Miracles i literatura al Pallars

Alins és un extens municipi del Pallars que comprèn gairebé tots els nuclis de la vall Ferrera i que està beatíficament situat a tres hores i mitja de Barcelona. És possible que no us soni de res. El municipi té menys de tres-cents habitants distribuïts per diversos nuclis, el més tristament cèlebre dels quals deu ser Tor, el poble de les tretze cases i els tres morts. El nucli d’Alins no arriba als noranta habitants. Si el coneixeu serà potser per Natura Llibres, la llibreria que fa quatre anys hi va obrir la famosa i temerària Meritxell. Dic famosa perquè des del seu racó enclavat en una vall llarga de muntanyes escarpades ha aconseguit que la coneguin arreu. Es veu que el seu nom de pila complet és Meritxell-Anfitrite. No ho havia sentit mai. Ho busco. Amfitrite és la deessa grega de les aigües tranquil·les. Veritat o invenció, és un nom ideal.

Aquesta llibreria d’Alins (o diguem-n’hi directament miracle) organitza trobades, xerrades i clubs de lectura, sempre acompanyades d’alguna cosa de menjar o beure. Perquè us en feu una idea, aquest proper mes hi podreu trobar Ada Castells, Núria Bendicho comentant Faulkner, Toni Clapés parlant de Hölderlin o també un duet entre Sito Carcavilla (alpinista en expedicions a l’Himàlaia) i Jordi Sugranyes (cuiner de la primer expedició catalana a l’Everest). La gràcia dels saraus que munta la Meritxell és que sempre tenen gent i que la gent que hi va no té cap pressa (han decidit dominar el seu temps, en lloc de deixar que el temps els domini). Jo hi he anat dues vegades i en totes dues ocasions no hi cabia ni una agulla. I això sí que és notícia. Si més no per als que estem acostumats a suplicar perquè la gent vingui a xerrades o presentacions. A sobre —agafeu-vos fort—, els convidats sovint cobren uns mínims (i els donen allotjament) i els assistents paguen: sí senyora, Meritxell, tu sí que ets la marededeu trobada.

El secret no només rau en l’interès del que s’hi fa (que en té, i no és poc), sinó sobretot en la dedicació (i la fe i la tossuderia i la capacitat per buscar-se la vida) de l’amfitriona. I també en l’entorn, sí, que no us estranyi. Quan obres un negoci (físic), se suposa que has de comprovar que tinguis prou clientela a prop. M’imagino que a la Meritxell molts li devien dir que obrir una llibreria al mig d’una vall pràcticament deshabitada era un suïcidi. I juraria que molts es van equivocar (per bé que no s’ha fet pas rica, esclar). Obrir un negoci que creï teixit social en un entorn on l’oferta d’oci és limitada és tot un encert. A Barcelona estem massa ocupats, l’oferta ens aclapara, estem fragmentats i anem escopetejats d’una cosa a l’altra. L’etiqueta slow comença a estar gastada, ho sé (ja hem tornat a fer allò de sempre: repetir una paraula fins a buidar-la de contingut: mon-ja-mon-ja-mon). Però Natura Llibres és slow culture de veritat. I quin gust, anar al cau pallarès de la literatura tranquil·la. Amfitrite, en volem més com tu.