Guerra, religió i moral

La guerra a Palestina entre israelians i gazians ha estat analitzada de totes les maneres que es podia analitzar el conflicte, menys una: el biaix de la religió. És cert que aquesta guerra enfronta una població musulmana amb una altra de jueva, i això, que és una qüestió d’ordre religiós, sembla una raó més que suficient per explicar-se tant les barbaritats dels uns com les dels altres. Però poca gent ha entrat en l’aspecte moral d’aquesta guerra, en especial en els elements de la moral hebrea, cosa que pot oferir una mica de llum, no de legitimitat universal, al conflicte present.

La religió jueva, d’acord amb la seva fundació tal com es llegeix als llibres sagrats —que no són tots els que van entrar a la Bíblia de sant Jeroni i les cristianes fins avui—, ja siguin els cinc llibres de Moisès, els llibres profètics o els escrits sapiencials, és una religió basada en una aliança severíssima entre Jahvé —nom impronunciable per als jueus, de tan sagrat— i el poble d’Israel. No és una religió com la cristiana, que, almenys a partir de sant Agustí, fomenta la relació personal entre un creient i el seu déu. Quan Jahvé es manifesta a Moisès al Sinaí, no ho fa per tenir una conversació privada amb el profeta, sinó per transmetre-li les lleis que hauran de governar el seu poble com a comunitat de raça i de culte.

Això ha fet que els jueus considerin que qualssevol desgràcies o ventures que han conegut al llarg de la seva història no fossin mai ad hominem, sinó adreçades a tots els jueus en tant que poble. Jahvé és el déu d’una comunitat en què tots els seus homes són marcats amb el senyal de la circumcisió, que és el principal signe d’una aliança inesborrable. Per això, al llarg de la història, qui manifestava unes idees contràries a la llei hebrea i al pacte sagrat era expulsat de la comunitat i anorreat, com li va passar a Crist mateix. És l’anatema o el ritual d’expulsió, anomenat herem en llengua hebrea.

Aquesta és la raó per la qual només s’ha vist, dins Is­rael, una tímida resposta als fets esdevinguts. No és l’individu qui ha de jutjar el que fa el poble d’Israel, perquè tot individu fa una cosa o una altra en la mesura que pertany a l’aliança entre un col·lectiu i Jahvé. Una resposta moral individual no hi pot tenir lloc: això és el que es llegeix contínuament als llibres sagrats d’aquesta religió. Poden haver passat tants anys com es vulgui entre el Pentateuc i els nostres dies, però totes les religions, i en especial la jueva, deixen un rastre en les actuacions, la moral i la vida quotidiana dels seus fidels que perdura. Per tradició si res més no, els cristians són caritatius; els jueus deleguen en Jahvé tot acte de benvolença o de maldat.

Si els Llibres, i després la tradició rabínica de la nostra era cristiana, diu que Jahvé exterminarà els filisteus (origen de la paraula palestins), llavors no cal plantejar-se personalment si allò està moralment justificat o no, perquè això és un designi diví. Vegeu Isaïes, 14, 30 i s.: “Els més miserables tenien menjar, i els pobres reposaven segurs; ara, la fam que els enviaré els exterminarà, i el drac matarà els supervivents. Crideu i lamenteu-vos, ciutats fortificades! Filistea, fon-te de por, perquè ve del nord un núvol de fum, un exèrcit en formació compacta. ¿Què respondrem als ambaixadors filisteus? Que el Senyor mateix ha fundat Sió [Jerusalem] i que allí es refugien els pobres del seu poble”. També més avall, sempre dins el llibre d’Isaïes per esmentar-ne només un, llegim, des de la perspectiva dels israelites (26, 11 i s.): “Ells no s’adonen, Senyor [els enemics d’Israel], que la teva mà els amenaça. Que vegin, avergonyits, amb quin amor ardent defenses el teu poble ... Però tu, Senyor, has fet créixer aquest poble; l’has fet créixer i li has mostrat la seva glòria; has eixamplat les fronteres del seu territori”.

De la mateixa manera que els jueus van entomar des de la fugida d’Egipte totes les desgràcies que els van assotar, així mateix han deixat sempre en mans de Jahvé les desgràcies que cauran damunt els seus enemics: cap jueu, en dreta llei, no es preguntarà mai per la moralitat d’uns actes que no depenen d’un mateix.

Per això als israelians com a societat, comunitat o poble li importa molt poc el que puguin dir la justícia secular o els tribunals més internacionals que existeixen. Ells no es consideren una nació entre nacions, sinó el poble escollit, encara amb la idea escatològica que la seva religió és l’única veritable, i que tots els pobles s’hauran de fondre, l’últim dia, en una vasta i universal comunitat de fidels. No és una idea que permeti resoldre cap dels conflictes que s’han presentat i que es presentaran a Palestina; és una creença molt arrelada de la seva religió, i cap autoritat al si del seu estat, i menys encara si ve de fora, els farà pensar d’una altra manera.