Montserrat, una muntanya de narratives

No hi ha un lloc amb més càrrega simbòlica i ideo­lògica a Catalunya que Montserrat. Al llarg de la història s’ha convertit en un centre polisèmic, associat al poder, la cultura i la vida social, on tenen lloc tota mena de pràctiques que es justificaran, contradiran i reformularan a través d’un complex entramat de codis. Reconegut com un lloc de sants i de savis, que d’ençà del segle XII ha esdevingut un punt de devoció internacional, Montserrat és molt més que un espai emblemàtic i pintoresc situat al bell mig d’un parc natural. És un lloc de pugnes simbòliques ineludible en el desenvolupament de la cultura catalana, on participen abats, monjos i peregrins, poetes romàntics, excursionistes i científics, escriptors amb un agut sentit del paisatge i novel·listes àvids de recrear el passat històric.

El conjunt monumental integrat pel monestir, l’abadia i la muntanya té, sens dubte, moltes capes. Una de les més evidents és la geològica. Fa trenta milions anys Montserrat era una vall. La progressiva acumulació de còdols, que s’anaren compactant amb el temps, la transformà en el massís de roques basàltiques que és ara, i la va convertir en un lloc ideal per a la mitologia i el llegendari popular. Un “plat de menuts de gallina monstruosos”, deia, sorneguerament, Josep Pla l’any 1926. Aquest origen sedimentari es pot relacionar amb l’acumulació de narratives que ha generat.

Una de les històries més interessants sobre la muntanya sagrada és la que evoquen, amb molta gràcia, Anselm M. Albareda i Josep Massot i Muntaner a l’edició revisada de la Història de Montserrat (PAMSA), del 2012. El 1800, el filòsof i diplomàtic alemany Wilhelm Humbold pujà a la muntanya per la ruta Barcelona-Martorell-Montserrat. Durant l’ascens quedà colpit pel relleu de roques corcades, balmes i vegetació: semblava reviure una experiència evocada a la balada “Geheimnisse”, de Goethe. El paisatge li provocà un xoc inesborrable del qual parlà profusament en cartes adreçades al poeta de Weimar, en les quals destacava els efectes del paisatge montserratí en l’ànima humana. Com apuntà encertadament Schiller, “Montserrat xucla l’home del món exterior al món interior”.

En plena Renaixença, Víctor Balaguer va voler que la serra esdevingués un referent per a tothom

Un segle després, el novembre del 1924, Joan Coromines explica l’ascens al cim de Sant Jeroni en una quartilla d’Itineraris (Ara Llibres, 2014), un recull de les seves notes d’excursionista. Caminant infatigable, el filòleg caçaparaules descriu amb pèls i senyals la durada de la ruta, apunta la toponímia del lloc i detalla les dificultats amb què es troba quan fa el recorregut a peu. La seva escriptura és directa i precisa. És, de fet, hereva de la prosa instructiva generada per la literatura excursionista del XIX, centrada en les expedicions que, amb finalitats científiques, emprengueren botànics, geòlegs, historiadors, arqueòlegs... i simples aficionats a la natura. Coromines arriba a Monistrol amb tren. Des d’allí s’enfila costa amunt passant per la carretera del monestir, la font de la Teula i un corriol que ressegueix una torrentera en molt mal estat. Un cop arriba a la casa de Sant Jeroni, descendeix, a través dels torrents de Migdia i de Santa Maria, fins a Collbató. El recorregut, a tot estirar, ha durat un matí (o 321 minuts, per ser exactes).

Al llarg del XIX la muntanya es convertí en un espectacle fascinant que fou descodificat a partir del seu pintoresquisme: és a dir, en relació amb les possibilitats de ser pintada o representada visualment. Els gravats d’Alexandre Paborde i l’interès romàntic per les grans panoràmiques afavoriren l’atracció pel pintoresc. Jordi Martí Hennenberg i Francesc Roma Casanoves han explicat la importància que tingué la creació, el 1876, de l’Associació Catalanista d’Excursions Cien­tífiques (ACEC) en la “descoberta” científica i artística del paisatge. La recuperació cultural iniciada per la Renaixença convertí aquesta associació en un agent molt dinàmic en la construcció moderna d’un imaginari montserratí d’acord amb el catalanisme emergent en el moment. L’associa­ció divulgà, sobretot a través del butlletí, el resultat de les seves investigacions, reproduint, en molts casos, sensacions i emocions. Centrant-se, principalment, en la Catalunya Vella, la literatura excursionista creà una determinada valoració estètica del país, en què Montserrat va prendre un paper fonamental. El volum dedicat a Montserrat de l’Àlbum pintoresc-monumental de Catalunya, promogut per l’ACEC i pagat per subscriptors, era una peça ben representativa en aquest sentit: pretenia preservar i donar a conèixer el patrimoni monumental montserratí a través de les noves possibilitats expressives que oferia la fotografia (en aquest cas, amb les fotografies d’Heribert Marriezcurrena).

Paral·lelament, la historiografia romàntica difongué la imatge d’un Montserrat solitari, apartat del bullici mundà. Així ho veiem al capítol dedicat a la muntanya que Pau Piferrer escriví per a un dels dos volums focalitzats en Catalunya de Recuerdos y bellezas de España (1839), traduït al català el 1932. Com les “serres desiguals” que apareixen a ‘La pàtria’ de Bonaventura Carles Aribau, el massís montserratí és, per a Piferrer, un lloc connectat al sentiment, els orígens i la família. Encara que les obagues agrestes i a mercè de la torbonada siguin alegrades pel so dels romeus cantant el Virolai, el que roman del lloc és la quietud i la calma. Els anacoretes hi fan una vida sense tribulacions i els seus dies s’escolen “sense brogit i en pau”.

En plena Renaixença la muntanya fou objecte de noves pugnes simbòliques. Víctor Balaguer, l’escriptor liberal i progressista nascut fa dos-cents anys, volgué que la serra retallada pels àngels esdevingués un referent per a tothom. Com ha estudiat Josep M. Garcia-Fuentes, Balaguer s’aproximà al món montserratí amb la voluntat de convertir-lo en el centre de l’imaginari monumental català, destacant-ne la singularitat. També fou un dels impulsors de la restauració del monestir —destruït per les tropes napoleòniques entre 1809 i 1812—, abans que el grup de Vic, liderat per Jaume Collell, se n’apropiés i utilitzés el procés de reconstrucció com a arma de batalla al servei del catalanisme conservador. Enfront de la visió pagana i moderna que la ciència i el progrés havien introduït de la muntanya, el bisbe Torres i Bages i el poeta Verdaguer, servint-se de l’efemèride de la celebració del mil·lenari (en aquest cas, de la troballa de la Moreneta a la cova), en vindicaren els orígens inequívocament cristians el 1880. El resultat literari d’aquesta operació són els llibres verdaguerians Montserrat. Llegendari, cançons, odes i La llegenda de Montserrat.

Ara Montserrat és el centre temàtic de novel·les històriques que recreen episodis transcendentals

Mentre s’iniciaven les obres del cremallera i els funiculars, s’obrien restaurants i un petit observatori, una colla de poetes dedicaven composicions a la muntanya i n’actualitzaven el llegendari fundacional. De totes les icones representatives del Montserrat mític destaquen dues figures: la Moreneta i fra Joan Garí. El 1880 Verdaguer posà lletra a un nou Virolai, musicat per Josep Rodoreda, que, popularitzat pel catalanisme, en diverses ocasions fou interpretat com un himne oficiós de Catalunya. La llegenda de fra Garí fou recreada per Verdaguer, Maragall i, ja en la postguerra, Sagarra. Situada en el temps de Guifré el Pilós, explica una història de temptació, pecat i redempció protagonitzada per un anacoreta amb fama de santedat. Temptat pel dimoni, Garí viola Riquilda, la filla del comte, la mata i l’enterra. En assabentar-se’n, el papa el condemna a caminar de quatre grapes, tenir pèl i mirar a terra com un os. Anys després és capturat per uns caçadors que se l’emporten a la cort. El fill del comte, encara nadó, quan el veu, es posa a parlar i explica l’engany de què ha estat víctima. Garí, un home que fins aleshores, diu Maragall, tenia els “ulls de terra”, és perdonat per Déu i Riquilda, emparada per la Verge, torna a la vida.

Al segle XXI Montserrat ha estat el centre temàtic de diverses novel·les històriques, que en recreen episodis de gran transcendència. Els orígens del monestir, al segle XI, des de la perspectiva dels primers dotze monjos que, per ordre de l’abat Oliba, es traslladaren de Ripoll al nou monestir, és el nucli argumental de Les torres al cel (La Rosa dels Vents, 2013), de Coia Valls. Martí Gironell, a L’arqueòleg. De Montserrat a Terra Santa perseguint un somni (Columna, 2010), ficcionalitza la vida del monjo Bonaventura Ubach, que viatjà a Jerusalem el 1910, on estudià a l’Escola Bíblica, i inicià la primera traducció catalana de la Bíblia, que es publicà, en vint-i-sis volums, entre 1926 i 1954. Ben aviat sortirà a la mateixa editorial La muntanya del tresor, de Gironell, centrada en el paper resistencialista que assumí el monestir durant la guerra civil.

L’èxit de Montserrat es deu, sens dubte, al fet que la fascinació per la muntanya ha tingut sempre una dimensió popular —una popularitat vinculada al ritu, la festa i l’oci en general. D’ençà del XIX, la muntanya ha esdevingut una destinació recurrent per a noves formes de pelegrinatge, que conviuen amb les tradicio­nals: els viatges de noces, l’escalada i el turisme. Reproduïda en tota mena de suports (medalles, escultures, postals, etc.), l’efígie de la Moreneta és una icona fàcilment reconeixible, que ha estat utilitzada com a objecte fetitx —o kitsch, com en el cas de les samarretes sobre la “Moderneta”, on es reprodueix l’efígie de la Verge amb ulleres de sol. Un exemple d’aquest fetitxisme el trobem a Un film (3.000 metres) (1926, ara a Club Editor), la novel·la sobre el món de l’hampa de Víctor Català. El protagonista, Nonat Ventura, un orfe que, de gran, es dedica a la delinqüència, confia supersticiosament en la medalla de la Mare de Déu que porta penjada al coll, especialment quan prepara cops arriscats.

Més recentment, el 2017, Eva Vila, aprofitant l’exuberància de formes i suggestions que ofereix la geologia montserratina, la tria com a localització per a una Ítaca ben particular, la que explica a la pel·lícula al·legòrica Penèlope, on el personatge homèric és una dona gran que espera, cosint, en una casa buida i un entorn boirós. El misteri de la muntanya també és protagonista de La Mesías (2023). L’èxit de l’última sèrie dels Javis ha fet reviure les excursions de supersticiosos que, des dels anys setanta, pugen a Montserrat amb l’esperança de veure ovnis al cel. Una nova narrativa s’afegeix a la muntanya.

El Mil·lenari

Mil anys no es fan cada dia i Montserrat ha programat una sèrie d’activitats per celebrar aquesta efemèride durant tot el 2025. La principal és l’exposició Montserrat, mil anys d’art i d’història, una visita única per descobrir tot el que amaga la muntanya més màgica de Catalunya. L’exposició mostra la seva història mil·lenària, marcada per la fidelitat a la regla de sant Benet, a través de les obres d’art conservades que en parlen, i dona valor al lloc privilegiat on s’ubica el monestir, que ha viscut moments rellevants, essent santuari popular i a la vegada centre cultural significatiu. Aquesta mostra narra el passat, present i futur del monestir a través dels objectes que l’han configurat, oferint una explicació pedagògica del món cristià i monàstic. Alhora, ofereix l’oportunitat de veure peces artístiques i litúrgiques que normalment no són accessibles al públic general. Per exemple, el Llibre Vermell de Montserrat, les escultures de l’Abat Oliba i sant Benet que ocupen un espai destacat a la Sala Capitular del Monestir, una rèplica de la imatge de la Mare de Déu de Montserrat vestida i el quadre Sant Benet amb dos àngels, còpia d’un quadre de Juan Andrés de Ricci feta per un alumne seu.

Més enllà de l’exposició, gairebé un miler d’activitats religioses, culturals i socials se succeiran fins al desembre del 2025 per commemorar els mil anys d’història del monestir. Els actes del Mil·lenari es regiran sota el lema “Ora, lege, labora, rege te ipsum in communitate” [Resa, llegeix, treballa, guia’t a tu mateix en comunitat].

Fa mil anys, uns monjos procedents de Ripoll van fundar el monestir de Santa Maria de Montserrat. No podien imaginar que deu segles més tard aquell lloc continuaria existint, després d’haver estat a punt de desaparèixer. I encara menys que es convertiria en un punt de referència per a tot un país i per a moltes persones d’arreu del món. Els sentiments de moltes generacions formen el fil de la història d’aquesta muntanya extraordinària que manté viva la seva essència. EL PAÍS