Potser no és catalanofòbia, però...

Jo no sé si tot plegat és catalanofòbia o no, ves, cadascú ho deu veure a la seva manera, potser es tracta només de mostres legítimes de llibertat d’expressió, que ja sabem que avui dia el parer de cadascú fins i tot pot validar arguments sobre la planor de la Terra, i per tant no passa res si per exemple algú sosté que el valencià i el català no són la mateixa llengua. Com tampoc passa res si des de governs autonòmics es retallen ajudes a la llengua, o es cancel·len subscripcions, o es canvia l’oficialitat de topònims, o si t’esputen un senzill “en español” o et neguen l’atenció mèdica si parles en català.

Posem que tot això no és catalano­fòbia, però potser ens caldrà un terme per descriure l’actitud de la intel·lectualitat hispànica davant el degoteig de greuges que se’ns acumulen. Potser catalanoapatia, catalanoindolència, catalanoemquedalluny. Vaja, un sonor menfotisme que no pot sinó despertar les sospites de complicitat, i que contrasta amb l’actitud d’aquesta mateixa intel·lectualitat hispànica en altres moments de la història recent. Sense anar més lluny, fa tot just unes setmanes es complia el centenari d’un text cèlebre en aquest sentit, el “Missatge d’elogi i defensa de la llengua catalana” que un grup destacat d’escriptors castellans van fer arribar ni més ni menys que al dictador Primo de Rivera.

No sé si avui dia ho veuríem, això. L’any 1924, amb la intervenció de la Mancomunitat per part del directori militar, el català va perdre la categoria de llengua de l’administració i, sobretot, de l’ensenyament, que va haver d’impartir-se altre cop en castellà. Per bé que la llengua va mantenir els espais en la literatura i la premsa, la càrrega contra el català va ser suficient per despertar l’empatia en una colla d’intel·lectuals i escriptors en castellà, que expressaven “su sentir con ocasión de las medidas de gobier­no que por razones políticas se han tomado acerca del uso de la lengua catalana. [...] nosotros, ante el temor de que esas disposiciones puedan haber herido la sensibilidad del pueblo catalán, creando para el futuro un abismo de rencores imposible de salvar, queremos, en un gesto fraternal, ofrecer a los escritores de Cataluña la seguridad de nuestra admiración y de nuestro respeto para el idioma hermano”. El millor de la cita, trobo, és això de “razones políticas”, un eufemisme molt elegant del que havia passat.

Tampoc ens penséssim ara que aquells signants (per dir-ne alguns de destacats, Menéndez Pidal, Ortega y Gasset, Azorín, García Lorca, Gregorio Marañón, Ma­nuel Azaña) tenien al cap alguna mena de normalitat per al català, més aviat sustenten la seva defensa en el fet que “el simple hecho biológico de la existencia de una lengua, obra admirable de la naturaleza y de la cultura humana, es algo siempre acreedor al respeto y a la simpatía de todos los espíritus cultivados” (anys a venir, n’hi ha que veuen el simple fet biològic de la mort d’una llengua com un argument per justificar-ne l’extinció); a la vegada que recorren al patriotisme hispànic per entendrir el cor del dictador: “Nosotros debemos, además, pensar que las glorias de Cataluña son glorias españolas”.

La resposta dels intel·lectuals catalans no va trigar gaires dies, més que res perquè, a banda d’agrair el florit elogi dels homòlegs castellans (“L’elogi és complert. La defensa és oportuna i suficient; dins els moments actuals, ens basta”), convenia situar la qüestió al seu lloc. I no es tracta tant de fer entendre a uns militars les meravelles que comporta la mera existència d’una llengua, o l’espanyolitat mateixa del català, sinó de restituir la llibertat de la llengua i garantir-li el mateix tracte dispensat al castellà: “Emperò la llibertat sencera, no amb capitis diminutio. A l’escola, a la universitat, als tribunals, a tot arreu: la llibertat mateixa que teniu vosaltres per emprar la vostra llengua. Vindrà un temps que així serà”. Un anhel de normalitat, vaja. Si la nòmina de signatures del castellà és generosa, la del català no ho és menys: Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol, Víctor Català, Narcís Oller, Prudenci Bertrana, etc.

Per descomptat Primo de Rivera va fer cas omís de la petició dels intel·lectuals castellans; sobre la dels catalans ja ens ho imaginem. Fins a la Segona República no es va assolir el ple reconeixement de l’oficialitat per part d’Espanya, més aviat per política de fets consumats (l’Estatut de Núria es va avançar en això a la Constitució republicana) que no pas per deferència explícita. I més endavant, en dos moments foscos (l’un el 1964, en ple franquisme, amb un manifest fallit arran dels col·loquis Catalunya-Castella, que no va veure la llum; l’altre el 1975, amb el suport de la Real Academia a la unitat de la llengua), altre cop els intel·lectuals i acadèmics castellans van fer costat al català. Però això és tot. Potser negar la unitat de la llengua no és catalanofòbia, però mirar-s’ho i no dir res és connivència.