‘L’Esquerda Republicana’: Èdip a Calàbria

L’assossec de la Catalunya de Salvador Illa també ha tocat els aparadors de les llibreries. Després d’èpoques en què les cròniques polítiques pròpies del Procés monopolitzaven l’oferta i els rànquings de vendes, el gènere feia temps que estava en declivi, o bé per cansament del públic, o bé, segurament, per falta d’un tema electritzant. Però el desenllaç de la tragèdia interna per què ha passat Esquerra Republicana els últims anys ha proveït tots els elements necessaris per reactivar aquest interès, i els periodistes Adrià Santasusagna i Bernat Vilaró han sabut aprofitar-ho. L’Esquerda Republicana és una aposta per acostar-se a la ruptura del partit des d’un angle humà, i aquesta n’és potser la virtut més gran. El llibre asseu ERC al divan i comencen a brollar tots els monstres. Èdip campa per Calàbria, el carrer on la formació té la seu.

Forjats a la trinxera periodística dels anys convulsos del desafiament independentista, tant Santasusagna com Vilaró han estat testimonis de primera fila de la deriva del partit que Oriol Junqueras i Marta Rovira van recollir del terra el 2011 per portar-lo fins a la cota més alta de poder, fa menys d’un lustre, i que va veure l’abisme després de la ruptura del tàndem, l’any passat. També hi han tingut un accés privilegiat, per exemple tornant en el mateix cotxe que els exiliats a Suïssa, Rovira i Rubèn Wagensberg, l’estiu del 2024, gràcies a la seva relació personal. La barreja, segurament, els ha permès elevar la narració, més enllà d’un simple compendi de fets, per aterrar en el terreny dels sentiments personals dels implicats.

Santasusagna, cap de política de RAC1, recordava en la presentació del llibre, a la llibreria Ona, que usualment el periodisme diari no deixa espai per encaixar i explicar el factor humà que travessa la política. Encara que de vegades sembla oblidar-se, els polítics són éssers que ploren, riuen, pateixen i, també, s’embriaguen de poder. Irònicament, és això el que sovint ho explica gairebé tot. La sensibilitat personal, com la de Vilaró, reporter de l’Agència Catalana de Notícies, encaixa perfectament en la recerca d’aquest costat més intimista de la història. Això queda retratat, per exemple, en el capítol que dediquen a la invisibilitzada reclusió de l’expresidenta del Parlament, Carme Forcadell, i de l’exconsellera de Treball i Afers Socials, Dolors Bassa.

Dir que el llibre és de part seria excessiu, però són més les veus de l’entorn de Rovira. Junqueras no hi va voler jugar

Pel seu divan, segons expliquen els autors, van passar una seixantena de testimonis directes dels fets que s’expliquen. El llibre comença amb el viatge de Junqueras, acompanyat del seu exescuder Raül Muto, a Madrid, el dia de Tots Sants del 2017, la vigília de la declaració del líder republicà davant l’Audiència Nacional, des d’on aniria a la presó. I acaba, de moment —ho deixen tot obert per a una segona part—, al Congrés Extraordinari de l’any passat, en què l’exvicepresident va reconquerir el lideratge després del cisma amb qui va ser la seva número dos.

Dir que el llibre és de part seria excessiu, però clarament són més generoses les veus de l’entorn de Rovira. Com en tota aventura periodística d’abast, els autors se la juguen amb la qüestió de ser o no una història “autoritzada”. Clarament, l’ex secretària general va apostar per buidar el cor, mentre que Junqueras no va voler jugar. Per posar-hi remei, això sí, tots dos autors van esprémer l’entorn del líder republicà a fi d’acostar-se a la seva versió.

Que Junqueras no parli en cap cas treu interès al llibre, malgrat una certa sensació de coixesa. Potser perquè és clar que aquesta veu no desitja un divan de tercers, sinó focus propis. No és estrafolari pensar que s’estigui reservant per a unes memòries solemnes. Al capdavall, sovint el que ell pensa té un to críptic, i igualment caldria suposar-ho tot: “A Junqueras no el veien preocupat pel desgast electoral, ja que, amb la seva sortida, devia creure que les perspectives de vot es dispararien i que ell seria la solució al problema”.

Tampoc l’escorament cap a les tesis roviristes, que pinten Junqueras com un líder atordit per la sortida de la presó i a qui, com al Laios d’Èdip, se li escapa de les mans l’aposta per protegir el seu hereu (Pere Aragonès), fa minvar el valor del llibre. I això és perquè, enmig d’aquest joc d’equilibris, els autors aconsegueixen explicar escenes i situacions inèdites que s’agraeixen i fins i tot sorprenen els més cafeters.

En aquesta llista figuren, per exemple, la baralla interna dins del govern sobre si fer coincidir el relaxament de les condicions de l’hostaleria amb les eleccions, per empènyer així la candidatura d’Aragonès. “Només guanyarem les eleccions si s’obren els bars, [Alba] Vergés!”, com expliquen que deia l’exportaveu de la formació, Sergi Sabrià, a les reunions del partit. “Si ho tornes a dir et rebentaré el cap, Sergi. Ets com l’Ayuso [presidenta de Madrid]”, li responia la llavors titular de Salut de la Generalitat. El 8 de febrer del 2021, una setmana abans de les eleccions, bars i restaurants podien tenir les portes obertes una hora més. “La situació epidemiològica ho permetia”, apunten els autors.

La segona part del llibre és clarament més trepidant que la primera, si més no per als més cafeters. Dos apartats generen un interès especial: el distanciament entre Junqueras i Aragonès i entre el president del partit i la secretària general. Potser en un futur, molt segurament, tant drama podria fins i tot arribar a la pantalla. Tota una tragèdia grega: Èdip a Calàbria.

L’Esquerda Republicana 

Adrià Santasusagna i Bernat Vilaró  
La Campana
368 pàgines. 22,90 euros