‘Un rastre de violència’, de Mark O’Connell: Dos crims, molts perquès

Tota resposta a un crim té almenys dues velocitats. La policial, urgent i pràctica, nascuda de la necessitat de trobar els culpables i portar-los davant la justícia. La literària, pausada i reflexiva, que busca la profunditat de la comprensió. Qui, com i quan serien les preguntes essencials de la primera, mentre que el perquè centraria els esforços de la segona. En part a causa de la manca de suport periodístic i editorial, en part pel perfil del públic lector, la major part del true crime espanyol i català es troba tan a tocar de l’actualitat que juga en la lliga de la immediatesa que defineix l’actuació de les forces de la llei. Amb Un rastre de violència, Mark O’Connell (Kilkenny, 1979), al contrari, no sols s’inscriu en l’escola de la maduració a molt llarg termini del crim per tal de procurar arribar a un dibuix complet, fins i tot a alguna veritat —han transcorregut quatre dècades des que Malcolm Macarthur, un home de bona família, amb contactes polítics de pes i sense cap pertorbació mental aparent, va matar dues persones per problemes econòmics no fatalment angoixants—, sinó que porta el gènere fins a unes cotes personals i metaliteràries molt estimulants. Al perquè del crim s’úneix el perquè del true crime i per què faig jo true crime.

En una jugada arriscada, l’autor fa voltar el llibre tant en la reconstrucció dels fets luctuosos i l’intent de trobar respostes als nombrosos buits com en l’anàlisi de les reaccions emocionals i els dilemes morals que el seu projecte li genera. Som més a prop, doncs, de la via introspectiva i de moments neuròtics de l’Emmanuel Carrère de L’adversari que de la voluntat de romandre darrere la barrera del Patrick Radden Keefe de Canalles. La proximitat en diversos plans als fets i al subjecte —el “trauma” infantil provocat pel cas, la pervivència de certs punts cecs en l’imaginari col·lectiu, que els seus avis fossin veïns de l’assassí, trobar-se’l la ciutat...— justifica que O’Connell creui la investigació periodística amb la crònica íntima, l’afany detectivesc amb la interrogació sobre el seu propi caràcter. De totes maneres, més interessant i punyent que aquesta mirada cap endins és el qüestionament de l’ètica de la feina en marxa, els perills derivats de canalitzar una tragèdia a través d’un format literari que no li faci justícia o que generi en el lector una distància pròpia de la ficció o redueixi els protagonistes a personatges. Dilemes existencials a banda, cal dir que l’autor fa una radiografia colpidora de la banalitat del mal: Macarthur s’acaba erigint en una figura insondable i un enigma esfereïdor, la seva grisor, indiferència i impertorbabilitat fan pensar que el pitjor monstre és aquell que no sap que ho és. (Llegint el llibre em venien al cap unes declaracions de Keefe, arran de Canalles, on incidia en la manera en què tots ens expliquem una història sobre les nostres vides en què mai som els dolents de la pel·lícula, demostració que vivim en un estat de negació continu). En la relació complexa i a estones demencial entre l’escriptor i l’assassí —un gat exasperat i amb mala consciència i un ratolí digressiu imprevisible que mai sap(s) si amaga un boig, o un calculador, una ment hiperracional o un malalt—, Un rastre de violència sembla obrir nous camins per al gènere. I al final, la meravellosa incertesa de tot plegat, la impossibilitat de reconciliar la vida i la literatura. La naturalesa humana no té mai una resposta clara i consoladora i, per tant, la voluntat d’un autor de true crime de trobar coherència narrativa està per sistema abocada al fracàs.

Un rastre de violència 

Mark O’Connell  
Traducció de Carme Geronès
Comanegra. 208 pàgines. 20,9 euros