Crítica

Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia

David Madí fa un exercici pujolista per a adults

Madí conrea la idea de la superioritat moral per bressol i l’exerceix bé en institucions culturals o en pactes polítics, en què Esquerra Republicana és sempre el subaltern

David Madí amb un exemplar de 'Merèixer la victòria'.Toni Albir (EFE)

Francesc Valls

13 jun 2024 - 08:33CEST

La dreta sempre ha tingut tant a Espanya com a Catalunya un sentit patrimonial del poder. El PP, quan l’esquerra arriba al poder —per les urnes—, insta al desnonament immediat. A Catalunya passa el mateix amb Convergència i succedanis posteriors. I dins del món convergent n’hi ha que excel·leixen en la cursa per erigir-se en estrategs en cap. Un d’ells és David Madí Cendrós. Es presenta com a net de l’empresari i fundador d’Òmnium Joan Baptista Cendrós, de qui assegura que “va mamar des de petit el compromís amb el catalanisme” i va conèixer “precoçment la major part dels actors del món empresarial, polític i cultural de la Catalunya del tombant de segle, alhora que formava part de la nova generació de catalanistes que havia de marcar el primer quart del nou segle”. Amb aquesta modesta carta de presentació, Madí va ocupar càrrecs a la Generalitat des del 1994 fins al 2003. Estem davant d’un liberal autoconfés, cansat de l’espoli fiscal a què el sotmet l’Agència Tributària (“la nova Inquisició”), però que es mou amb desimboltura en el món nebulós de les consultores.

Madí conrea la idea de la superioritat moral per bressol. I l’exerceix bé en institucions culturals —com va succeir amb l’Òmnium de l’avi, contra Jordi Porta— o en pactes polítics, en què Esquerra Republicana és sempre el subaltern. A ERC li manca, diu l’autor, el savoir faire i els modos adients per trepitjar les selectes moquetes del món empresarial.

El llibre Merèixer la victòria és un compendi d’aquesta posició moral. Però no només. Madí fa un repàs crític de tot el Procés, un reconeixement d’errors, una lloança de la política pujolista del peix al cove a l’engròs i conclou amb la idea que la independència no té gaire sentit en el món actual. L’autor passa comptes, no té pèls a la llengua i comet algunes errades que grinyolen amb la finezza que pretén. Quan repassa la historia del DVD que va idear —més d’un milió de còpies repartides gratuïtament— per desprestigiar el tripartit forjat per Pasqual Maragall, diu: “Vam tornar a guanyar [CiU] en diputats i vots”. En aquella ocasió (2006), CiU va imposar-se clarament. Però el 1999 Pujol va perdre amb Maragall per 6.000 vots, i el 2003, el candidat socialista es va imposar a Mas per 7.000. La llei electoral va donar més diputats a CiU. La campanya del DVD del 2006 potser va ser, com subratlla Raimon Obiols, una de les primeres irrupcions del trumpisme avant la lettre a la política catalana.

El Madí pujolista té dos dolents reiterats en la seva història: la CUP —per haver enviat Mas a la paperera de la història— i l’Agència Tributària

L’autor de Merèixer la victòria —que es confessa admirador de Churchill, com també de Patton en l’anterior Democràcia a sang freda— carrega contra el periodista Antonio Franco, a qui qualifica de Savonarola. Diu Madí que Franco li va demanar 300.000 euros per frenar el “petit escàndol” d’unes enquestes manipulades a l’alça des de l’entorn de Mas per inflar el candidat incipient. Desconec la petició, però el desaparegut Franco poc podia fer amb el “petit escàndol” perquè la història va ser destapada i seguida per EL PAÍS, no per El Periódico, que Franco dirigia aleshores i des del 1988. En virtut de les pàgines viscudes, puc assegurar que l’escàndol molt “petit” no era: va comportar la dimissió de Madí com a secretari de Comunicació del Govern en què Artur Mas era conseller en cap. En aquell cas, l’autor va ser el trist fusible subaltern substituït per evitar cremar tot el circuit muntat per l’estimat líder al voltant de l’aleshores conseller en cap. Madí va assumir-ho, doncs sosté que “per fer el bé cal consentir el mal”.

L’autor ignora el cas Palau, passa de puntetes per l’afer judicial del 3% i atribueix la imputació de Jordi Pujol —de qui assegura que la història absoldrà— a una maniobra d’origen polític. El Madí pujolista té dos dolents reiterats en la seva història: la CUP —per haver enviat Mas a la paperera de la història— i l’Agència Tributaria, per perseguir-lo a ell. És un relat “per a adults”, com diu l’autor, al qual li falten algunes escenes picants.