La urgència de pensar la immigració

Els catalans han començat a parlar d’immigració. I ho fan amb certa urgència, conscients que potser fan tard, amb la intuïció que cal entomar, finalment, un debat a fons que vagi més enllà de la notícia del dia o de l’enfrontament polític de torn. L’arribada de dos milions de persones en 25 anys és el fet més rellevant i amb més implicacions, coincideixen els experts, que ha viscut Catalunya aquest segle, molt més que el procés independentista, molt més que qualsevol altra transformació social o tecnològica. En qüestió de mesos han aparegut llibres, s’han celebrat congressos, s’han presentat dictàmens i informes i s’han discutit, de manera abrandada, idees contraposades en articles de premsa sobre un assumpte volàtil, d’alt impacte emocional, mancat sovint de fred raciocini. Mentre l’extrema dreta recorre al discurs identitari o cultural (la por a la dissolució de la nació, la por a l’altre), aquesta nova fornada d’estudis posa l’economia al centre.

No és una casualitat ni un caprici acadèmic. Aliança Catalana i Vox han aconseguit plantar l’arbre de la immigració, agradi o no, al bell mig de l’àgora, aprofitant un descontentament que part de la població vincula a l’arribada d’estrangers. És un malestar que ve de lluny i que les enquestes confirmen: el 60% dels ciutadans, segons el Centre d’Estudis d’Opinió, creu que hi ha “massa” estrangers en un context en què els serveis públics essencials estan al límit (salut, educació) o directament no funcionen (transport), la vida material de les persones no millora —si no és que empitjora— i el context internacional no convida a l’optimisme. En l’últim quart de segle, la població ha passat de sis a vuit milions d’habitants. Un de cada quatre catalans, el 25%, ha nascut a l’estranger. La regularització extraordinària de migrants sense papers acordada pel govern de Pedro Sánchez, que a Catalunya es calcula que beneficiarà més de 150.000 persones, no ha fet més que accelerar aquesta sensació d’emergència i les presses per posar les idees negre sobre blanc i treure’n conclusions.

Josep Sala Cullell, articulista gironí que treballa com a professor a Noruega, creu que no hauria d’haver escrit el llibre que acaba de publicar (No som 6 milions). Però com que, segons diu, ningú no volia fer-ho perquè a Catalunya és difícil expressar certes idees sense ser titllat de xenòfob, ha pres la iniciativa. El llibre qüestiona el model català d’immigració i s’inscriu, per tant, en un corrent crític cada vegada més present i acceptat en el debat públic. El text constata que aquella Catalunya de sis milions que el president Jordi Pujol va celebrar a mitjan anys vuitanta ja no existeix. Va ser una realitat, això sí, durant un bon grapat d’anys. Fins que, pels volts del canvi de mil·lenni, arran del que alguns van anomenar el “miracle” econòmic espanyol, va iniciar-se la primera d’una sèrie d’onades de migració internacional —sempre al compàs del mercat laboral— que han situat la població per sobre dels vuit milions sense que el país ni les seves infraestructures i serveis estiguin del tot preparats.

Les tensions en el mercat de l’habitatge i les deficiències dels serveis fan que Sala es posi les mans al cap quan el govern de Salvador Illa anticipa que cal preparar-se per a una comunitat autònoma de deu milions d’ànimes, una idea que “no té ni cap ni peus” i que pot desencadenar conseqüències nefastes. “Som a una crisi econòmica de veure una explosió social sense precedents”, vaticina en un llibre no gaire optimista, en què presenta Catalunya com una excepció: amb un 25% de població forana, se situa molt per sobre de la mitjana de la Unió Europea (13,9%). Aquest elevat percentatge té conseqüències a tots els nivells, des de l’economia fins a la preservació de la tradició pròpia, gran obsessió dels partits antiimmigració com Aliança.

Sala segueix l’estela dels estudis que incideixen en les conseqüències econòmiques

Una de les tesis de Sala és que, durant un quart de segle, a Catalunya ha prevalgut un consens —gairebé una llei del silenci, tal com ell la planteja— al voltant de tres idees que, segons l’autor, són falses: que la immigració és un dret, que és intrínsecament positiva i que és inevitable. Mentre els polítics beneïen l’arribada de nouvinguts (primer per la via de la multiculturalitat, després per la del pragmatisme), els ciutadans no han pogut obrir la boca per expressar què en pensaven. La legislació espanyola —que facilita l’accés a drets amb l’empadronament, fomenta l’arrelament i recorre de tant en tant a regularitzacions massives— no ha estat neutra, sinó que, segons sosté Sala, ha fomentat l’arribada de persones per servir els interessos dels empresaris, sempre necessitats de mà d’obra barata per mantenir un model productiu extensiu, basat en salaris baixos i en una productivitat reduïda.

La trampa de l’Estat del benestar

No som 6 milions segueix l’estela dominant en els estudis sobre immigració, que incideixen en les conseqüències econòmiques per a les societats d’acollida. Tant si és per remarcar-ne els problemes (un enfocament en auge) com per destacar-ne els beneficis, predomina un abordatge utilitarista, que oblida o margina altres consideracions: es tracta d’aclarir fins a quin punt els immigrants aporten alguna cosa o són un llast. I aquí l’autor, que és titulat en Ciències Ambientals i Humanitats i articulista a Vilaweb, sembla seguir fil per randa les idees expressades per l’economista Miquel Puig, autor, entre d’altres, d’Els salaris de la ira (La Campana, 2021) i veu habitual als mitjans de comunicació quan s’aborden els efectes dels nouvinguts en l’economia catalana.

L’aproximació de Puig és contundent i contrasta, en bona mesura, amb el discurs governamental sobre les bondats de la immigració: per a ell, al contrari, es tracta d’una amenaça clara per a l’Estat del benestar. Catalunya, afirma, importa sobretot mà d’obra poc qualificada que tendeix a ocupar llocs de treball mal remunerats. Com que aquests immigrants perceben salaris baixos, la seva contribució en forma d’impostos també és reduïda. Tenint en compte els serveis públics que reben, i segons dades oficials que cita del Regne Unit i Dinamarca, “la seva aportació”, de mitjana, “sempre és negativa”, tal com ha sostingut en una xerrada com a convidat de Renaixença Demogràfica, una associació que vol fomentar “la natalitat de les famílies catalanes”, preocupada per les “conseqüències per a la societat i la cultura” de la manca de fills autòctons.

La immigració, insisteix Puig, fa créixer l’economia global, però no tant en termes de PIB per càpita. “Ens estem quedant enrere. No ens està anant tan bé dins del nostre entorn”, alerta l’economista, que aplaudeix el posicionament de certs espais polítics, com la socialdemocràcia danesa, que imposen molts filtres a l’entrada d’immigrants amb escassa qualificació per la seva suposada incompatibilitat amb l’Estat del benestar. La idea està molt present també a No som 6 milions, que parla de “dúmping social” i de “reforma laboral encoberta” promoguda pels governs espanyols i les empreses per “congelar els salaris de la classe treballadora i mantenir un teixit econòmic de baixíssima productivitat”. Mentre a uns pocs empresaris (del sector carni o de l’hostaleria) els ha anat molt bé, les classes mitjanes i baixes “autòctones” han patit “una davallada molt forta del nivell de vida”, diu Sala.

El Cercle d’Economia ha publicitat un informe, aquest dijous, amb un posicionament més matisat. La immigració dels darrers 25 anys hi és definida com un “factor estructural” que ha tingut “efectes positius indiscutibles”, però que no ha estat “exempt de problemes”. L’arribada d’immigrants és “conseqüència i motor” d’un model econòmic de “creixement extensiu”, però “amb baixa productivitat”. La institució constata que ha fet créixer l’economia, però adverteix que els guanys en renda per càpita han estat “molt limitats”. Aquest sistema, conclou, difícilment pot garantir, a mitjà i llarg termini, “la sostenibilitat de l’Estat del benestar”. La “rapidesa” del fenomen, a més, ha “tensionat” el mercat de l’habitatge i els serveis públics essencials, circumstàncies que impacten més en els col·lectius amb menys recursos i “alimenten una percepció social de competència pels mateixos béns escassos”.

La institució recomana apostar per un model “més intensiu en productivitat” i una immigració “més moderada en volum, més ordenada i alineada amb les necessitats i les capacitats reals del país”. Unes afirmacions que contrasten amb un estudi recentíssim de la patronal catalana Foment del Treball, que calcula que, per mantenir el creixement econòmic, caldran 140.000 immigrants en edat laboral cada any. “Sense immigració no podem produir i no som competitius. Els necessitem com l’aigua per beure o l’aire per respirar”, va reivindicar el president de Foment, Josep Sánchez Llibre.

Per al Cercle d’Economia ha crescut el mercat, però els guanys en renda per càpita han estat limitats

Aquestes i altres qüestions que Catalunya aborda ara amb urgència, com si s’acabés de despertar, ja han estat àmpliament debatudes (i en part refutades) en altres latituds. A Los mitos de la inmigración, el sociòleg holandès Hein de Haas, citant multitud d’estudis, desmenteix llocs comuns a dreta i esquerra i alerta que, sovint, els debats es plantegen “d’acord amb interessos polítics i plantejaments ideològics”, allunyats d’una realitat molt més prosaica, gens dramàtica. Segons De Haas, es tendeix a “exagerar els desavantatges” de la immigració tant com a “exagerar els beneficis”. Les promeses dels polítics de no acollir treballadors poc qualificats són un exercici d’hipocresia, diu, perquè la rea­litat és que són necessaris. Els autòctons “no poden ni volen” fer determinades feines que són dures, requereixen molta motivació, bon estat de forma i resistència: agricultura, construcció, processat d’aliments, àmbit domèstic, sanitat, neteja, hostaleria, perruqueria, repartiment a domicili...

Un dels 22 falsos mites que analitza sosté que, si els estrangers estan disposats a treballar més per menys diners, això provoca una caiguda dels salaris. No és cert: els efectes sobre els salaris són gairebé nuls, “irrellevants”. Tampoc és cert que l’impacte fiscal (la diferència entre el que aporten i el que reben els immigrants) sigui important, sinó “mínim”, i per tant no amenaça l’Estat del benestar. En aquest quart de segle, admet, “la desigualtat ha crescut, els salaris s’han estancat” i les classes treballadores sembla que no prosperen. Però la culpa no s’ha de buscar en la immigració, diu, sinó en determinades “decisions polítiques que afebleixen l’Estat del benestar”.

Carles Bertran, responsable del Centre d’Informació per a Treballadors Estrangers (CITE) de CCOO a Catalunya, coneix l’obra de De ­Haas. Per a ell, a vegades tot depèn de “com es vulguin interpretar les dades” i, sobretot, de les intencions que hi ha darrere de certes afirmacions. Coincideix amb els crítics que el model econòmic, amb sectors que busquen mà d’obra barata, “està condicionat a l’arribada d’immigració”. Però el focus s’ha de posar en un altre lloc. “El que nosaltres volem són salaris dignes per a tots els treballadors, també els estrangers”, diu Bertran, que alerta sobre les segones generacions, que acaben “en els mateixos sectors que els pares”, fet que pot convertir-se en “una base de conflicte”. “Els pares ja sabien que venien a patir, però els fills no. L’ascensor social ja no funciona”, afegeix, marcant diferències amb la gran onada migratòria del segle XX.

Un consens trencat per l’extrema dreta

La gestió exitosa, amb més llums que ombres, d’aquella migració que durant el franquisme va portar a Catalunya desenes de milers de persones d’Andalusia, Extremadura, Galícia o les Castelles, va crear un imaginari que ha condicionat del tot la manera com s’ha abordat la immigració dels últims 25 anys. Va consolidar “una sèrie de principis, valors i identitats” que han marcat l’acció política, conclou Núria Franco Guillén, en un article (“Cap a la politització de la immigració a Catalunya”) publicat aquest gener. “Una nació construïda sobre la base d’aquell ‘És català qui viu i treballa a Catalunya’ produeix, reprodueix i perpetua una autoconcepció cívica que afavoreix l’acceptació de persones que, vingudes de fora, es volen catalanes”, afegeix la professora de la UOC, especialitzada en polítiques migratòries.

Però aquella proclamació, gairebé un lloc comú, està en perill. O, com diu Sala, el consens “s’ha començat a esquerdar”. La vinculació, sovint mal­intencionada, de la immigració amb els problemes de la gent (habitatge impossible, serveis bàsics deficients, poder adquisitiu minvant) ha estat liderada per l’extrema dreta. Dijous passat, en un esmorzar informatiu a l’hotel Palace de Barcelona organitzat per Nueva Economía Fórum, la líder d’Aliança Catalana, Sílvia Orriols, va fer una esmena a la totalitat a aquell desig integrador que van encapçalar personalitats com l’escriptor Francesc Candel. “Hi ha molta gent que viu i treballa aquí i mai seran catalans”, va afirmar, en al·lusió als musulmans, la integració dels quals dins la societat considera impossible. Orriols, diputada al Parlament, va entrar en política colpida pel fet que els autors dels atemptats gihadistes de Barcelona i Cambrils (que van deixar 16 morts l’agost del 2017) eren joves del seu municipi, Ripoll, on ara és alcaldessa.

L’auge de l’extrema dreta és un dels factors que han canviat el terreny de joc en el debat sobre la immigració, constata Franco Guillén. En la primera onada (2000-2008), “el consens entorn de la no manipulació del tema com a arma electoral s’havia mantingut”, fins i tot en anys de “tempesta perfecta”, o sigui després de la Gran Recessió. La xenòfoba Plataforma per Catalunya va aconseguir alguna quota de poder municipal i va “contaminar” les posicions de certs partits, però el consens es va mantenir. Després del trauma del 17-A, del fracàs del Procés i de la constatació que les coses no anaven a millor, aquell equilibri es va trencar i la ultradreta, com ha passat arreu d’Europa, ha trobat la seva manera d’arribar a l’electorat amb el discurs antiimmigració. Han arribat “vents de canvi”, alerta la professora.

Per a Hein de Hass, l’estancament dels salaris és culpa de l’afebliment de l’Estat del benestar

El malestar ciutadà és palès a les enquestes. El novembre del 2025, el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) va constatar que gairebé el 60% dels catalans creu que hi ha “massa immigrants” (i un 73% en joves d’entre 18 i 24 anys). En paral·lel, una majoria de ciutadans (69%) considera que “es fa massa demagògia” sobre els migrants i sovint “se’n magnifica la problemàtica”. Aquest febrer, una altra enquesta (de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials de Catalunya) apunta que dos de cada tres catalans estan d’acord a limitar la immigració, una opció que ha pujat 20 punts en només dos anys. Dels enquestats, els votants d’Aliança són els que més reivindiquen aquesta mesura, seguits dels de Vox, PP i Junts.

L’augment de la població fins als 8,15 milions actuals (segons les últimes dades d’Idescat, de mitjans de 2025) planteja altres reptes. El paisatge humà de pobles i ciutats ha can­viat, i també ho fa l’ús de les llengües: menys del 10% dels nascuts a l’estranger, segons els estudis que es considerin, tenen com a llengua habitual el català i són nombrosos els informes que alerten sobre la davallada de l’idioma. Catalunya, diu Sala a No som 6 milions, està en “una situació clara d’emergència nacional”, si bé només toca de puntetes aquest i altres temes (com el nacionalisme o la identitat) que també han quedat arraconats en les aproximacions periodístiques o acadèmiques recents sobre immigració. El factor identitari sí que és fonamental, en canvi, per a partits com Aliança, que ha fet bandera del rebuig a l’islam (incompatible, al seu parer, amb els valors occidentals) i de la por a la dissolució de la nació. L’informe del Cercle d’Economia subratlla que, a més de drets, s’han d’exigir “deures”, que passen, entre altres coses, pel “coneixement i l’ús de la llengua catalana” i l’“assumpció de valors democràtics bàsics”. També considera que, en un país “petit” com Catalunya, “la preocupació per la preservació d’alguns trets de la seva identitat és part important del debat” i assenyala que el català “ha de ser un element clau”, especialment per garantir “la integració de les segones generacions”, és a dir, dels fills dels immigrants.

Que la immigració és present, potser més que mai, en l’espai públic s’ha vist aquest dissabte a Figueres, on s’ha celebrat una jornada de reflexió que defuig una visió exclusivament utilitarista. Organitzada pel Congrés de Cultura Catalana, la trobada ha pretès ser “un espai per parlar allunyat de l’ambient tòxic amb què sovint s’emmarca aquest tema”, segons el seu director, Esteve Planada, que alerta sobre l’ús “partidista i perillós” de la immigració. Planada assegura que és “urgent parlar-ne, però amb calma”, i adverteix que cal comptar, també, amb la veu de les persones migrades. “Si només parlem des de la visió catalanocèntrica, del que ens convé i el que no, és un debat esbiaixat”.

No som 6 milions

Josep Sala i Cullell
Pòrtic
128 pàgines
17,90 euros

Los mitos de la inmigración: 22 falsos mantras sobre el tema que más nos divide. Hein de Hass. Traducció de Juanjo Estrella González. Península.

600 pàgines. 22,90 euros