Cometràs adulteri i altres pífies

Lector, no t’ofenguis pels errors provocats per descurança de l’operador (ja que no podem ser curosos [totes] les hores de feina): un cop revisat el volum, s’ha decidit corregir i anotar aquells que altrament haurien portat a un sentit diferent. La resta en què hi pugui haver algun error per una mala disposició de les lletres, corregeix-la tu mateix”. És bonic o no? Una mica es convida el lector a ser comprensiu amb els errors que surtin publicats i els esmeni mentre llegeix, no com ara, que fas una falta en un tuit i se’t llancen a la jugular. És la manera com estava encapçalada la primera fe d’errates de la història, publicada el 1478 per l’impressor Gabriele di Pietro a les darreres pàgines del llibre de Giorgio Merula Enarrationes Satyrarum Juvenalis (és a dir, uns comentaris a les sàtires de Juvenal), i que donava inici a una tradició que es revelaria fructífera: la justificació de les faltes d’un imprès.

Per descomptat, de faltes ja se n’havien fet sempre, no calia la invenció de la impremta, i a l’edat mitjana eren atribuïdes al dimoni Titivillus, que estava sempre representat amb llibres i s’encarregava, entre altres coses, de prendre nota dels pecats de cadascú per passar-ne factura a l’hora del judici final. Però és clar, amb la invenció de la impremta els errors es van multiplicar exponencialment, perquè als que l’autor o l’amanuense de torn cometia en l’ús de la llengua (majoritària­ment llatí al principi, a poc a poc les llengües vulgars) calia afegir les petites pífies dels caixistes, que havien de compondre la pàgina de dreta a esquerra per mitjà dels tipus mòbils, que eren minúscules peces de plom amb les lletres emmotllades al revés. Aviam qui és el guapo que podria, avui, maquetar un text d’aquesta manera i no farcir-lo de tota mena d’esguerros. No va trigar gaire a aparèixer la necessitat de revisar la primera prova abans d’anar endavant amb tot el tiratge, i d’aquí va néixer la moderna figura del corrector.

Destaca per sobre de tot, en la història de les errates impreses, la de l’anomenada Bíblia maleïda, publicada el 1631 per Robert Baker i Martin Lucas, impressors oficials del rei Carles I d’Anglaterra. De tots els possibles errors que poden malmetre un text, van cometre potser un dels pitjors, que és l’omissió d’un no (a l’inrevés del que fa el corrector Raimundo Silva a Història del setge de Lisboa, de José Saramago, que insereix un no) en un dels Deu Manaments, i ves per on quin un: “Thou shalt commit adultery” (“thou shalt” avui seria “you shall”, la resta és transparent). Es va trigar ben bé un any que algú advertís l’error i ordenés la retirada de tot el tiratge (més ben dit, que algú que tenia autoritat per retirar el tiratge advertís l’error, que segur que més d’un a casa xalaria de valent), però al món encara se’n conserva una vintena d’exemplars.

Aquestes i moltes altres anècdotes de la lletra impresa es poden trobar a El agua verde del idiota, llibre escrit pels xilens Yanko González i Pedro Arana, fent al·lusió a un conegut vers de Pablo Neruda que havia de ser “el agua verde del idioma”, però que va sortir amb la t en lloc de la m en una de les seves primeres edicions. Curiosament, l’editorial del llibre mateix, Fondo de Cultura Económica, és objecte de la llegenda que diu que en realitat el nom era Fondo de Cultura Ecuménica, però que hi va haver un error en un dels primers llibres i així es va quedar. Ara bé, què dona valor a la Bíblia maleï­da, o notorietat al vers de Neruda? Exacte, l’error imprès, justament la cagada de mosca, que enllà d’esdevenir de primeres tot un greuge per a impressors i correctors, acaba il·luminant l’obra afectada a través de la rebel·lia i l’excepcionalitat.

La presència d’errates en els llibres fins a l’arribada de mecanismes més moderns va ser constant i inevitable, i les fes d’errates podien ser quilomètriques, amb el dubtós rècord d’una Summa Teologica de sant Tomàs d’Aquino impresa a Tarragona que constava (no la Summa, sinó la fe mateixa) de 120 pàgines. Per això Erasme de Rotterdam advocava per fer com dèiem al principi: corregir només les errades rellevants i deixar al lector que fes la resta. No es podia imaginar, però, la interpretació d’un sorneguer Goethe, que en una de les seves Màximes i reflexions no se’n va poder estar: “Sempre que veig un error d’impressió, penso que s’ha inventat alguna cosa nova”.