Què cal llegir per votar a les eleccions europees?

Cal triar abans de votar. Entre partits, candidats o programes, segons els gustos. Però només tenim una opció, la de votar una llista tancada a les eleccions europees. Si ens deixessin fer la llista a cadascun dels votants, barrejaríem partits, candidats, programes i ideologies. No ho permet el sistema electoral, però tampoc cap sistema conegut permetria que confegíssim nosaltres la llista de candidats, barregéssim els punts del programa de cada partit que més ens agraden i, fins i tot, el còctel ideològic que volem afavorir. Qui sap si algun dia la intel·ligència artificial ens ho facilitarà i aleshores potser nos ens agradarà. Si no podem triar-ho tot a l’hora de votar, almenys ho tenim a l’abast a l’hora de llegir, i de llegir sobre el que votem, que en aquest cas és Europa, la coloració política del seu parlament i, de retop, l’orientació i les polítiques de la Comissió Europea.

No cal interrogar-se sobre si ens fa servei la lectura de llibres de cara a votar. El que no fa servei és no llegir-ne. Però no dels llibres recomanats en els diaris, com aquest mateix, que ningú no tindrà temps de llegir abans d’anar al col·legi electoral, sinó de llibres que ja s’haurien d’haver llegit. Amb els llibres sí que està exclòs que, en triar-ne un, quedin exclosos tots els altres. Al contrari, els llibres criden els llibres, cadascun d’ells porta a molts d’altres, seguint els camins més envitricollats que es pugui imaginar i sense límits d’èpoques, autors, idees o àmbits geo­gràfics. La lectura porta a la biblioteca. Europa no està feta tan sols dels cafès com deia George Steiner, sinó que també està construïda a partir de biblioteques. Llibres, Europa i llibertat són el mateix. Els llibres porten a Europa i a Europa els llibres són lliures.

De cara a les eleccions europees, es poden recomanar algunes lectures. Però realment les recomanacions no tenen límits, atès que Europa no en té, ni geogràfics, ni històrics, tot i els esforços de geògrafs, historiadors, polítics i politòlegs per trobar-los. Europa és una idea, potser una de les millors idees que se’ns han ocorregut als europeus en tota la nostra tràgica història. Però, en aquest sentit, no hi cabrien els llibres que caldria recomanar per abastar la volada i la força d’aquesta idea, des de l’antiguitat grega i llatina fins als grans pensadors des de la Il·lustració ençà. Cal anar a la biblioteca i no sortir-ne ni per anar a votar.

Europa no està feta sols de cafès, com deia George Steiner, sinó que també està construïda a partir de biblioteques

Cal anar-hi i cal triar alguns llibres. N’he triat quatre d’escriptura recent i de mirada contemporània, però carregats de visió històrica i consciència europea. Pensant, potser, que qui no n’hagi sentit parlar en llegeixi algunes planes abans d’anar a votar i després s’hi enganxi. Haig d’advertir que només un ha estat escrit en una llengua peninsular i un altre ha merescut la traducció al català. També que tots reflecteixen el pes de l’Europa que va ser comunista, la dels nouvinguts al club dels 27 i la més afectada pel retorn del fenomen antieuropeu per excel·lència que és la guerra. El que hi ha de pensament europeu més proper, en castellà i en català, que n’hi ha, s’ha dedicat poc a Europa en els darrers anys, dominats per la mirada introspectiva.

No és el cas, i per això el recomano, de Julián Casanova, historiador aragonès, que ens parla del passat tràgic del segle XX a Una violència indòmita. El siglo XX europeo, però en un to que és tota una advertència sobre el present. Són molts els llibres sobre la violència del segle XX europeu que ens serveixen per entendre els nostres problemes actuals, però el de Casanova té l’originalitat de concentrar-se precisament en el paper de la força bruta en la història del segle i de fer-ho des d’una mirada europea, que vol dir universal, on no hi falta res ni ningú: Ucraïna i Rússia; els llibres cremats per Hitler i els escriptors assassinats per Stalin; dreta i esquerra; la Guerra Civil espanyola i les insurreccions antisoviètiques. Les seves reflexions ens acosten cruament a les polèmiques del present: “Assimilar la història del segle XX i arribar a un acord ha estat una tasca complicada en la majoria de països europeus. Els botxins insisteixen que ells també van ser víctimes”.

Els altres llibres tenen tots tres una estreta relació amb els escenaris centrals del segle XXI europeu. És el cas de El ocaso de la democracia. La seducción del autoritarismo, d’Anne Applebaum, historiadora del gulag, del genocidi per gana causat per l’estalinisme a Ucraïna i de la sovietització de la meitat d’Europa després de la Segona Guera Mun­dial, però també periodista que ha viscut i explicat molt bé el declivi democràtic i la cavalcada cap a la dreta del populisme nacionalista a Europa i als Estats Units. Applebaum és potser la més conservadora dels autors recomanats, amb família polonesa i una mirada crítica sobre l’evolució de la dreta convencional fins a arribar a l’actual temptació de front de dretes amb els hereus dels feixismes.

Timothy Garton Ash també és historiador i periodista, i també amb família polonesa. El seu Europa. Una història personal potser és el llibre més recomanable per a una tirada de lectura que ens faci entendre l’Europa que tenim, d’on ve i on va, i els dubtes que ens assetgen sobre el seu futur, el nostre futur. El que ens narra és la seva vida de britànic europeista, encara dolgut pel Brexit. Fill de soldat britànic que va combatre contra Hitler, recorre els escenaris de la seva memòria i de l’experiència dels seus nombrosos contactes amb els protagonistes de la història europea. Abans i ara, quan tot era esperança després de la caiguda del Mur, i en el present de la incertesa. És notable la seva disconformitat amb una Europa convertida en fortalesa que rebutja els immigrants i defensa els privilegiats, políticament impossible i moralment intolerable, cada cop més allunyada de l’Europa que va combatre per la llibertat.

No hauríem d’oblidar-nos de la pandèmia, quatre anys després, a l’hora d’anar a votar. Europa no es va portar malament aleshores, però entre Ucraïna, les migracions i l’extrema dreta, gairebé ho hem oblidat en aquests temps tan volàtils. Si llegim el que escriu l’intel·lectual búlgar Ivan Krastev a ¿Ya es mañana? Cómo la pandemia cambiará el mundo ens en recordarem, i ens farà pensar. Krastev té una mirada crítica i innovadora, pròpia de qui ha nascut i s’ha educat sota un règim comunista, tal com ha explicat en un altre llibre sobre el final de la Guerra Freda i l’ampliació de la UE. “Hi ha alguna cosa pertorbadora en el món d’ahir”, ens diu instal·lat en els temps pandèmics. “La diferència entre el passat i el present és que mai podrem conèixer el futur del present, però ja hem viscut el futur del passat”. Podem llegir-hi una altra advertència sobre pandèmies i d’altres pestes, potser també polítiques, que constitueixen el futur d’aquest present nostre? El lector decidirà. I si vol, tant de bo, també sabrà votar.