Com parlar cataLGBTIQ amb Bob Pop a TV3

A TV3 ja s’han emès els dos primers capítols de la sèrie del periodista i escriptor Bob Pop, astutament titulada Bob in Translation, però a la plataforma 3Cat ja se’n poden veure tots els episodis. Així que alerta, perquè farem espòilers. Un s’ha acostat a la sèrie una mica empès per la promoció que se n’ha fet i també per l’imperatiu de dir-ne alguna cosa perquè sembla que va de llengua, en tant que se’ns presenta un Bob Pop que té la intenció d’aprendre català. El reclam, però, és això, un reclam, perquè en cap cas es tracta d’un programa d’aprenentatge de la llengua, sinó més aviat d’un intent de retrat del divers col·lectiu LGBTIQ.

Posar-se a parlar català, doncs, és l’excusa de Bob Pop per buscar una ­coach lingüística (Babeth Ripoll, actriu i formadora d’actors) i per contactar amb successius membres del col·lectiu que li faran de parelles lingüístiques a cada programa, d’acord amb cadascuna de les lletres LGBTIQ. A la manera de Sue Grafton i la seva sèrie alfabètica, a TV3 ja hem vist la L (de lesbiana) amb Ana Polo i la G (de gai) amb Pol Guasch, i així arribem al sisè i últim capítol amb la Q (de queer), amb Clara Peya. Un primer encert de Bob in Translation, aquí, és tractar al mateix nivell tots els integrants del col·lectiu, sense diferències malgrat que els gais estiguin socialment més visibilitzats o que hi hagi un evident desconeixement de la intersexualitat.

No és doncs un programa de llengua, i millor que sigui així. Ja hi ha hagut crítiques al programa (a la xarxa X no costen de trobar) que denuncien el privilegi en l’accés a l’aprenentatge de la llengua d’una celebritat davant de les peripècies dels nouvinguts per arribar a tenir plaça als cursos del Consorci (no seria un mal tema per a un Sense ficció veure com s’ho fan els nouvinguts per parlar català, perquè no els ho posem fàcil), i tampoc es pot dir que els mètodes de la coach siguin gaire versemblants a l’hora d’ensenyar el català; n’hi ha per arrencar a córrer si a la primera classe expliques el vocalisme, estrafent os i es i marcant ostensiblement les vocals neutres. Tampoc és un programa on surtin lingüistes alliçonant (un altre encert), malgrat que en algun moment hi estigui a punt, com quan en Bob anuncia que trucarà al cap de lingüistes de TV3 per saber com hem de dir polla i ens quedem amb les ganes de veure l’Ernest Rusinés.

Hi ha un retret principal, però, que afecta sobretot el guió. El programa és una finestra per explicar el col·lectiu LGBTIQ, per trencar tòpics i estereotips, per guanyar visibilitat i denunciar violències, però, paradoxalment, cau de manera sistemàtica justament en el tòpic al voltant de la llengua, sense cap mena de recança a l’hora de redundar en llocs comuns. De vegades sembla que puguis anar completant un bingo: Bob Pop a la primera escena provant de pronunciar castellers i prometent que farà bé els pronoms febles; Bob Pop a la segona escena davant de la senyera gegant del Born i dient “ja soc aquí”; o la coach Babeth assegurant allò que una essa sonora ben feta ens posa tan tontos. A banda de frases fetes i l’inevitable embarbussament dels jutges, esclar. Suposo que el guió necessitava moments d’humor, i els tòpics sobre la catalanor i la catalanoparlància sempre són a mà.

És llàstima, així mateix, que un bon tema esmentat als dos primers capítols no tingui tractament més endavant. Tant Ana Polo com Pol Guasch situen la discriminació per llengua al costat de la discriminació per orientació sexual, al capdavall són dues formes de violència, i s’apunta tènue­ment que es tracti de dues lluites que podrien ser compartides. Però ai!, la conversa amb la representant de la B (de bisexual), Ada Colau, es limita a la invisibilitat, la falta de referents i l’eròtica del poder, i deixa de banda, justament, el possible lligam entre discriminacions amb algú amb qui seria molt interessant parlar-ne. No seria un mal espai per explorar, ara que Colau es retira de primera fila per repensar l’esquerra.

A qui li interessi la qüestió, que no es perdi la sèrie Lost Boys and Fairies, a Filmin. Alerta que també farem espòiler. Són només tres capítols en què dos gais fan els tràmits d’adopció, amb tota la problemàtica associada i les motxilles de cadascú, però amb la particularitat que un dels dos és parlant de gaèlic. Davant la possibilitat que el fill adoptat hagi d’aprendre o no la llengua, sobretot per influència de l’avi, tornen els fantasmes de la doble discriminació, per llengua i orientació sexual, i tot l’autoodi arrossegat des de la infantesa. Tot amb una extrema sensibilitat.