Joaquim Sempere: “Cal salvar el progrés del fals progrés”

Joaquim Sempere és i ha estat moltes coses. Avui hi parlem com un dels primers estudiosos de la perspectiva ecologista a Catalunya, amb preocupació per les crisis mediambientals que des de fa dècades coneixem. Va ser professor de Sociologia a la Universitat de Barcelona, amb una rellevant obra dedicada a aquestes qüestions, i ara publica nou llibre en què posa tot el seu coneixement al servei de pensar el futur que hem de construir: Converses sobre creixements i col·lapses (Icaria Editorial, 2023).

Pregunta. Hi ha qui pot pensar que l’ecologisme i la preocupació per les crisis ecològiques són realitats noves?

Resposta. Bé, val la pena que se sàpiga la història... Que se sàpiga, per exemple, que l’any 69, Edward Goldsmith va fundar The Ecologist, una revista que va ser, d’alguna manera, el punt de partida públic de l’ecologisme. Després apareix la hipòtesi Gaia de James Lovelock, i l’any 72, Els límits del creixement, l’informe encarregat pel Club de Roma a Donella Meadows i el seu equip. O sigui que val la pena saber que aquestes idees tenen ja 50 anys llargs. I que han estat silenciades, ignorades, com si fossin idees retrògrades de tornar al passat i de no comprendre el món modern. Jo em començo a interessar per tot això als anys setanta, hi ha un moviment ecologista anterior amb referents com Manuel Sacristán i Joan Martínez Alier... El meu primer article és de 1979, a Nous Horitzons, la revista del PSUC. Val la pena que la gent sàpiga que les societats tenen unes inèrcies i unes resistències a la novetat. En el llibre pretenc accentuar el que serà el pas del model fossilista al model renovable; un canvi que representarà, segur, una mutació cultural civilitzatòria que ens obligarà a fer les coses d’una manera molt diferent.

P. En aquesta obra no ens presenta un estudi o un assaig, com en casos anteriors, sinó una conversa entre diferents personatges.

R. Vaig descobrir que això em permetia explicar totes les incerteses que envolten el tema d’una manera àgil. Jo tampoc tinc idees clares sobre alguns punts, tinc dubtes i interrogants. De tota manera, no vol dir que sigui una obra sense referències. Al final del llibre hi ha totes les fonts i materials que he treballat.

P. Les converses sobre ecologisme estan poc presents a la nostra societat? Formen part de l’opinió pública?

R. No, crec que no són freqüents. La gent tendeix a aferrar-se a unes determinades posicions, mantenir-s’hi i polemitzar sense obrir-se massa a l’adversari. També en l’ecologisme. Ara bé, en aquest llibre es parla sobretot del futur que ens espera; el futur sempre és indefinit i, per tant, la polèmica aquí és la manera pròpia d’abordar les incerteses.

P. Davant d’aquestes incerteses, què podem esperar de la política institucional? Podem esperar que prengui les decisions que ara no està prenent?

R. Aquí hi ha la gran dificultat pel poder desmesurat que té el gran capital a escala internacional. El gran capital encara està jugant la carta no explícitament negacionista, en conjunt, més aviat retardista, perquè vol exhaurir fins al final les oportunitats de negoci que dona tot el sistema fossilista-nuclear. Que no és només l’extracció i producció de combustibles, és també que molts sistemes industrials estan muntats sobre aquesta base. Els forns industrials, les calderes que tenim a les cases, els automòbils... Hi ha molts sistemes, tant domèstics com industrials o agrícoles, que estan íntimament lligats al sistema fossilista, a les fonts energètiques convencionals, que són les contaminants. I això forma un sistema financer i industrial amb una potència brutal. Només cal veure la quantitat de lobbistes que hi ha i que van en augment. Es parlava de 500 lobbistes en la Cimera sobre el Canvi Climàtic de les Nacions Unides del Caire el 2022, i en l’última, a Dubai, de 2.600... Lobbistes de grans companyies i interessos que no paren de pressionar perquè no es prenguin les mesures que cal prendre. I els governs són dòcils, fins ara no n’hi ha cap que hagi pres decididament unes mesures radicals. Segurament els més avançats són alguns governs europeus, però estan lluny de la valentia que haurien de tenir.

P. I l’opinió pública? Què passa amb l’opinió pública?

R. Que no pressiona. Si hi hagués una força de convicció massiva a les societats, els governs haurien de cedir. I el gran problema que veig a curt termini és que no hi ha aquesta força. El gran capital, al davant, només hi té una minoria d’ecologistes que protestem, que cridem, que oferim alternatives, però no se’ns fa cas perquè el negoci és el negoci. I entremig hi ha una població que va prenent consciència lentament del problema, però que encara és addicta al consumisme.

P. Som capaços de veure que allò que suposadament ens fa bé veritablement ens fa mal? Encara no som conscients que ens fa mal allò que ens fa mal?

R. Hi ha cinc necessitats bàsiques, que són alimentació, habitatge, sanitat, educació i protecció social. De fet, si la gent tingués assegurades aquestes cinc necessitats, no estaria tan inquieta. Una de les fonts d’infelicitat d’avui és la inquietud, la incertesa, el saber que pots quedar a l’atur en qualsevol moment i quedaràs desprotegit, que l’habitatge està pujant de preu, de manera desorbitada, i que t’obliga a abandonar cases i a viure més lluny, o fins i tot a viure al carrer. És aquest viure a la vora del precipici constantment, jo crec, el que és una font d’infelicitat. Si la gent tinguéssim resoltes aquestes necessitats que jo resumeixo en cinc, viuríem més tranquils. I segur que, llavors, no ens importaria tant la idea de no poder fer el viatge amb cotxe de cap de setmana o altres restriccions pel canvi climàtic... És a dir, que es desactivaria l’ambició consumista. En aquest sentit, soc una mica pessimista respecte a la condició humana. La gent aprèn quan la necessitat obliga. Quan la gasolina vagi a 8 o 10 euros el litre la gent se n’adonarà... El canvi climàtic generarà uns desastres que afectaran molta gent i, per tant, caldrà un consens, i jo crec que serà fàcil, el consens. Caldria arribar a aquest consens sense una situació prèvia massa dramàtica.

P. Hem de qüestionar el sentit que hem donat a alguns objectius, a alguns principis i valors?

R. Sí, totalment. Primer s’hauria de distingir entre innovació i progrés tècnic. La bomba atòmica és una innovació tècnica i no és clar que sigui un progrés. Progrés té una connotació positiva. I penso que, tenint en compte la història d’aquests últims dos segles, es veu que moltes innovacions tècniques que en un moment donat es consideren un progrés, com el DDT o els plaguicides, arriba un moment que es descobreix que tenen efectes negatius prou substancials com perquè s’hagin de prohibir, com és el cas del DDT. I ara està en qüestió el glifosat... Crec que hi ha d’haver una selectivitat tècnica que estableixi quines innovacions han de passar a la societat i al mercat. És un principi fonamental que no està acceptat universalment, però que a la pràctica, en aquests casos que he esmentat, s’han aplicat. Per tant, crec que s’hauria de generalitzar i que hi hauria d’haver entitats a escala mundial que estiguessin autoritzades en la selectivitat tècnica i científica. Ja sé que és molt difícil, perquè, a més a més, quan una cosa està inventada, no es pot desinventar, i aleshores qualsevol ho pot aprofitar o pot esquivar les prohibicions.

P. Què és, doncs, el progrés?

R. Estem tan enamorats dels nostres invents tècnics que a vegades els repliquem immoderadament, i innecessàriament, perquè ho podríem resoldre amb tècniques més senzilles o sense tècniques. Per això, en el llibre, incorporo molts casos d’Àfrica i de tècniques molt senzilles, perquè crec que una altra de les coses que s’haurà de fer davant de la crisi de recursos minerals i d’energia és recuperar tècniques senzilles, que gasten pocs metalls o cap, tornar a la fusta i als productes renovables, i, sempre que es pugui, evitar tècniques massa costoses ecològicament. Per mi el criteri bàsic és aquest: si és o no és costós des del punt de vista ecològic. Tampoc cal ser fonamentalista i prescindir de totes les tècniques. Jo poso l’exemple de les tècniques biomèdiques, que han eliminat una quantitat de sofriment inenarrable i que hauríem de conservar sempre que puguem. Hauríem de fer un esforç dintre d’aquesta selectivitat tècnica. Hauríem d’intentar salvar totes aquelles tècniques que puguin generar benestar. I el benestar en matèria de salut és molt important. Cal salvar el progrés.

P. Com salvem el progrés?

R. Salvar el progrés voldria dir fer tot el possible per donar prioritat a tots aquells progressos tecnològicament sofisticats que ens aporten un benestar evident en detriment de moltes aplicacions que són innecessàries. Jo no soc partidari de donar fórmules de benestar, cadascú les ha d’inventar. Però s’han d’imposar barreres: el benestar l’hem d’aconseguir dintre d’uns marcs de respecte pel medi ambient i per la justícia social. I dintre d’aquest marc, que cadascú faci el que vulgui. Hi ha recursos de sobres per ser feliç sense necessitar les sofisticacions tècniques que tenen un impacte ecològic insuportable. Hem de salvar el progrés d’aquest fals progrés. Hi ha una mala idea de progrés que pot acabar amb el bon progrés.