J. F. Mira: parla un savi que calla
En aquest món de Trumps, l’intel·lectural valencià recorda que cal saber d’on venim per valorar bé el present, que una cosa és tindre esperit crític i l’altra és abusar del presentisme i vore només la part negativa
Com deu ser callar? Vull dir: decidir callar quan encara pots parlar, escriure i que t’escolten a l’àgora pública. Com deu ser tindre una ment privilegiada i no voler dir res més? Això rumiava quan de sobte, per motius diversos, em venia al cap Joan Francesc Mira.
Ell és l’intel·lectual valencià amb major potència i profunditat des de Joan Fuster. Una ment on es creuen els rius serens de l’humanisme clàssic de Grècia i Roma, la brava utopia de l’europeisme i la ferida sagnant d’un valencianisme d’esquerres que lentament s’esmuny. Eixa ment que ha donat quaranta llibres, Borja Papa, dos mil articles i les traduccions hercúlies al català de l’Odissea, els Evangelis o La divina comèdia, té ara 85 anys. Joan Francesc Mira ja no és un nom a la columna setmanal ni a la taula de novetats. Joan Francesc Mira hui té dentista i la columna que més el preocupa és la vertebral. Normal; la vida.
Marque el fixe de sa casa i, després del bon dia, m’atropelle preguntant-li per aquest món de Trumps, neopopulismes, atacs al valencià, fractures europees i xarxes que multipliquen l’espectacle i degluteixen la cultura. Quan pare i calle, a l’altre costat sona la veu accelerada de Mira, el savi que calla. I quan parla el savi ho fa per dir-me que per respondre a tota eixa cascada apocalíptica caldria donar per fet que les coses estan tan malament com jo les presente, però que ell no ho creu, per a res, així. I aleshores Mira, que té 85 anys i és antropòleg, que ha mirat tant cap arrere i cap als costats, comença a parlar.
I conta que de menut, als anys quaranta, passava per davant l’antic hospital de València i allò semblava Calcuta, amb els malalts per terra. Que en aquella València dels anys cinquanta, on es crià a la pedania de la Torre, la senyora Rosa passava molts matins per sa casa i li preguntava a la mare si podia deixar-li un ou de les gallines. Eren temps d’arròs amb pobresa i un litre d’oli en el cupó del racionament. Després conta que un dia, a la plaça Redona, i això ja eren els anys seixanta, un home s’acostà a les paradetes de llibres vells, es parà davant d’un volum amb la coberta en valencià, preguntà si per dins també estava escrit en valencià, i se n’anà corrent i mig espantat. I a continuació diu que en aquell temps Europa era una fantasia; pura descripció geogràfica. Que només per anar a França havies de traure el passaport, canviar de tren, passar per la duana i vore com et regiraven la maleta. I conta tot això per dir que no veu raons per a ser pessimista. Que sempre cal saber d’on venim per valorar bé el nostre present. Que una cosa és tindre esperit crític i l’altra és abusar del presentisme i vore només la part negativa. Que cal treballar, lluitar i deixar de plorar. Que La divina comèdia té tres parts i tots s’obliden sempre del Paradís. I que per callar, quan s’ha dit tant, no passa res.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.