‘Érem feres. Diaris personals de combatents a la Guerra Civil’, d’Oriol Riart Arnalot: Trinxeres literàries

Les trinxeres són un estrany i fecund escenari per a la literatura, sigui com a generadores de rellevants obres originals —només a la Primera Guerra Mundial trobem exemples tan diversos com el Tractatus de Ludwig Wittgenstein, Tempestes d’acer d’Erns Jünger o Adeu a les armes d’Ernest Hemingway—, sigui com a testimoni des de primera línia de front. En aquest darrer cas, i de la mà d’especialistes com el britànic Antony Beevor, cartes i dietaris personals són capaços de matisar i donar color al gran relat bèl·lic a través d’aquestes veus pròpies i complementàries.

A casa nostra, aquest potencial ha estat aprofitat de forma escassa en l’àmbit historiogràfic —no pas com a recurs ficcional, per exemple, en cançons com ‘Querida Milagros’ dels retornats El Último de la Fila o ‘La cançó del soldadet’ dels “en pausa” Manel. Amb la voluntat de cobrir aquest buit, el 2018 Oriol Riart (Esterri d’Àneu, 1978) consagrava la seva tesi doctoral a l’estudi d’una trentena de diaris, en català i castellà, de combatents dels dos bàndols de la Guerra Civil espanyola. Cinc anys després, aquella recerca pionera i seminal apareix adaptada a un format divulgatiu i ampliada a 39 originals, on es barregen inèdits provinents de col·leccions privades o de l’autor mateix, amb textos ja editats amb anterioritat o conservats en arxius de tota mena.

Érem feres no vol ser una mirada polifònica sobre el període, com ho podia ser el clàssic Recuérdalo tú y recuérdalo a otros de Ronald Fraser (Crítica, reeditat el 2023), ni tampoc una reconstrucció sistemàtica a l’estil del Soldados de Franco de Francisco Leira (Siglo XXI, 2020), sinó una aproximació a la quotidianitat dels soldats a primera línia. Ordenat per talls temàtics, Riart sap trobar l’equilibri en el seu doble paper d’historiador que apunta el context imprescindible i d’editor que tria amb encert, sensibilitat i respecte els fragments dels diferents dietaristes. En aquest sentit, és d’agrair la prudència, el seny i, sobretot, la humanitat del tracte: conscient dels diferents bagatge, ideologia i capacitat de cada soldat i de la fragilitat d’uns textos valuosos per la seva veracitat i no per la seva veritat.

Hi ha dos aspectes que, no per esperables, resulten menys destacats. D’una banda, s’evidencia com hi ha més distància amb les respectives rereguardes que no entre les dues línies de front. La trinxera agermana en unes mateixes alegries i tristeses, misèries i vivències. Així, tots ells combaten contra la manca de menjar i els problemes logístics, contra la brutícia i les plagues associa­des i, fins i tot, contra la tensió dels atacs i el tedi dels fronts inactius. Aquesta fraternitat conjuntural donava lloc a escenes excepcionals: “Inclus tres dels nostrus i set u buit dels facsiosus an baixat, an enrraunat, an vegut bi tots plegats, an canviat tabacu perque ells en tenen molt per pape que ells no en tenen i legu cadescu a turnat als seus parapetus [sic]”.

De l’altra, es constata el potencial d’aquestes finestres en la intimitat dels soldats: a nivell personal com a “eina fonamental per afrontar psicològicament la realitat de la guerra”, i a nivell historiogràfic, per qüestionar els relats massa ideològics, unívocs i consistents. Perquè sota els uniformes es manté la mateixa diversitat de pulsions, interessos i instints que a la vida civil, accentuada pel maniqueisme de morir o matar.