A qui diu no fan dir-li oc: El consentiment sexual o amorós al segle XV

Les paraules del títol diuen la força de persuasió dels diners al món medieval (i en això no hem canviat gens) i són del Llibre de bons amonestaments, escrit a Tunis el 1398 pel mallorquí Anselm Turmeda, un frare cristià que s’havia convertit a l’islam i escrivia llibres en àrab contra els seguidors de la creu però també, de sotamà, obres cristianes en català que gràcies als molts comerciants catalans que corrien pel nord d’Àfrica podien arribar a l’Europa cristiana, i una d’aquestes obres, el llibre esmentat, va tenir tant d’èxit que es va estar imprimint i reimprimint sense parar durant els segles quinze, setze, disset, divuit i dinou. La part dels amonestaments referida als diners s’ha fet famosa, ha estat fins i tot musicada per Raimon, i es coneix popularment com l’Elogi dels diners: «Diners fan vui al món lo joc/ e fan honor a molt badoc,/ a qui diu no fan dir-li oc,/ vejats miracle».

Però ara em vull centrar més en concret en el sí (i el no) del consentir (o no) del consentiment sexual, eròtic, matrimonial o amorós… tal com apareix en una obra del magnífic poeta del segle quinze Jaume Gassull: Lo somni de Joan Joan, que no sé si s’ha de considerar un poema, perquè està en vers, o una noveŀla, perquè fa més de 100 pàgines (3088 versos). A diferència d’altres obres llargues en vers, com l’Espill, o el francès Roman de la rose, o la Flamenca occitana, el somni de Joan Joan juga amb dues formes de mètrica diferents, les tirades més o menys llargues en forma de codolada («dels arbres bells que els grans poetes/ han tresplantat/ fingint de fals i amb veritat/ coses ben dites/ les quals si no fossen escrites/ així per ells/ així als jóvens com als vells/ fóra feixuc/ traure d’aquelles nengun suc…») alternades amb cobles de deu versos decasíŀlabs que trenquen la monotonia de la codolada i augmenten agradablement la musicalitat del conjunt (parlant d’aquests grans poetes diu: «Doncs no ho tingam a molt grans meravelles/ hagen escrit de burles ni de veres/ que si miram ses faules i novelles/ mirant los senys de qualsevol d’aquelles/ coneixerem que són prou verdaderes,/ per ço tenint l’estil d’aquells per guia…»). El cas és que aquest Joan Joan somia que ha entrat de nit (ell diu que no sap «en quina manera, per on ni com») a la cambra d’una dona casada que ha parit fa poc, i quan se n’adonen ja s’està fent clar i comença a venir gent, de manera que ell s’ha d’amagar sota el llit, i així, amagat entre els trastos de sota el llit, s’hi passa tot el dia, sentint com les amigues de la partera, una bona colla de dones, s’estan allà amb ella xerra que xerraràs. Parlen de mil coses, especialment de malalties de dones, de problemes sexuals amb els marits, i de poesia, i de política, en fi, una mica de tot, amb un diàleg animat, viu i molt ben escrit per Gassull. Quan fa set o vuit pàgines que enraonen una d’elles esmenta Lo procés de les olives, que és un poema força llarg que acabaven d’escriure entre sis senyors de València, discutint-hi dels drets amorosos i de les capacitats sexuals dels vells, i que és una obra en què les dones hi surten força malparades. I aquestes dones que estan de visita amb la partera troben indigne que uns homes les menyspreïn i les insultin, i decideixen posar una denúncia contra els vells. Una diu que poden acudir amb la súplica al virrei, una altra diu que no, que no acabarien mai, que més val que la presentin al déu d’amor, i una tercera proposa que prenguin per jutge la deessa Venus, i això sí que totes ho accepten.

A partir d’aquí comença un judici que, a part del fet que la jutge sigui Venus, és perfectament real: els advocats i procuradors tenen cognoms valencians corrents (Artés, Despí, Sabater, etc.), i tot el judici es desplega seguint les formes i les fórmules jurídiques normals dels judicis valencians del segle quinze. Els vells demanen que a la jutge, Venus, se li adjunti la Raó, i les dones ho accepten (la Raó també és dona). Les dones presenten una «denunciació» en deu punts. Al cinquè punt diuen que els vells que es volen casar amb una jove, no per cardar, que ja no poden, sinó per entretenir-se i divertir-se, «i així ho llegim del rei Daviu,/ de dos donzelles/ que sent molt vell dormí amb elles/ per recrear/ mas no perquè per a engendrar/ ell fos ja bo,/ si ells nos volen per això/ no hi consentim», i després al punt sisè diuen que si els vells les demanen en matrimoni, elles «de llibertat ara es despullen/ de mai dir oc/ car ni la vista ni lo toc/ d’aquells no en volen», és a dir, asseguren que no diran mai més «oc», que no donaran el «sí».

Al cap d’unes quantes pàgines i després d’unes quantes mogudes burocràtiques, figura que el poeta Joan Moreno (un dels participants al procés de les olives), en representació dels vells, replica els deu punts que han presentat les dones. Del punt cinc Moreno reconeix que és veritat i que elles tenen raó, però sobre el sisè argumenta que si altres vegades ja ho han fet, de consentir, també hi tornaran, a fer-ho, perquè si ara estan conjurades «en no dir oc» han de pensar que les coses poden canviar o, com diu ell, «menjaran porc i mudaran/ prest de parer», en referència al vell refrany que diu «menjareu porc i mudareu d’acord». Més endavant apareixen els advocats embolicant cada un la seua troca amb llargs discursos plens de llatinades i de cites d’autoritats religioses, jurídiques i literàries, i així per exemple veiem com l’advocat de les dones diu «no us oblideu tampoc l’Ovidi,/ d’Arte amandi,/ i allí veureu quin sucre candi/ hi ha per a ells» (referint-se, és clar, als vells).

I al final Venus, aconsellada amb la Raó, havent fet l’elogi de la justícia («per ço mirant d’aquella la figura/ en l’una mà li vem [= veiem] portar l’espasa/ i en l’altra el pes, senyalant la mesura,/ i així passant hui d’ella gran fretura/ tothom la vol, però no per sa casa»), acaba dictant sentència a favor de les dones, de manera que els vells queden expulsats del territori de l’amor, i es permet que les que es trobin casades amb ells els hi puguin posar banyes.