La fi de l’era Gutenberg

L’invent de la impremta amb tipus mòbils a càrrec de Johannes Gutenberg, Fust i Schöffer, cap a 1450, potser no va significar cap revolució, però sí una transformació cabdal en les societats que el van conèixer. Allò que tradicionalment s’havia de fer a mà, des dels punxons de l’escriptura cuneïforme fins als manuscrits de l’edat mitjana, va fer un tomb d’enorme transcendència. Si a això hi sumem la substitució del rotlle —que és com es consolidava allò escrit a les antigues cultures jueva, grega i romana— pel còdex —que és la forma com encara es presenten els llibres—, afegint-hi l’aparició del paper al continent i la fabricació d’una tinta molt eficaç, s’obtenen els ingredients perfectes per a la fabricació industrial d’un producte extraordinari. Allò que abans de la impremta es necessitava per confegir un manuscrit —una sèrie de copistes, pells d’animals sacrificats i molt de temps—, i que desembocava en un objecte que en alguns casos podia valer tant com avui un pis modest en una gran ciutat, va transformar-se en uns llibres molt més assequibles i de lectura més ràpida i agradable, sobretot després que es va implantar la lletra romana carolíngia.

La fabricació de llibres segons el nou procediment va permetre no solament que s’abaratissin enormement, sinó també, en conseqüència, que arribessin a molta més gent, i no solament a quatre nobles, deu savis i vint eclesiàstics. De tota manera, els índexs d’alfabetització no van créixer exponencialment, arreu d’Europa, fins que l’ensenyament de les lletres —el que se’n deia “anar a estudi”— no va ser cosa més general, i, en especial, fins que no va esdevenir, segles més tard, una activitat universal i obligatòria: cal recordar que, cap a 1900, el 50% de la població espanyola era analfabeta.

Marshall McLuhan, l’autor del bestseller La galàxia Gutenberg (1962), era de l’opinió que no hi havia cap diferència entre la lectura o l’escriptura d’un llibre i la d’un text visible a la pantalla d’un ordinador. S’equivocava. De fet, aquell invent, que primer va comportar una nova sociologia del coneixement, una democratització de l’escriptura i una transformació psicològica del lector —que, sol en una cambra, llegia a la seva manera allò que molta altra gent podia fer simultàniament, amb conseqüències i efectes distints, i en qualsevol altre lloc—, s’ha transformat, amb l’ús d’unes noves tecnologies que McLuhan havia considerat tan “fredes” com els llibres —és a dir, carregades de pausada mediació—, en un fenomen tan “calent” com el cine i la televisió —mitjans que no solen convidar els espectadors o els auditors a una operació crítica, reflexiva i pausada.

Però ha passat una cosa encara més paradoxal. Com que la lectura de llibres ha minvat en la mateixa mesura que ha crescut la relació digitalitzada amb la matèria escrita, ha succeït que els llibres, ells mateixos, i tot el que hi està relacionat, com els diaris —sobretot en el format digital— han començat a assemblar-se als modes de transmissió de coneixement propis dels mitjans neotecnològics. Com que aquests mitjans s’han tornat cada cop més trivials, més immediats i menys crítics, ara, per la seva influència, també s’hi han tornat els llibres, els diaris i tota cosa que porti lletra amb el sistema Gutenberg. Es tracta d’un cercle viciós, i no es pot tenir gaire esperança que el fenomen es capgiri.

Després que la impremta va ser un magnífic aliat de l’humanisme i, progressivament, de l’alfabetització i de les opinions assaonades —superant, doncs, el dogmatisme i la “lectura única” que propagava la trona eclesial, el més important dels forjadors d’opinió als segles medievals—, ara hem tirat enrere cap a una nova edat mitjana pel que fa a la vinculació d’un “lector” amb l’element verbal. Creixeran els dogmes i la mentida reconeguda ingènuament com a veritat, i amb ells la incapacitat de les persones de discernir amb calma i coneixement de causa els temes cabdals que afecten els homes i una societat.

Per això podem dir ara que la impremta va significar la revolució gnoseològica, també social i política, més important dels últims sis-cents anys. Les revolucions de 1789, 1830, 1848 o 1917, a la vista de l’evolució de les democrà­cies parlamentàries a molts països, resulten fites positives però imperfectes. De la seva banda, el llibre imprès, que durant segles va permetre la puixança d’unes opinions elaborades que van transformar el món, anirà desapareixent. Ho saben molt bé els editors i els llibreters. Però aquest descrèdit del llibre, que assenyalarà la fi de l’era Gutenberg, significarà de retruc l’auge de les tiranies i els totalitarismes que ella mateixa va ajudar a minar amb bon rendiment.