Què manifesta la Manifesta?

La Manifesta es fa dir la “Biennal Nòmada”, però avui desconfiem dels nòmades digitals perquè fan pujar els lloguers i omplen els barris de bombolles alienes als costums i les llengües de la ciutat. Al principi ningú s’imaginava que acabaria així. La globalització va començar com la primera passa d’un camí utòpic: si el teu entorn local era opressiu i provincià, podies escapar i unir-te a una comunitat il·lustrada que et valorava i t’ajudaria a canviar el món. L’emigració va salvar els artistes d’avantguarda que vivien en règims reaccionaris, com Picasso o Buñuel, i Barcelona sempre ha volgut obrir-se a Europa per alliberar-se de l’Espanya antimoderna. Però com que la globalització també ha obert les portes a les forces descontrolades del mercat, ara ningú té clar si els que venen de fora amb bones paraules no acabaran robant-nos la cartera. El comissari d’art nòmada vol fer exposicions a favor de la descarbonització, però el treballador local necessita motors d’explosió per arribar a final de mes. Qui sap millor el que li convé a Barcelona?

El traspàs dels Comuns al PSC a l’alcaldia ha multiplicat l’interès artístic de la Manifesta. En aquest cas, artístic vol dir polític, perquè la Manifesta vol fer servir l’art per influir en la ciutat on aterra i fer que canviïn les coses, com els llegendaris homes de negre de Brussel·les que picaven el crostó als governs nacionals durant la crisi, però amb instal·lacions i escultures. Naturalment, la Manifesta prefereix el discurs decreixentista de Colau (que la va encarregar), que la retòrica desenvolupista del PSC (que s’estima més parlar de la Copa Amèrica). Perquè, com es pot veure en el ramat d’ovelles en un prat verd de la portada el catàleg, la gran proposta de la Biennal és renaturalitzar l’àrea metropolitana. Establint les tres seus a Collserola, les Tres Xemeneies i la Ricarda, la idea és que el barceloní simpatitzi amb l’ànima verda de tots tres llocs. Són els mateixos barcelonins que acaben de votar partits per ampliar l’aeroport i fer un nou 22@ al Besòs.

Igual com passa amb la globalització, no tota l’oposició a la Manifesta és de dretes. Com qualsevol macroesdeveniment internacional de gran pressupost, col·lectius locals amb pedigrí esquerranós irrefutable protesten perquè voldrien que tots aquests diners públics fossin per a ells. No han faltat artistes acusant la Manifesta de ser un ovni o queixant-se de falta de diàleg amb l’ecosistema local. Tal com mostra el reportatge de Marc Andreu, quan s’encarrega als de fora que expliquin els conflictes de la ciutat cada decisió es mira amb lupa i les omissions couen molt més.

La gràcia de la Manifesta és que fa aflorar aquestes tensions. Sens dubte, la millor obra d’art de la Manifesta és la mateixa Manifesta, i la suma de les parts és una intervenció de la ciutat molt més rodona que qualsevol intervenció individual. Mirades per separat, hi ha obres meravelloses i d’altres de decebedores. Però, entesa com a performance total, la Biennal d’Art Nòmada transforma l’àrea metropolitana en una instal·lació que tematitza les tensions entre el global i el local. Mentre que els demos europeus reclamen tancament de fronteres, repatria­ció de la indústria i afluixar amb les demandes verdes, una internacio­nal artística promou utopies postnacionals, postindustrials i posthumanes.

L’art contemporani ha aconseguit obrir un espai resguardat de les majories democràtiques i les modes dels mitjans de comunicació des del qual criticar la resta de la societat. Tradicionalment, la comunitat era marginal i revolucionària. Però després de moltes revolucions fallides, hi ha un circuit que no ha desaparegut, sinó que s’ha convertit en un contrapoder estrany camuflat dins de les institucions polítiques i econòmiques de les quals depèn al mateix temps que en promou la dissidència. Hi ha un debat encès i obert sobre si els membres d’aquesta classe nomàdica s’han venut al sistema desactivant-ho tot, o si aquest espai és un cavall de Troia que aprofita la seva bellesa per entrar dins de les muralles i, un cop dins, deixa anar un exèrcit. Amb els canvis polítics a Barcelona i a Catalunya, la Manifesta d’enguany fa especialment visibles les tensions entre el global i el local, el públic i el privat, l’art i la política. Intervinguts artísticament, els barcelonins tenim unes setmanes per visitar les Tres Xemeneies i decidir de quin costat ens volem posar.