Joan Dausà: “‘Jo mai mai’ és el meu Messi, has de deixar al primer ser el primer”

Crida l’atenció la tofa que exhibeix, la proximitat que irradia i l’amabilitat. Sense complexos tot i que amb una lleu afonia, Joan Dausà (Sant Feliu de Llobregat, 1979) es prepara per assaltar Madrid el proper 26 d’octubre al Palacio Vistalegre per celebrar La Gran Bogeria 2. A partir del 5 de desembre comença la seva gira de Nadal a Catalunya. Músic, actor i presentador, Dausà és sobretot aquest home que connecta amb gent a qui els passen coses.

Pregunta. La pregunta que odia més, però... Tornarà a saltar d’un escenari?

Resposta. Em llanço constantment de manera metafòrica, físicament crec que ja està fet, va ser una època en què tenia una altra manera de vincular-me amb el públic, saltar, fins el dia que em vaig fotre una castanya.

P. La música pop acostuma a ser mirada per sobre l’espatlla, per fàcil, comercial, dictada per la indústria i sotmesa als algoritmes. Baixa cultura?

R. No em fixo tant si és baixa cultura com si és alta de connexió emocional i acompanyament de vida. M’és igual la part tècnica, m’interessa la part humana. Si la música pop o la que sigui t’acompanya en un moment de la vida en què et sents abraçat per aquella cançó, és el meu objectiu. A vegades hi ha coses que poden ser referents musicals en la història perquè són tècnicament impecables, jo no pretenc això, pretenc acompanyar la gent i a mi mateix a través de les cançons.

P. ‘Jo mai mai’ té més de 12 milions de reproduccions a Spotify. La peça següent, ‘La gran eufòria’, en té més de 5 milions. Quan es té un èxit tan aclaparador amb un tema es pensa que és superable?

R. Quan has tingut el Messi, has de pretendre buscar el segon o el tercer. ‘Jo mai mai’ és el meu Messi, has de deixar al primer ser el primer. ‘Jo mai mai’ sempre serà la primera, però la bona notícia és que la resta són cançons dels últims anys, d’ara, que la plantilla és jove. La gent està connectada amb un projecte de present.

P. Què té ‘Jo mai mai’?

R. És una càpsula curta que enganxa pels collons molta get quan l’escolta, que diu jo també ho he sentit alguna vegada. La vaig fer fa 12 o 13 anys. Va sortir directa. És la punta de l’iceberg d’un projecte que ens ha permès viure tot el que estem vivint.

P. Molts artistes pensen que arriba un moment en què tot el que havien de dir ho han dit. Ha tingut por de sentir en algun moment aquesta sensació?

R. Per mi la música és un acompanyament vital, crec que encara no he dit res, encara està tot per dir, encara tinc tot per descobrir. Tot és nou, tinc la sensació que encara tinc corda per cantar fins a la vellesa.

P. És banda sonora de molts campaments d’estiu. Com és el seu públic?

R. És l’excusa per tenir una família escoltant una cançó plegats. La cançó d’autor entre les famílies, un projecte que t’acompanyi amb la teva vida. Han estat 12 anys d’anar sumant gent al projecte, cada concert pregunto qui és nou i qui havia vingut i cada concert el 50% són nous, sempre. Ara, a cada concert, hi ha gent nova. A Vistalegre segur que hi haurà gent que no ha vingut mai.

P. La seva experiència al Club Super3 (presentador, paper de Krust) li ha servit en algun sentit en la seva carrera musical?

R. Des de fa anys tinc un vincle amb el públic infantil. Vaig ser monitor d’esplai, animador infantil, professor de danses i cançons, presentador de les festes del Super3. I això es nota perquè al final és el públic més exigent.

P. Ha aparcat la interpretació?

R. He intentat ser actor, però lo meu és la música. Vaig estar quatre anys a l’Institut del Teatre, però hi ha molta gent més bona que jo. El que se’m dona bé és connectar amb la gent amb un missatge, i ara el missatge és meu. M’agrada agafar l’atenció i conduir-la.

P. La imatge és important.

R. Crec que no, és més important tenir una imatge de salut que no de guaperes, però és veritat que la meva dona ve del món de la moda i m’ajuda. Tot agafa un to més professional si la imatge, la posada en escena, té una coherència.

P. Actua el proper dia 26 a Madrid. Quan hi anava Manel, ells mateixos reconeixien que el públic eren catalans que viuen a Madrid. Creu que vostè aconseguirà atraure madrilenys?

R. Hi haurà catalans que viuen a Madrid, però crec que caldrà picar pedra. Serà una primera crida d’atenció perquè la gent de Madrid s’hi fixi, ja que tenen els ulls en un altre lloc. Hi haurà catalans de Madrid i molts catalans d’aquí que han comprat l’experiència.

P. Català sempre?

R. Faig sobretot català, però cada vegada més introdueixo el castellà per una qüestió d’obrir sensibilitats, possibilitats, connectar amb altra gent, vaig fent, no hi ha una estratègia, m’autoprodueixo i m’autoedito. És una carrera d’anar decidint. Estic obert, el que tinc claríssim és que vull que la meva trajectòria vagi a favor de la meva vida, no que la música se’m mengi. Intento fer-ho compatible.

P. Una vida que va començar amb una experiència molt dura.

R. Treballant-ho molt i sent conscient, cada vegada més, i més quan ets pare, de l’impacte que ha de tenir que la teva mare mori quan tens dos mesos. Ara penso... quin desert. He viscut una vida de sí però no, però ara estic fent un treball important de col·locació de peces. La teva mare es mereix que la tinguis a la teva vida encara que no l’hagis conegut, tenia un lupus i sabia que si es quedava embarassada es podia morir. Va decidir tirar endavant. Fins ara jo havia estat molt cec. Una de les coses que he après del Luis Enrique i l’Elena: tenir present la Xana (la filla de l’entrenador de futbol i d’Elena Cullell, que va morir de càncer a nou anys) és un homenatge. La clau és tenir-ho present, no fugir.

P. Viu a la Cerdanya. Té turismofòbia?

R. No és culpa dels turistes ni dels que tenen segona residència, sinó dels que gestionen el terreny i permeten que es construeixi i no donen ajudes a la gent d’allà. És una qüestió política. Veig aquesta realitat: tinc amics que han hagut de marxar a viure a la Seu d’Urgell perquè no es poden pagar una casa a la Cerdanya. Dit això, s’hi està molt bé. Visc la Cerdanya idíl·lica, entre setmana, serens, tranquils, sense cues, marxo els caps de setmana i a l’estiu.