burgesia comercial, industrial i tecnològica dels últims decennis. Funcionen els mites i els idola tribus i idola fori (Francis Bacon), i ha quedat oblidat l’art incòmode de la crítica ferotge.