Patrick Radden Keefe, el periodisme somniat

Amb un fil de veu, una jove pregunta: “Com vas interessar-te pel periodisme d’investigació? I què li diries a una persona que intenta començar?”. Patrick Radden Keefe, el periodista de moda pels seus articles a The New Yorker, però sobretot per dos dels seus llibres, No diguis res i L’imperi del dolor (Periscopi), l’escolta reclinat a la cadira. Ella parla de la “desesperança” d’un ofici que cada cop “interessa menys”. Radden Keefe l’anima: “Fes-ho. T’encantarà. És una forma inestable de vida, però és la millor feina del món”. I amb la frase tanca una hora i mitja de trucs (“el millor filtre es la teva memòria”) i consells (”surt, parla amb persones, grava’ls”) per a informadors , moderada per Mònica Terribas, al Centre de Cultura Contemporànea de Barcelona (CCCB) el 2021. Si entre l’audiència algú no és periodista, ja deu haver cercat facultats a Google i iniciat el procés de preinscripció.

Patrick Radden Keefe, l’escriptor preferit en el sector del vell ofici d’explicar històries, torna a Barcelona tres anys després com un dels escollits per unes residències que el CCCB estrena amb ell i l’escriptora Eliane Brum pel seu 30è aniversari. L’estatunidenc (Dorchester, 48 anys) oferirà un cicle de conferències sobre el llegat de George Orwell. “Quan mires l’ecosistema informatiu avui en dia, és temptador preguntar-se què en faria Orwell”, explica en un petit vídeo que ha fet arribar al museu per la seva presentació. Radden Keefe menciona en poc més de dos minuts les seves principals obsessions: les històries reals, en profunditat, ben narrades, amb l’objectiu d’explicar una veritat que algunes persones no volen que se sàpiga. Què és si no la definició canònica del periodisme?

La seva especialitat és el write around -escriure al voltant-, un concepte anglosaxó per definir els perfils elaborats sense accés al protagonista. “Moltes vegades són millors”, defensa Radden Keefe, perquè el perfilat no pot forçar la inclusió de la seva pròpia mirada. La tècnica es repeteix a No diguis res, on parla dels Troubles, el conflicte a Irlanda del Nord, sense poder entrevistar Gerry Adams. I també a L’imperi del dolor, sobre una de les famílies responsables de la crisi d’opiacis als Estats Units, els Sackler, sense les seves veus directes.

“Si em demanes llegir un llibre sobre astrofísica, no el llegiré. Però si em dius coses sobre un astrofísic, sobre la seva vida, la seva carrera, la seva família, els seus conflictes… llegiré aquest article”, descriu Radden Keefe, sobre una altra de les màximes que aplica en l’abordatge d’històries complexes, que narra des del cas concret que explica el context general. “Els humans estem interessats a llegir històries d’altres persones. És un mecanisme poderós per fer que la gent es comprometi amb temes als quals potser no pararien atenció”, opina en la xerrada convertida en una classe magistral de periodisme que va oferir al CCCB l’any 2021.

“Ho pot fer perquè és molt bo i perquè li donen unes condicions que té molt poca gent”, considera l’editor de Periscopi Aniol Rafel, que han publicat totes les seves obres en català. El mateix Radden Keefe es defineix com un “superprivilegiat”, que té l’oportunitat de dedicar temps -”mínim de quatres mesos- i de recórrer mig món seguint les passes de les persones que retrata, com fa amb el traficant d’armes Munzir al-Kassar, una de les històries que formen part de Canalles, un recopilatori d’articles publicat a The New Yorker. “Busco personatges”, insisteix al CCCB, amb el repte de “fer-los reals, tridimensionals”, posar-se “al seu cap”. Però un cop els té i els ha explicat, els abandona. “Quan ja ho sé tot, m’avorreixo, hi perdo interès i busco el següent tema”.

Cordial, professional, humà, xerraire, i amb un conversa “riquíssima”, Radden Keefe atresora coneixement. “De seguida pregunta com van les coses i va obtenint informació a partir de l’interès pur”, expliquen els seus editors, sobre aquest estatunidenc, amb arrels irlandeses i australianes. I amb sentit de l’humor britànic que ensenya al pòdcast Wind of change, on investiga si la cançó homònima dels Scorpions la va escriure la CIA. També va passar un any de la seva vida, al 2010, treballant com assessor al Pentàgon. “És més aviat como The Office”, l’adaptació de la sèrie d’humor britànica de Ricky Gervais, confessa a Terribas. “Estava desitjant tornar al periodisme”.