Dani de la Orden: “Havia de ser una pel·lícula de pijos, perquè com més pijos fossin els ho podíem fer passar pitjor”
Després del fenomen de l’estiu a la taquilla, el cineasta treballa en l’adaptació d’'El director’, el llibre de David Jiménez sobre les pressions en el món periodístic
A Dani de la Orden no li agrada gaire la cultura del rànquing. “M’estan arribant més entrevistes ara que hi ha el titular ‘Casa en flames, la pel·lícula més vista que Alcarràs’ que quan la vam estrenar als cines. Què vol dir això, que sent la més vista ho mereix més que abans?”, es pregunta mentre pren un cafè en una terrassa de Sant Antoni, el barri on viu a Barcelona. Només té 35 anys, però des que als 22, tot just sortint de l’Escac, va rodar el fenomen Barcelona nit d’estiu (“ho vam fer tot entre col·legues, sense cobrar”), ja ha dirigit més d’una desena de pel·lícules (Barcelona nit d’hivern, Litus, El test o 42 segundos, entre altres), curts i capítols de sèries de televisió (Élite, Boca Norte). “No em puc queixar ni de la feina ni del sou. M’ha anat bé. Patir? Patir, pateix un transportista. Sí que espero que totes les persones que han treballat a les meves produccions també hagin cobrat bé i hagin estat bé”, reflexiona.
Fill d’una funcionària i d’un assessor fiscal, criat a la Bonanova, aquest cineasta aficionat als videojocs ja tenia clar el seu destí des que dirigia curts amb els companys d’ESO del Frederic Mistral (“vaig matar mil cops la meva àvia amb sang de mentida”). També assegura que, tot i la seva experiència, no s’esperava l’èxit de la seva darrera cinta: es va estrenar el 28 de juny i el cap de setmana del 7 de setembre va ingressar 80.000 euros més, per sumar a un acumulat de 2,4 milions d’euros. Amb guió d’Eduard Sola, Casa en flames és un drama familiar disfressat de comèdia que es va idear en el confinament inspirat pel fenomen francès Petites mentides sense importància. La ficció de l’estiu ha remogut el dit a la nafra de la bombolla indulgent de la burgesia catalana, deixant a la vista les ferides de la soledat provocada per l’egoisme familiar —i una fotopolla que va necessitar un comunicat per aclarir que, encara que així s’afirmava als títols de crèdit, aquesta imatge no era la del penis del director.
Pregunta. Entre el romanticisme de Barcelona, nit d’estiu i el sadisme familiar de Casa en flames hi ha un abisme. Necessitava més mala llet?
Resposta. Sí, no m’agrada gaire la paraula adulta, però aquesta pel·lícula té un punt menys naïf. Suposo que és el que implica fer-se gran. A la primera volia parlar del que m’agradava, com ara enamorar-se. Ara procuro fer pel·lícules d’allò que m’incomoda i em genera malestar. I això és el que no ens diem, o les relacions familiars que no funcionen.
P. Durant la promoció ha explicat que l’ha sobtat la identificació del públic amb els personatges. “Però si són uns fills de puta”, ha dit.
R. Crec que la gent que s’hi ha vist reflectida ho ha fet amb la part més bàsica. Aquesta és una pel·lícula molt extrema, tant en les situacions com en el final. És molt hiperbòlica, té una metàfora molt clara. Passen coses que no passen a la vida real. Crec que ningú faria mai el que fa la mare de la pel·lícula (Emma Vilarasau), però si algú s’hi sent interpel·lat, és amb la soledat que desprèn, amb aquesta emoció. També espero que ningú faci el que fa el personatge de l’Enric Auquer, que és amenaçar amb el suïcidi per fer sentir malament la noia que el vol deixar. Però tots ens hem victimitzat algun cop perquè l’altre se senti malament.
P. El personatge d’Auquer, la masculinitat que desprèn, l’hauríeu escrit igual fa deu anys?
R. No. Fa deu anys jo no sabia què era ser tòxic, ni sabia quan rebia comportaments tòxics d’una altra persona. És això fer-se gran, no? Agafar responsabilitats emocionals.
P. La pel·lícula està ambientada a Cadaqués. Sembla que totes les pel·lícules catalanes estiuenques amb problemes familiars són a la Costa Brava. Per què ha de passar tot allà?
R. És com això que la majoria de les pel·lícules romàntiques passen a Nova York, no? En realitat, la casa és a Canet de Mar, on es va rodar per logística, però s’ambienta allà perquè és molt icònic. Suposo que la següent pel·lícula que tracti això es farà al Delta de l’Ebre, perquè no s’hi ha rodat mai i em sembla molt més bonic, però aquí hi ha molts factors clau: turisme, plans urbanístics que degraden la costa i estatus. A la Costa Brava et cobren vuit euros per un gintònic i no t’estranyes del preu. Si ho dic és perquè ho conec bé, he passat la meitat dels meus estius a la casa familiar de Begur.
P. En un moment de la trama es diu en castellà: “Los pijos, ya sabes, mucho patrimonio y luego ni un duro en el banco”. A la pel·lícula, els rics no estan naturalitzats. Es fa saber que la seva vida no és la norma, com sí que sembla que passa en altres ficcions, on aquelles cases i les seves vides volen semblar ordinàries.
R. És com al pis de Friends, no? Que sembla normal quan realment és un àtic amb terrassa. No volíem això. La nostra premissa era que aquesta havia de ser una pel·lícula de pijos, perquè com més pijos fossin, més putades i els ho podíem fer passar pitjor.
P. Gaudeix molt amb aquest tipus de ficcions, com a The White Lotus o Succession?
R. M’agraden pels personatges, que siguin rics m’és igual. A Succession, el que m’interessa és que hi hagi un germà bala perduda o una filla aparentment responsable que, en realitat, és la més puta de tots.
P. Però sense diners no serien així.
R. Sí, esclar, però és el retrat d’aquest poder a la ficció, el que m’interessa. M’agrada veure com funciona en la política i com la gent poderosa ha arribat allà. Ara, amb el projecte en què estic, una adaptació cinematogràfica d’El director, el llibre de David Jiménez (exdirector d’El Mundo), m’interessa tot això: veure els engranatges del periodisme i el poder.
P. Serà thriller o comèdia?
R. Comèdia segur que no. El llibre té humor, ironia i sarcasme. M’agradaria fer una pel·lícula molt àgil, com la de Vice d’Adam McKay, perquè això és un retrat d’Espanya, on tots som una mica cutres i una mica trepes.
P. Ara, els directors i directores sembla que es volen allunyar una mica de l’etiqueta d’autor aïllat que imposa la seva visió i manera de treballar a la resta. També li passa?
R. Suposo que encara en queden, d’aquests, però jo ni m’hi sento ni m’agrada ni vull que em tractin així. No ho sabria fer. Soc una persona que no m’agrada llevar-me d’hora. Si podem fer dues reunions en lloc de cinc, millor. Madurar és intentar generar el màxim, però treballant el mínim.
P. Encara és al cinema, però Casa en flames tindrà una nova vida i tornarà a comentar-se quan arribi a plataformes. Què li sembla aquest nou paradigma?
R. Té moltes coses positives, però em sap greu, perquè estem perdent el que exigim al format. Igual que no és el mateix córrer en una cinta estàtica que sortir a córrer al Montseny, no és el mateix veure una pel·lícula a casa que al cinema. El cine, per mi, és una experiència col·lectiva, i una comèdia en una sala té una sensació molt diferent. Ara es produeix més que mai, però es consumeix de les pitjors maneres possibles.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.