‘Marxarons’, de Cristina Masanés: L’enigmàtica simplicitat de la bona prosa

Durant el confinament, Cristina Masanés (Manresa, 1965) va sentir-se assaltada per la necessitat de “fixar un fil per no perdre’m en el laberint dels dies tancats. Una manera de subjectar el temps i fer-lo transitable”, i el resultat va ser Eroica (2021), un dietari que va més enllà de les dates perquè acaba derivant cap a les relacions mantingudes amb la seva mare, que es va suïcidar quan l’autora era encara adolescent, la noia que dècades enrere, a dalt d’un telecadira de la Molina, somriu quan coneix un noi i el convenç per passar la vida junts. És el pare de Cristina Masanés, el protagonista d’aquest assaig autobiogràfic que és Marxarons, un aprenent d’oficina d’una empresa tèxtil que acaba com a cap de finances de la indústria siderúrgica alemanya que la va engolir, apassionat del muntanyisme i expert alpinista, i que als seixanta-set anys un vessament cerebral el deixa sense parla: “En l’amplitud de valls, coves, fissures, balmes i canals d’aquesta immensa malla vascular que en diem cervell, de la part inferior del lòbul frontal de l’hemisferi esquerre (...) en depenen funcions bàsiques com la competència verbal i el control de la parla. Ras i curt: en depenen les paraules. Un instant sense rec sanguini i per tant, sense oxigen, i la complexitat del llenguatge amb tots els seus matisos i giragonses, i amb tot el seu infinit semàntic, es desfà, s’esfuma, se’n va”.

Cristina Masanés usa la metàfora de la muntanya i l’alpinisme per relatar amb una precisió minuciosa, i amb l’enigmàtica simplicitat de la bona prosa, la voluntariosa lluita que va mantenir el seu pare, sense deixar mai de tenir ús de raó i conscient sempre de qui era encara que li fos impossible manifestar-ho, contra la descomposició neurològica que patia. De sobte ja no hi ha la possibilitat de tenir cap contacte verbal amb ningú; de seguida es constata que tampoc no pot llegir res —”Va pensar que escrites, com qui diu quietes, les lletres no se li escaparien”—; i, tot seguit, s’evidencia que també s’ha perdut la capacitat de traçar la firma, un dels efectes més traumàtics de la malaltia perquè hauria sigut la manera de demostrar-se, a pesar de l’afàsia, que continuava sent ell mateix. Cal explicar la tranquil·litat que devia representar per al protagonista de Marxarons que el notari certifiqués, amb la presència d’un testimoni aliè a la família, que conservava plenament les facultats mentals? No cal explicar tampoc la satisfacció que sent el lector quan Cristina Masanés narra com hi va haver un nom que va sobreviure a la gran tala lingüística soferta pel pare, el seu gos Argus, que per afinitat vocàlica i sil·làbica va mudar en Trastu, “i el gos venia, el gos anòmic, el gos fidel, el gos agramàtic, el gos món que va acompanyar el pare durant mesos les llargues hores silents d’un pare cada vegada més absent”.

“Mentre un pare lluitava per recuperar la parla, nosaltres assumíem que havíem d’aprendre a desfer-nos del llenguatge per trobar un altre lloc comú, un refugi, una casa, un àmbit on viure, fora de la paraula”. Sortosament per al lector, no ha sigut així, i ara, gràcies a l’escriptura de Cristina Masanés, pot assistir a l’espectacle dolorós i emotiu, sense dramatismes vacus, de Marxarons, aquella paraula d’invenció pròpia que el pare de l’autora repetia sense cessar amb l’orgull d’un home valent capaç de pronunciar tres síl·labes seguides, com si així encara pogués moure endavant la llosa immòbil del llenguatge.

Marxarons  

Cristina Masanés 
L’Avenç
105 pàgines. 11 euros