Puig Antich, mite o revisionisme

“La memoria no es igual en todas las personas, ni para todas: unas acumulan en exceso, construyendo una hipermemoria —una exageración atrofiada— y otras dejan un inmenso vacío”. Segons el periodista i escriptor Manuel Calderón, és el cas del sotsinspector Francisco Anguas, la mort del qual en un tiroteig durant l’operació de desarticulació del Movimiento Ibérico de Liberación (MIL) per part de la policia franquista va dur l’anarquista Salvador Puig Antich a ser condemnat a mort en consell de guerra i executat a garrot vil, el 2 de març de 1974, a la presó Model de Barcelona.

Ara que fa 50 anys, la multitud d’actes d’homenatge a Puig Antich sembla reforçar la tesi de Calderón i justificar el seu llibre Hasta el último aliento. Puig Antich, un policía olvidado y una guerrilla contracultural en Barcelona. És el prestigiós premi Comillas d’Història, Biografia i Memòries, que l’editorial Tusquets ha concedit per acord majoritari d’un jurat format per Miguel Ángel Aguilar, Jordi Amat, Isabel Burdiel, Anna Caballé i Josep Maria Ventosa. Ara bé, l’obra de Calderón només restaura mínimament la memòria d’Anguas perquè se centra, sobretot, a desmitificar Puig Antich i el MIL. De raons potser no n’hi falten, però sí rigor històric i periodístic, fins al punt que Hasta el último aliento esdevé un subtil i, de vegades, descarat exemple de revisionisme.

Ben escrit —i dins dels límits del que l’historiador Enzo Traverso defineix com a “escriptura subjectivista del passat que, siga històrica o literària, o totes dues alhora, no s’allibera de les opcions polítiques del seu autor”—, el llibre de Calderón està més a prop de l’Andrés Trapiello de La noche de los Cuatro Caminos o el Javier Cercas de Soldados de Salamina que de Pío Moa. Es nota que l’autor, barceloní nascut a Còrdova el 1957, llicenciat en Filosofia i periodista cultural a ABC i La Razón, s’ha bregat com a novel·lista a Descampados, Bach para pobres, El hombre inacabado i El músico del gulag.

No obstant això, Hasta el último aliento —el títol és d’una pel·lícula de Jean-Pierre Melville; el sotsinspector Anguas era un jove cinèfil fan de Truffaut— conté expressions pròpies de Federico Jiménez Losantos. Com quan Calderón ubica el MIL dins de l’extrema esquerra dels anys setanta: “Todos estos grupos fueron liquidados, aplastados, a excepción de los terrorismos nacionalistas (IRA y ETA), que cumplieron su función de crisálida y perviven en una nueva metamorfosis política”. Calderón avala la definició del franquisme com a “modernidad autoritaria”; veu la justícia militar “rápida, eficaz, obediente, cumplidora”; qualifica la desena d’expropiacions bancàries del MIL de “atracaviejas”; defineix els cantautors com a “llorosos cantantes de la protesta”, i parla de “funcionarios de la Memoria Histórica” o “taxidermistas de la historia”.

Calderón comet errors factuals i conceptuals a ‘Hasta el último aliento’, premi Comillas d’Història

Amorosit amb cites de Walter Benjamin, l’epíleg en què Calderón explica quins testimonis ha entrevistat —un germà d’Anguas; Carme Puig Antich; els històrics del MIL Jordi Solé Sugranyes, Josep Lluís Pons Llobet i Jean-Marc Rouillan, i el redactor de la sentència de mort, Carlos Rey— és prou clar en el seu objectiu: “Busco volver a contar aquel suceso 50 años después, porque tal vez no sea todo igual. Siempre aparecen cosas nue­vas, más de las que pensaba”.

Tot i això, i d’ençà del 40è aniversari —que Quadern va abordar en el vessant judicial, polític i social—, poques novetats hi ha hagut del cas que es va reobrir el 1985 amb el treball col·lectiu La torna de la torna (Empúries). I que després han mantingut obert els llibres del periodista Francesc Escribano Compte enrere (Edicions 62, 2001), que Calderón ni esmenta malgrat ser la base de la pel·lícula Salvador; el de l’historiador Gutmaro Gómez Bravo Puig Antich. La transición inacabada (Taurus, 2014), que Calderón també ignora, i el del periodista Jordi Panyella Salvador Puig Antich, cas obert (Angle, 2014, ara reeditat), que cita però no fa seu.

Assumir la rigorosa investigació de Panyella —que ell resumeix a l’epíleg com a “tota la veritat sobre aquella injustícia criminal, aquell crim d’estat”— invalida el relat premiat de Calderón, basat en el sumari oficial del consell de guerra. És la causa 106-IV-73, i d’aquí surt l’afirmació que Puig Antich —malferit en la seva detenció, el 25 de setembre de 1973, per dos trets de la policia— va matar Anguas amb una ràfega de quatre bales de la seva pistola Astra: tres van impactar en el sotsinspector i l’altra al portal del carrer Girona on va haver-hi el tiroteig. Calderón menysté els metges de l’Hospital Clínic que van certificar la mort del policia i que el recorden amb un mínim de cinc impactes de bala, i també passa per alt l’autòpsia manipulada i l’estudi balístic de Panyella: bales que no eren de Puig Antich van impactar en Anguas.

Les claus de tot plegat les resumeix bé l’historiador Agustí Colomines al capítol sobre Puig Antich d’Amnistia i llibertat! (Rosa dels Vents, 2023): “Panyella va aportar declaracions inèdites, fins a aquell moment desconegudes, que demostraven que el sumari de Puig Antich va ser un muntatge policial. Un dels testimonis que aportava el llibre era el de la persona que va llegir el sumari en el judici. Al cap dels anys revelava que s’havien ocultat documents. Un altre dels testimonis clau era el de dues infermeres de l’Hospital Clínic que van atendre Puig Antich de les ferides després de la detenció. Una bala li havia travessat la mandíbula i li van cosir la boca. En aquest estat, dos policies el van interrogar. El llibre també incloïa una entrevista amb Carlos Rey, redactor de la condemna a mort de l’anarquista i que en ple procés sobiranista, el 2014, era l’advocat de la dirigent del PP Alícia Sánchez Camacho. Aquest llibre va desmuntar la tesi processal que va servir de base per condemnar a mort Puig Antich”.

Entre 1969 i 1974, a Espanya hi va haver 30 morts per la repressió franquista, la majoria del moviment obrer

Un darrer element clau que Calderón ignora o exclou en la seva revisió de la història del MIL són les revelacions que Gómez Bravo va publicar el 2014. L’historiador també va repassar el sumari, però, a banda de posar-lo en context històric, va analitzar la correspondència del Govern Civil i informes de l’ambaixada dels Estats Units. En síntesi, acrediten que la pena de mort la va decidir Franco abans i tot que l’assassinat de l’almirall Luis Carrero Blanco, el 20 de desembre de 1973, portés Puig Antich a dir: “ETA m’ha matat”. La documentació d’arxiu demostra que un major grau de mobilització social en favor de Puig Antich no hauria tingut incidència en el consell de guerra del 8 de gener de 1974 que el va condemnar, ni hauria desdit a Franco de donar l’enterado al consell de ministres de l’1 de març. El franquisme volia transmetre fermesa i evitar una derrota simbòlica com la del procés de Burgos, en què, fruit de fortes protestes, va commutar la pena de mort a membres d’ETA.

“No hubo huelga en las fábricas. La Seat no paró. No había capacidad para poner al régimen contra las cuerdas como sucedió en 1970 con el Proceso de Burgos”, resumeix Calderón. Tampoc té pèls a la llengua quan diu que “Puig Antich no era el preso más importante ni el más valorado de la Modelo”, o que “el MIL ni siquiera fue aceptado como una parte, sin duda radical y minoritaria, del antifranquismo”. De fet, Calderón diu que el MIL eren una dotzena de persones, “vanguardia sin rostro, sin líderes, sin organización, desconocida, de un nihilismo anónimo” i que “lo que querían era no trabajar”. També diu que “su aislamiento político era absoluto, como evidenció la detención de los 113 de la Assemblea de Catalunya y la campaña posterior para su puesta en libertad”. I rebla: “Para la izquierda ilegal o tolerada la condena de Puig Antich fue una cuestión incómoda”.

En aquest aiguabarreig de valoracions que vol desmitificar el MIL més que qüestionar o posar en valor l’antifranquisme transversal de l’Assemblea de Catalunya, Calderón comet errors factuals i conceptuals. Ho són parlar d’esquerra “tolerada” pel franquisme, o afirmar que els 113 detinguts en la reunió de l’Assemblea de Catalunya el 28 d’octubre de 1973 van ser posats aviat en llibertat sota fiança pel Tribunal de Orden Público (TOP) i que es van desentendre dels presos del MIL. La realitat és que molts no van sortir de la presó fins a inicis del 1974, quan el consell de guerra a Puig Antich ja havia dictat sentència. D’aquí la incòmoda però indignada resposta del líder del PSUC Antoni Gutiérrez Díaz quan Escribano el va entrevistar per a Compte enrere: “Què podíem fer si gairebé tots estàvem a la presó en aquell moment? La brutalitat franquista és l’única responsable de tot el que va passar”.

Calderón explicita que la premsa catalana no va estar a l’altura de Cuadernos para el Diálogo o El Correo de Andalucía, únics a publicar editorials de clemència per a Puig Antich. En el cas del diari sevillà, el director i sacerdot José María Javierre va trucar a la mare d’Anguas. “Mi madre le dijo que, como cristiana, no estaba a favor de la ejecución”, diu a Calderón Juan Carlos Anguas. En contrast, la nit del enterado la gauche divine celebrava al restaurant La Oca de Barcelona la festa de la revista Por Favor, on Manuel Vázquez Montalbán va irrompre així: “Aquesta nit no serà d’alegria. Han confirmat l’execució de Puig Antich”.

Tenim un problema quan la memòria històrica depèn més de la memòria (feta de records) que de la història (basada en fonts), i quan el periodisme és més relat interessat que descripció o interpretació de fets i contextos

Per Calderón, la revista Triunfo també té l’estigma de no prestar atenció al procés de Puig Antich, mentre que la portada del 9 de febrer de 1974 la va dedicar a “El juicio de los abogados de Barcelona”. I precisa: “Se refie­re a los abogados laboralistas Albert Fina, Montserrat Avilés y Ascensión Solé, juzgados en el Tribunal de Orden Público el 31 de enero”. Aquí rau un greu error històric de Hasta el último aliento, present també quan tracta la vaga de Harry Walker de 1970 i les pugnes internes a Comissions Obreres com a origen del MIL, paradoxalment aliè a la classe treballadora per a qui deia lluitar. Calderón, que ignora el llibre Harry Walker: lluita obrera, victòria veïnal (Ajuntament de Barcelona, 2019), no ho analitza a fons.

Ras i curt: en el 50è aniversari de l’execució de Puig Antich, la pugna descarnada per la memòria, sigui per reblar el símbol amb múltiples homenatges o bé per desmitificar el militant anarquista i el MIL, com pretén el premi Comillas, deixa fora de focus la història de l’oposició real al franquisme i els seus herois anònims.

Entre 1969 i 1974, a Espanya va haver-hi 30 morts per la repressió franquista, la majoria en lluites protagonitzades pel moviment obrer. Entre ells, el jove de 27 anys Manuel Fernández Márquez, mort el 1973 per trets de la policia durant una vaga a la central tèrmica del Besòs. De les 2.839 sentències condemnatòries del TOP, tribunal del qual s’han commemorat 60 anys sense ressò mediàtic, 1.808 van ser a Catalunya: en el 45% dels casos la militància del processat no consta (814 persones), però les sentències que sí que la inclouen reflecteixen que més del 25% eren de CCOO (453 condemnats), seguits del PSUC (148) i, a molta distància, altres organitzacions.

Calderón sí que apunta que el paper del moviment obrer en l’antifranquisme “ha merecido poca consideración”. Però ell no ho corregeix perquè el seu objectiu declarat és un altre: contrapesar el momentum de “cuando se empezó a rescatar la figura de Puig Antich, acorde con el revisionisme histórico del momento, y se estrenó la pel·lícula Salvador”. Ara bé, la crítica frontal de Hasta el último aliento al procés de mitificació de Puig Antich i el MIL també és aplicable a l’autor: “Todo es ya memoria, porque los hechos ya no deben coincidir con la realidad, sino solo con lo que queremos recordar”.

Tenim un problema quan la memòria històrica depèn més de la memòria (feta de records) que de la història (basada en fonts), i quan el periodisme és més relat interessat que descripció o interpretació de fets i contextos. A Passats singulars, l’historiador Traverso fa una anàlisi de l’obra de Cercas que serveix per a Calderón. Explica que allò que la historiografia retreu als revisionistes no és que proposin noves interpretacions del passat o rectifiquin lectures errònies, sinó que “capgiren els pilars d’una consciència històrica compartida que veia els culpables entre els feixistes, els nazis i els franquistes”.

Segons l’historiador Gómez Bravo, a l’Espanya del segle XXI el revisionisme té com a funció “banalitzar els aspectes repressius del franquisme”. Ho recorda al final del seu Puig Antich del 2014, vigent el 2024: “Allò important del revisionisme històric no són els seus arguments, plens de mitificacions i tergiversacions dels fets, sinó les inquietants funcions que compleixen en la societat actual”.

Del trauma als homenatges

Escriu l’historiador Agustí Colomines que “el trauma que va suposar l’execució de Puig Antich per a la societat catalana va ser de tals dimensions que va donar lloc a nombroses manifestacions de producció cultural”. A més de la pel·lícula Salvador, de Manuel Huerga, de documentals i llibres, són cèlebres les cançons I si canto trist (1974), de Lluís Llach, i Margalida (1977), de Joan Isaac, dedicada a la companya de Puig Antich. El trauma, convertit en mite segueix generant actes i produccions culturals.

Amb motiu del 50è aniversari, han organitzat homenatges a Puig Antich l’Institut d’Estudis Catalans, la Generalitat, el Memorial Democràtic i l’Ajuntament de Barcelona. Amb suport municipal i producció de Jaume Roures, la comissió Salvador50anys ha programat sis dies d’actes a la Model, del 2 al 7 de març, i en diverses universitats. Una altra comissió, lligada a grups autònoms i anarquistes, també organitza activitats de l’1 al 3 de març, que culminen amb un mural sobre Puig Antich a Vallcarca de l’artista Rock Blackbloc.