Manifesta i els fantasmes del passat de Barcelona

Un fantasma recorre Europa i, és clar, també Barcelona. No és el fantasma del comunisme descrit per Marx i Engels el 1848. Ni tan sols és el fantasma de l’anarquisme, que potser li escau més a la mitificada Rosa de Foc i que és encara omnipresent en alguns ambients culturals o alternatius. El que avui recorre la societat és el fantasma del feixisme i, a casa nostra, el de la seva encarnació en el franquisme, just quan està a punt de fer mig segle de la seva mort.

La dictadura encara marca la memòria de la ciutat. I no perquè la llarga dècada de Procés i d’impugnació de l’anomenat règim del 78 hagin deixat un pòsit de confusió (que també) sobre allò que perviu o no del franquisme. El problema és que la mal resolta assignatura de la memòria democràtica —només cal veure la comissaria de Via Laietana— va fent aflorar buits de coneixement sobre les lluites (menys compartides del que se’ns vol fer creure) que van derrotar el franquisme al carrer, als barris, a les fàbriques i en algunes esglésies. De la mateixa manera, en dos moments històrics anteriors, el 1873 i el 1931, unes lluites tampoc ben conegudes ni sempre compartides —és el que passa amb la lluita de classes— van propiciar l’adveniment de la República a partir d’una política forjada als carrers, els barris, les fàbriques i —en lloc de les esglésies, moltes d’elles cremades— també als ateneus.

Omplir i, alhora, evidenciar aquests buits de coneixement sobre la memòria històrica de Barcelona i Catalunya des dels orígens colonials del capitalisme indus­trial fins a l’actual crisi ecosocial és un dels ambiciosos objectius de la 15a edició de la biennal Manifesta, desplegada en diversos espais de la Barcelona metropolitana fins al 24 de novembre. L’objectiu esmentat és, en especial, el d’Escola de Passats. Barcelona i la imaginació política radical, la mostra que el professor de la Universitat de Princeton i historiador de la cultura i els moviments socials Germán Labrador Méndez (Vigo, 1980) ha comissariat a la seu central de Manifesta, l’antic edifici de l’editorial Gustavo Gili, ben acompanyat per obres de l’artista Fernando Sánchez Castillo (Madrid, 1970). De fora vingueren i de casa no ens tragueren, però ens alliçonaren. Per a bé i per a mal.

Davant d’una història entesa com a acumulació de progrés, Labrador es pregunta pels costos d’aquesta acumulació

Labrador no amaga els ecos que el muntatge té de les seves exposicions anteriors Poéticas de la democracia. Imágenes y contraimágenes de la Transición, que el Museo Reina Sofía va acollir el 2018, i El tragaluz democrático. Políticas de vida y muerte en el Estado español (1868-1975), organitzada també a Madrid, el 2023. Com explica el comissari, l’Escola de Passats consisteix en “un arxiu d’experiències històriques, de caràcter estètic i polític, situades a la Barcelona metropolitana i ordenades a través de sis passatges històrics clau” des del 1820 fins ara. Davant d’una història de la ciutat entesa com a acumulació de progrés, bellesa i modernitat, Labrador es pregunta pels costos i límits d’aquesta acumulació, així com per les barreres —de classe, gènere, raça, origen i veu— que expliquen el funcionament de la Barcelona històrica i actual.

Convocar el passat com un laboratori democràtic i un arxiu d’imaginacions utòpiques des del qual projectar futurs col·lectius desitjables, reunint tota mena d’imatges, documents, testimonis i objectes diversos de la contracultura i la subalternitat, permet “comprendre les formes participatives de resistència col·lectiva al capital, a l’Estat autoritari i al feixisme”. I, al mateix temps, segons Labrador, també permet “reconstruir moments i llocs en els quals va ser possible la democratització radical dels sabers i els drets”.

No obstant això, aquest exercici d’a­vantguarda —que reclama a crits un espai permanent (el Museu del Disseny o el Macba?) més enllà de les col·leccions particulars i d’activistes o de la Biblioteca Arús que han nodrit aquesta exposició— convoca també molts fantasmes. El més evident és el del franquisme, representat per una figura eqüestre embolicada de negre que, lluny d’evocar un Nazgül o genet de l’Apocalipsi, ens retrotrau a la decapitada estàtua de Franco que es va retirar el 2016 d’una polèmica exposició al Born. Amb excuses burocràtiques, l’Ajuntament de Barcelona no ha cedit la peça original de Josep Viladomat, però Labrador i Sán­chez ho resolen amb El vientre de la ballena, instal·lació que mostra en un monitor una colonoscòpia del dictador a cavall.

El fantasma més evident és el del franquisme, representat per una figura que remet a l’estàtua que es va retirar del Born

El fantasma de Franco presideix l’Escola de Passats just al costat d’una pintura del segle XIX, cedida pel Museu del Masnou, que mostra el bergantí Voluntari català, del capità Luis Maristany, i que evoca altres fantasmes, ben explícits en la cartel·la: l’esclavisme i el colonialisme sobre els quals es va aixecar la revolució indus­trial, l’acumulació de capital i el poder de la burgesia catalana. Només hi faltaria una menció a El fascio de las Ramblas, el llibre de Xavier Casals i Enric Ucelay-Da Cal que situa els orígens catalans i colonials del feixisme espanyol.

Fantasmes també molt presents en aquest recull d’imaginació política radical són la censura, el biaix ideològic i els oblits històrics. Fa pensar en la primera el fet que no hi hagi iconografia estelada ni cap referència a l’activisme independentista que tanta imaginació ha vessat en pro d’una utopia disponible que no ho era tant. Una urna de l’1-O del 2017 hauria fet bona parella amb el Castell del Capitalisme (CaCa) que el grup galaicocatalà Furafollas va muntar en temps del 15-M del 2011 a la plaça de Catalunya i que, avui, serveix de pòrtic a l’antiga seu de Gustavo Gili, juntament amb la projecció en bucle del discurs final de Charles Chaplin a El gran dictador.

La cronologia i els crèdits d’aquesta instal·lació artisticoarxivística aporten algunes claus. Mig oculta en un passadís de l’edifici municipal del carrer Rosselló que fa d’espai expositiu, la barra cronològica sí que consigna les principals dates del procés sobiranista, com també, per exemple, el triomf de Barcelona en Comú com a fites d’imaginació política radical. La mateixa línia cronològica assenyala la “majoria absoluta del PSOE” (1982) i la “creació de TV3″ (1983) com a causants, de facto, d’un reset en la història social i radical del país. I és que, per exemple, no apareix a la cronologia cap de les vagues generals que ha viscut Catalunya des d’aleshores. Sí que estan fixades en la cronologia, abans del reset, les vagues del Baix Llobregat i Sabadell de 1974 i 1976, la vaga de tramvies de 1951, la de La Canadenca de 1919 i la vaga general de 1902.

Sigui com sigui, el més que recomanable recorregut expositiu de l’Escola de Passats. Barcelona i la imaginació política radical comença el 2024 i acaba a principis del segle XIX, a la inversa de la cronologia i del curs històric natural. És un exercici original que obliga a pensar i que, si se l’apliquessin els professors d’ESO i batxillerat, i també, en els formats més adients, periodistes i mitjans de comunicació, potser contribuiria a entendre millor el món contemporani i a parar els peus al fantasma que avui recorre Europa.

Més oblits històrics que a ‘El 47′

Un últim fantasma, el de l’oblit històric, recorre Barcelona. S’ha fet present a les xarxes i en l’opinió publicada arran d’El 47, l’emotiva pel·lícula de Marcel Barrena que obvia la militància política i sindical al PSUC i CCOO del protagonista que interpreta Eduard Fernández, el dirigent veïnal Manuel Vital. Aquest fantasma passeja també per l’Escola de Passats, on pràcticament tota la imaginació política radical exposada té copyright anarquista o àcrata, d’esquerra llibertària o autònoma, maçònica o republicana federal, però no independentista ni socialista o comunista. Segons això, ni la tradició marxista ni el catalanisme social d’esquerres serien imaginatius o radicals.

Entre altres exemples, hi ha una col·lecció de la revista Ajoblanco, material clandestí del MIL, banderins d’una lògia o propaganda de Dinero Gratis i Espai en Blanc..., però no hi ha espai per a portades avantguardistes de les revistes del PSUC i la JCC Nous Horitzons i Jovent, per a octavilles del moviment obrer o veïnal, per a la senyera de la Crida a la Solidaritat ni per al cartellisme polític trencador del MCC. De fet, en l’antologia de 16 cartells que penja del balcó interior de la Gustavo Gili —i que va de la Generalitat republicana al No a la Guerra, la PAH i el clam contra el genocidi a Gaza— hi ha quatre pasquins de la CNT (dos són del Madrid de la transició), però cap de CCOO ni del PSUC.

Germán Labrador és conscient que hi falta la icona comunista del 1977 Mis manos, mi capital, però potser no sap que és l’únic pòster polític del món amb biografia: Retrat d’un cartell, de Txema Castiella. En canvi, l’únic que el comissari ha recollit de l’imaginari marxista són algunes evocacions històriques en un reel de l’obra del muralista Roc Black Block. I, això sí, entre aquarel·les de Fernando Sánchez Castillo i damunt de set llibrets de la sèrie Memorias de un terrorista i dels Pensamientos revolucionarios prologats per Federico Urales, pare de Federica Montseny, hi ha una foto d’Agustí Centelles, en la qual, carretejant pedres d’una barricada, surt Caridad Mercader, agent estalinista i mare de l’assassí de Trotski.

No gaire lluny, Ramon Mercader, pio­let en mà, és un dels jugadors del futbolí dels Fets de Maig que s’ha inventat l’artista Sánchez Castillo. Construït amb fusta i figuretes de paper maixé, permet jugar amb pilotes que surten de les txeques i fer un partidet entre l’equip de Neus Català, Marina Ginestà, Joan Comorera o Lluís Companys i l’equip dels Montseny (pare i filla), Ferrer i Guàrdia, George Orwell o Durruti, amb el taüt clavat a l’esquena. Aquesta obra i una mostra de jocs de taula i rol, amb cartes i cromos polítics dels anys trenta i del tombant de segle XXI, és la part més sorprenent de l’Escola de Passats.

Al mateix temps, sorprèn que no hi hagi cap exemple del cartellisme barceloní de Josep Ramon Gómez i Pilar Villuendas (dissenyadora, per cert, als setanta, dels anagrames del PSUC i CCOO). Com sorprèn que, més enllà d’alguna auca d’abans de la guerra, no aparegui enlloc el còmic, amb fites underground o de barri com Butifarra!, col·lectiu on van forjar-se il·lustradors com Max, Alfons López i Azagra. Més enllà d’un espai dedicat al hip-hop i els fanzins dels anys vuitanta, tampoc hi ha música. Un àudio anunciat amb el Diguem no de Raimon resta pendent des del dia de la inauguració de la Manifesta. I ja és casualitat que la cartel·la especifiqui que ha de ser la “versió enregistrada en el concert del Gran Price, el 13 de març de 1968, en benefici de les CCOO”.

El contracultural Pau ‘Malvido’ Maragall es mereixia tant aparèxer a Manifesta com el seu germà Pasqual a ‘El 47’

Hi ha oblits històrics del paper polític i cultural jugat per ninotaires i poe­tes, igual que per a les feministes, que no cobreix la presència testimonial de dos llibres de Núria Pompeia i Maria-Mercè Marçal o del primer número de la revista Vindicación feminista. Tampoc ho compensa l’excepcional peça de museu de la Campanya de la P (Protesta), de Josep Benet, que ben bé podria ser un cal·ligrama de Joan Brossa o Joan Salvat-Papasseit, ambdós absents. Tampoc hi és la figura contracultural de Pau Malvido Maragall, que es mereixia tant o més aparèixer a Manifesta que el seu germà Pasqual a El 47.

El fantasma de determinats oblits històrics queda subtilment al descobert quan, entre els testimonis sense identificar que es poden escoltar amb auriculars en un aparell digital on altres catalans rememoren el malson de la gana i la repressió franquista, resulta que se sent la veu de Maruja Ruiz. Militant comunista i líder veïnal de Nou Barris, també va segrestar un autobús i va acabar a la comissaria un any abans que Vital protagonitzés la gesta del 47.

En tot cas, l’omnipresent fantasma de l’oblit històric desapareix finalment a la seu de Manifesta. Des d’una finestra de la planta on hi ha l’Escola de Passats, i just al costat d’un pòster amb la famosa silueta que Josep Obiols va pintar el 1921 per a l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana i que després va recuperar l’Associació de Mestres Rosa Sensat, es veuen unes altres dependències de l’edifici de Gustavo Gili. Allí, l’artista Anaïs Florin i l’Arxiu Històric de Roquetes han fet una instal·lació expositiva sobre el moviment d’Escoles en Lluita. I, aquí sí, de cartells de CCOO n’hi ha uns quants.