Mala consciència antifranquista

El 23 de febrer de 1974, el setmanari madrileny Triunfo, amb el títol El ejemplo de Barcelona, publicava un reportatge sobre la consciència ciutadana despertada per la lluita veïnal que havia fulminat l’alcalde José María Porcioles. Una consciència posada a prova per la condemna a Salvador Puig Antich, amb protestes abans i després de l’execució, el 2 de març. Però que també va fer aflorar una mala consciència sedimentada en una història distorsionada: el gruix de l’antifranquisme hauria deixat morir Puig Antich mobilitzant-se “massa poc i massa tard” perquè el jove llibertari “no era un dels seus”, segons Carme Puig Antich a Francesc Escribano (Compte enrere, Edicions 62, 2001).

L’historiador Antoni Segura i l’exmembre del MIL Jordi Solé Sugranyes han escrit que “per a la família, per als seus companys i per a molts militants de l’extrema esquerra i del moviment llibertari, la reacció contra el judici i posterior condemna de Puig Antich no fou tan intensa com en ocasions anteriors” (El fons MIL, Afers, 2006). Ho comparen amb el procés de Burgos contra membres d’ETA salvats, el 1970, per una gran campanya solidària... També en el vessant polític el de Puig Antich és un cas obert.

L’origen de la mala consciència és la columna que el dia de l’execució Manuel Vázquez Montalbán, Sixto Cámara, va publicar a Triunfo: un elogi dels humoristes Tip y Coll al cabaret Topless de Madrid. Bon periodista i militant comunista, Vázquez Montalbán deuria treure foc pels queixals en saber, la nit de l’1 de març, que Franco havia donat el “Enterado” i Puig Antich moriria mentre ell sortiria amb una columna frívola. Tan frívola com la festa de la revista Por Favor al restaurant La Oca, on periodistes i gauche divine van conèixer el “Enterado” precisament perquè Vázquez Montalbán va interrompre Luis del Olmo: “Aquesta nit no serà d’alegria. Han confirmat l’execució de Puig Antich”. Mentrestant, al Col·legi d’Advocats, cent persones feien gestions desesperades per un indult que Franco no va atorgar ni a trucada del papa Pau VI.

La inhibició de l’esquerra la va fixar el mateix Vázquez Montalbán a Autobiografía del general Franco (Planeta, 1992) en imaginar aquesta conversa amb el dictador: “Difícil explicarle a usted el porqué de la escasa reacción española ante el asesinato legal de Puig Antich, un joven anarquista que mató a un policía mientras forcejeaban por una pistola. Hubo algunas manifestaciones, sobre todo en Barcelona. Extrema izquierda. Cristianos por el Socialismo. Simples horrorizados ante la operación de matar, pero los estados mayores de los partidos trataban de despegarse de la violencia, en busca de una respectabilidad pactante de la futura democracia”.

Historiadors com Segura, Alberto Pellegrini i José Manuel Rúa recolzen en aquesta cita la tesi que l’antifranquisme no va fer servir tot el seu potencial per salvar Puig Antich, al contrari que a la tancada de Montserrat pel procés de Burgos. Però l’historiador Andreu Mayayo, a Josep Solé Barberà. La veu del PSUC (L’Avenç, 2007), matisa: “A principis del 1974 el clima polític havia canviat de manera radical. La detenció dels 113 havia fet molt de mal i la capacitat de mobilització de l’Assemblea de Catalunya no es recuperarà fins a la mort de Franco”. Això al·legava el líder del PSUC Antoni Gutiérrez Díaz a Escribano: “Què podíem fer si gairebé tots érem a la presó en aquell moment? La brutalitat franquista és l’única responsable”. El fet, avalat per historiadors i testimonis, és que la pena capital contra Puig Antich a la farsa judicial del 8 de gener de 1974 estava decidida: com a revenja per la mort del policia Francisco Anguas i com a torna de l’assassinat per ETA del president del Govern, Luis Carrero Blanco, el 20 de desembre.

Ara bé, no és cert que l’antifranquisme no es mobilitzés. Potser no els 113 membres de l’Assemblea de Catalunya detinguts el 28 d’octubre de 1973. Ho recordava amargament l’advocat Francesc Caminal a Escribano: “No vam tenir cap contacte amb l’Assemblea o amb les forces d’esquerra. Sempre érem nosaltres els que informàvem i demanàvem ajuda”. Però es van fer coses. Algunes les va relatar el col·lectiu Carlota Tolosa, dirigit per Ramon Barnils, a La torna de la torna (Empúries, 1985).

Van demanar clemència a Franco periodistes, els Col·legis de Llicenciats, Enginyers, Aparelladors i Advocats, i 26 associacions de veïns i entitats catòliques de Barcelona. Deia el telegrama: “Preocupados posible aplicación pena capital a Salvador Puig Antich, solicitamos al Jefe del Estado conmutación de la pena”. També van reclamar l’indult el president del Consell de l’Advocacia, l’HOAC i 300 intel·lectuals encapçalats per Enrique Tierno Galván, Joaquín Ruiz Giménez i Gregorio Peces-Barba. I il·lustres com François Mitterrand, la cantant Joan Baez, el jutge del Tribunal de l’Haia Hugo Pos, l’exministre britànic lord Gardiner i el vicepresident de la Comissió Europea Christopher Soames.

I, des que el desembre de 1973 es van crear comitès solidaris amb Puig Antich a Barcelona i França, es van succeir accions i manifestos avalats per l’Assemblea de Catalunya, CCOO, PSUC, PSAN, Bandera Roja, LCR, MC, MSC... En donen fe les Informaciones API que l’Agencia Popular Informativa distribuïa clandestinament i elaborava professionalment. Enric Bastardes recorda les “profundes discussions” entre els seus polititzats periodistes —ell mateix, Lluís Bassets, Andreu Claret...— però l’API “feia periodisme de fets”.

I els fets, segons l’API, són que, el 5 de desembre de 1973, els presos polítics de la Model —on hi havia la cúpula de l’antifranquisme— van fer “una crida urgent a l’Assemblea de Catalunya” i als “grups polítics, al moviment obrer, als estudiants i intel·lectuals, als col·legis professionals i a les jerarquies de l’Església” perquè es mobilitzessin per “l’abolició de la pena de mort” i la “no execució de la que es pogués dictar contra Puig Antich”. Se’n va derivar des d’un editorial a Treball —l’òrgan del PSUC criticava el MIL, però instava a “ampliar la pressió pública per salvar la vida de Puig Antich”— fins a proclames de l’extrema esquerra en pro de la “violència revolucionària”.

Segons l’API, a Barcelona i barris metropolitans hi va haver desenes d’accions que van reunir milers d’estudiants i vagues que aturaren fàbriques. Però la manifestació més gran va ser a París, el 10 de gener, amb 3.000 persones. És evident que, tot i que el PSUC va cridar, el 12 de febrer, que “Catalunya sencera s’aixequi contra la pena de mort”, això no va passar. I tanmateix, el fet que el mes abans de l’execució es detinguessin més de 240 antifranquistes prova que l’oposició no va abaixar els braços.

El dissabte de l’execució, i l’endemà, per l’enterrament de Puig Antich, hi va haver més de 3.000 manifestants. I 17 detinguts. Al Camp Nou es van repartir 30.000 fullets: “Franco asesino”. I en moltes homilies dominicals es va citar “l’assassinat de Puig Antich”, des de la “molt moderada” del bisbe Narcís Jubany fins a la que va parlar de “dictadura satànica”, als Caputxins de Sarrià. Els dies següents, milers de persones van fer vagues i accions en facultats, hospitals i barris; a 40 fàbriques (La Seda, Olivetti, Siemens, Pirelli...), editorials, llibreries, bancs i taxis. Grups d’extrema esquerra, a banda de pintades, van llançar còctels molotov. També hi va haver protestes arreu d’Espanya. I en mitja dotzena de capitals europees es van atacar ambaixades i oficines espanyoles.

Però el colofó de la protesta és a Barcelona. El 8 de març, més de 3.000 persones van acudir a una missa a Sant Andreu convocada amb “milers d’octavetes” per militants cristians i del PSUC, PSAN i Bandera Roja coordinats a l’Associació de Veïns. La policia va ocupar el barri, però, desbordada, va deixar fer. Mossèn Ignasi Pujades va dir: “La mort de Puig Antich ha ferit en allò més profund la consciència nacional i internacional”. I va cloure l’homilia amb un epitafi comunista per al jove mite llibertari: “Treballadors de tot el món, uniu-vos!”. Segons l’API, eren les 11 de la nit i no hi hagué detencions.