Marta Palau, una lliçó de respecte cultural

“Soy mexicana, morena, mido 1,57 m. peso 52 kilos y me llamo Marta Palau. Nací en Lérida, Cataluña, España. Llegué a México a los 6 años”. Aquesta artista, l’autoretrat de la qual podem veure al Museu Tàpies, és filla d’un metge que va treballar en un hospital militar de la República i que es va haver d’exiliar a Mèxic, com tants altres catalans.

Malgrat el trauma de l’exili, Palau era i volia ser llatinoamericana, cosa que es demostra a través del seu art, on fa referència a una cultura popular i espiritual que té a veure amb les nauallis i altres figures ancestrals de Mèxic, i on fa servir materials com el jute o el blat de moro, propis de la terra del seu país. Tot i així, l’artista parlava català, llengua que va transmetre a la seva filla, i estava en contacte amb grans creadors de la terra dels seus pares, com Antoni Tàpies, Aurèlia Muñoz i tants altres amb qui es van influenciar mútuament, i entre els quals destaca Josep Grau-Garriga i l’impacte que va tenir en els tapissos de Palau.

En un article de l’historiador José Maria Murià, el mexicà, també fill d’exiliats, explica que quan hi va haver el gran èxode, l’actitud dels catalans podia dividir-se, sobretot, en dos grups: els que no es van adaptar mai, “que es consideraren ells mateixos més purs, que visqueren força aplegats, i fins i tot menysprearen Mèxic i els mexicans i procuraren relacionar-s’hi el mínim possible”; i el segon grup, “que s’ha adaptat força bé a les condicions de vida de l’Alta Vall d’Anàhuac”, és a dir, que va optar per estimar i fer-se seva la terra i la cultura del lloc on havien passat a residir. Dins d’aquests, alguns oferien “una catalanitat força aigualida” i d’altres no perdien “la consciència del seu origen”, tot i sentir-se plenament mexicans. Vaja, el mateix que passa avui a Catalunya: hi ha qui veu la cultura i la llengua catalana com una molèstia, i hi ha qui valora el país on ha anat a viure.

Malgrat el trauma de l’exili, aquesta artista era i volia ser llatino­americana, cosa que es demostra a través del seu art

Palau va ser d’aquest últim grup. Va crear la seva obra a partir d’aquest sentiment de pertinença i fins i tot va mostrar-se agraïda amb el govern que va obrir les portes als refugiats (especialment al governador Lázaro Cárdenas). Imma Prieto, directora del Museu Tàpies i comissària de la mostra Els meus camins són terrestres, explica que “la condició de migrant s’imbrinca en l’obra de Palau en un doble sentit: d’una banda, arran de la seva experiència com a exiliada espanyola; de l’altra, pel fet de situar el seu lloc de residència a Tijuana, la ciutat de Baixa Califòrnia que fa de frontera entre Mèxic i els Estats Units”. Jo encara afegiria un tercer sentit a la condició de migrant de Palau: el d’exiliada catalana, que no és el mateix que el genèric “espanyola”.

Això també ho explica Murià, per exemple, en el fet que quan els catalanoparlants exiliats a Mèxic demanaven a la resta de republicans poder formar els seus fills també en llengua catalana, la resposta era negativa: “Les activitats catalanes mai van comptar amb el suport dels altres republicans […] L’argument en contra de la catalanitat era sempre el mateix: titllar-los d’afavorir en Franco en treure-li cohesió i força a l’exili amb el divisionismo. Però si els catalans eren espanyols, per què mai no es donava suport a les seves manifestacions particulars? També a l’exili es feu patent que els catalans tenien l’obligació de deixar de ser-ho per ser bons espanyols […] van haver de viure, de fet, en un doble exili.”

L’obra de Marta Palau fa referència al fet migrant, als exilis i als alts i baixos de la humanitat. Ho exemplifica amb la dualitat de la història i la màgia, del cos i la terra que viuen el mal, les guerres i l’exili, però que també donen vida, menjar, sentit i esperança. No és estrany, doncs, que la primera peça que veiem a la Tàpies sigui Cascada (1978), una gran pluja d’esperma que parteix de la idea del logos spermatikos que van encunyar els filòsofs grecs per designar el principi generatiu de l’Univers, que ho crea tot, però també ho arrabassa tot.

Els catalans, com tothom, hem de reconèixer la nostra història per saber-nos posicionar bé, amb humilitat i alhora amb consciència cultural, davant dels debats sobre la immigració. Marta Palau, i en general, els mexicans d’origen català, ens hi poden ajudar. Com que les generacions passen i la majoria d’aquells immigrants ja no hi són, és d’agrair que la Tàpies ens permeti entrar en contacte amb l’experiència de Palau a través del seu art. Un art que demostra que, lluny de caure en el fals debat que ens fa escollir entre les persones i les terres, podem estimar-ho tot. La clau és el respecte cap a les cultures dels territoris.

‘Marta Palau. Els meus camins són terrestres’. Museu Tàpies. Fins al 17 d’agost