Wajdi Mouawad: Un viatge entre l’esgarrifança i el consol

Wajdi Mouawad (Deir el Qamar, Líban, 1968) escriu fracturant el temps, intentant recosir les ferides col·lectives obertes de fa molts anys. Ho fa principalment amb el teatre, i també amb novel·les i poesia. Mouawad és un dels més grans dramaturgs contemporanis, marcat profundament per la història del seu exili fugint de la guerra del Líban i per la condició d’estranger que des de llavors el persegueix. Ens parla de la identitat i dels orígens, de les herències culturals, de la necessitat i la dificultat d’estimar, de les promeses que ens fem en el nostre món. Mouawad manté una relació estreta amb Barcelona, ha estat a la ciutat diverses vegades, i el públic teatral l’ha descobert de la mà de la companyia La Perla 29, que l’ha portat a escena amb obres com Incendis, Cels, Boscos, Un obús al cor, Assedegats i, actualment, Tots ocells, també editada per Periscopi. Ara visitarà de nou la ciutat amb la conversa amb Oriol Broggi, que inaugura la Biennal de Pensament 2024 el pròxim dimarts 8 d’octubre.

Per Oriol Broggi

Semblen perdudes en la meva memòria les primeres ferides causades pels textos de Wajdi Mouawad. Ferides obertes, que m’han portat una i altra vegada a acostar-me al seu teatre i buscar fer-lo reviure a escena. I avui estic feliç de mirar d’acostar-vos la seva obra.

La força del que està escrit en els seus textos és tan profunda que les paraules, les frases i les imatges queden gravades al cor del qui les llegeix amb una brutalitat inaudita. Amb la força d’allò que es reté sense ser del tot palpable. Després, quan ja tot s’ha acabat, quan arribes a la darrera pàgina, quan es tanca la història, et trobes aixafat al fons de la butaca. Mires al teu voltant i allò que fins aleshores t’era familiar de sobte ha adquirit un aspecte estrany i distant. Jo encara ho puc sentir. Encara em sento estupefacte. I des d’aleshores sé que totes les hores delicioses i especials passades amb Mouawad no podran esborrar mai aquell primer impacte.

La seva obra té grans frases que voldríem emmarcar, i recordar per sempre. Les voldríem fer nostres. Una barreja inusual i necessària de poesia, filosofia i trama narrativa hipnòtica, que té la valuosa capacitat de fer-se accessible a tots els públics. Un teatre popular que ens fa sentir més intel·ligents perquè ens deixa comprendre raons aparentment amagades. I això ens consola, fins i tot quan no hi ha consol.

Quina enveja els qui encara haureu de descobrir aquest autor, fer-ne una primera lectura o anar per primera vegada a veure una obra seva. Serà una experiència que us canviarà per dins. Com m’agradaria ser a la vostra pell... Perquè una de les coses que m’ha provocat dirigir obres de Mouawad ha estat trobar una distància mínima entre la profunditat dels seus textos i la necessitat de mantenir, sempre a flor de pell, aquella primera esgarrifança. I és que, quan ens acostem al teatre, crec que ho fem per buscar amb desesperació aquesta doble sensació. Volem que ens trasbalsin i no volem renunciar a res: “Jo ho vull tot, i ho vull de seguida i que sigui bonic i gran i magnífic i trasbalsador i clar i evident com l’aigua que cau! Ara em toca a mi: amor impossible sobre amor impossible! Vostè ha estimat, alguna vegada? Com és estimar? Quin és el remei contra la desgràcia? Vull dir que... què és el que ens salvarà dels horrors de l’amor?”

La meva primera trobada amb la seva obra va ser amb Incendis. Durant els assajos no sabíem ben bé què fèiem. Estàvem perduts en el magma d’aquella història. Anys més tard he ensopegat amb unes altres paraules de l’autor: Una onada immensa m’arreplega des del meu interior, i se m’emporta, i m’estavella contra els esculls del meu dolor. Aquesta imatge defineix a la perfecció aquell primer procés d’assaig, i és el que sentíem mentre assajàvem amb estupor aquella història. L’obra de Mouawad és un viatge contemporani que se t’emporta. Com al final d’Ànima, on el protagonista comença el veritable viatge cap als seus records i coneix i reconeix la veritat. Viatge. Viatge per conèixer qui ets. Un viatge cap endins que necessites fer, i que t’empeny enmig d’antigues tragèdies, però amb telèfons mòbils i amb avions, amb terra i amb ciment. Un viatge iniciàtic que fem asseguts des de casa amb el llibre a la mà o des de la butaca d’un teatre. I nosaltres, durant el procés, irremeiablement també vam sentir la necessitat imperiosa de viatjar per entendre, i amb la companyia vam anar al seu Beirut natal. Allò ens va unir per sempre d’una manera especial amb l’autor i amb els futurs espectadors. En tornar a Barcelona, vam començar a treballar sense treva. Hores i hores. Tots junts, en companyia —tal com ell treballa els seus textos. Tinc atresorat el record de viure junts aquella trama, tancats al Teatre La Biblioteca, abstrets del món... Mouawad sovint explica que per ell la sala d’assaig és casa seva, estigui on estigui; és des d’on pot sentir i construir una autèntica identitat. I que l’esforç literari i teatral és una manera d’entendre el món i superar-lo, una manera d’entendre’s, de crear ponts entre persones. Una manera de reconciliar-se.

Cada vegada que hem estrenat una obra seva ens preguntem nerviosos què és exactament aquell dolor gratificant que tenim entre mans, gratificant de dir, de sentir, de portar a escena i de transmetre a l’espectador. Aquest dolor de viure, d’explicar, de reconèixer, d’experimentar, d’aprendre, d’entendre, de “conviure”... Amb el temps he anat pensant que el nostre ofici és bàsicament això: saber gestio­nar aquest dolor i compartir-lo amb tendresa, a poc a poc... Administrar-lo dalt d’un escenari; gestionar-ne els ritmes, els colors i els tempos. I voldria tenir sempre emocions tan fortes entre les mans. En certa manera, des del dia de l’estrena d’Incendis vam quedar atrapats per l’autor i per allò, que era alguna cosa més que una obra de teatre.

Sempre quedo admirat de com Mouawad inicia els seus textos; de com des de la primera paraula aconsegueix atrapar-nos de tal manera que ens arrenca amb violència d’allà on som i ens arrossega a un lloc diferent. Què és el que ens sedueix? La seva obra té una importància cabdal en el teatre contemporani, per haver recollit les antigues tragèdies de Sòfocles i de Shakespeare i haver-les rellançat cap a un futur de bellesa amb noves formes i paraules. La seva manera de concebre els seus textos beu del treball en equip a l’hora de construir un espectacle: en ell la literatura sorgeix del teatre, i les dues idees s’enllacen i entrellacen mentre busquem amb avidesa la frase que ens manca. Història sobre història, rastre sobre rastre, capes d’un gran poema tràgic del nostre temps. Incendis, Cels, Boscos, Un obús al cor, Assedegats, i ara Tots ocells... Ens fan sentir part d’alguna cosa que va més enllà de nosaltres. Més enllà de cada persona que forma part del nostre teatre, professionals i espectadors, més enllà de cada lector des de casa seva, més enllà de totes les persones que mai podran llegir Mouawad. Els seus personatges ens acompanyen i, portant-nos més enllà, ens fan sentir més a prop.