El país del sol roig ixent

El segell barceloní Ático de los Libros s’estrenava, ara fa gairebé 15 anys, amb la traducció del clàssic japonès Kanikosen. El llibre va ser publicat el 1929, però l’escriptor comunista Takiji Kobayashi (1903-1933) va ser assassinat per la policia imperial i, per tant, no va ser a temps de veure com la revolta d’uns pescadors proletaris contra el patró a les aigües gèlides i perilloses de Kamtxatka esdevenia un autèntic tsunami. El 2008 es convertia en best-seller al seu país —amb més de dos milions d’exemplars venuts des d’aleshores—, se’n feia una versió manga —traduïda al castellà per Gallo Nero— i una nova versió cinematogràfica el 2009 —n’hi ha una prèvia del 1953.

Lluny de ser un fet singular i en contra dels tòpics sobre l’isolament i el conservadorisme japonès, el fenomen Kanikosen evidenciava l’existència d’una arrelada genealogia d’esquerres, sintonitzada amb els grans corrents marxistes internacionals. Precisament, l’investigador Ferran de Vargas (Barcelona, 1989) dedica la seva monografia Japó roig a resseguir els diferents fils de l’esquerra radical des del final de la Segona Guerra Mundial fins al naixement de la Nova Esquerra japonesa i la seva implosió interna a principis de la dècada dels setanta.

Poc acostumats a disposar d’assaigs en català sobre qüestions contemporànies i, menys encara, sobre regions tan allunyades, cal posar en valor el doble atreviment: de l’editorial “radical” Manifest per incloure’l en el seu catàleg, i de l’autor per facilitar l’accés a un camp d’especialització normalment reservat a l’anglès. Com a torna, el lector pot trobar-se a vegades perdut davant el detall sobre fets, circumstàncies i referents, i a vegades sorprès per la seva ignorància respecte de personatges, lligams i influències, tot descobrint que l’intercanvi no sempre ha estat unidireccional des de l’espai occidental cap al japonès.

De Vargas ens acosta a la rica tradició de “lluites sociopolítiques protagonitzades per subjectes col·lectius amb ideologies transformadores o revolucionà­ries” que, en els anys analitzats, es veu condicionada per l’ocupació estatunidenca i les contradiccions del partit comunista local. Respecte de la primera, la presència estrangera va impulsar una sèrie de reformes per democratitzar el país i sacsejar les relacions de domini tradicionals. Aquesta transformació va ser incompleta, ja que la Guerra Freda va imposar la seva lògica. Posteriorment, la mateixa continuïtat de les bases militars dels Estats Units, el moviment pacifista i la demanda d’una major autonomia política japonesa van ser elements mobilitzadors, fins i tot assumits més enllà de l’esquerra.

Pel que fa a la segona circumstància, el comunisme japonès es va veure sotmès a la mediatització dels germans grans soviètic i xinès. Aquesta actuació zigzagejant i el pas del temps, amb la incorporació de noves generacions i preocupacions, va facilitar el sorgiment d’escisions de tota mena. Obsedits per la puresa ideo­lògica i el control intern, la violència —cap endins, amb purgues sagnants, i, cap enfora, amb la integració en xarxes internacionals terroristes (analitzada per Josep Lluís Alay al pròleg)— els va acabar abocant a un carreró sense sortida. Però, com subratlla De Vargas, tot deixa el seu pòsit: literari, històric i ideològic.

Japó roig 

Ferran de Vargas 
Pròleg de Josep Lluís Alay
Manifest. 300 pàgines, 20euros