Puig Antich, cas obert

Quan fa 40 anys de l’execució al garrot vil de Salvador Puig Antich el 2 de març de 1974 a la presó Model, encara no se li ha fet justícia. Ni a ell, condemnat en un procés farcit d’irregularitats en les quals el franquisme va ocultar errors policials i va saciar la seva set de revenja, ni tampoc al policia Francisco Anguas, la mort del qual en el tiroteig produït durant la detenció del militant del Movimiento Ibérico de Liberación (MIL) a Barcelona, el 25 de setembre de 1973, segueix formant part “d’un dels casos més foscos de la història judicial espanyola”. Són paraules del magistrat Santiago Vidal durant la recent presentació del llibre del periodista Jordi Panyella Salvador Puig Antich, cas obert (Angle), que pretén ser la revisió definitiva del procés que el Tribunal Suprem (1994 i 2007), el Tribunal Constitucional i el Tribunal d’Estrasburg no han volgut abordar. Una revisió que ara, a petició de les germanes Carme, Montserrat, Imma i Marçona Puig Antich, està en mans de la justícia argentina, i davant la qual l’advocat Carlos Slepoy vol aportar les noves proves del llibre de Panyella. La paradoxa és que totes aquestes revelacions procedeixen d’incògnites ja plantejades obertament fa 40 anys. I que, més enllà d’estar presents en la memòria dels protagonistes d’aquell episodi i ser assenyalades per Panyella i els seus precedents Francesc Escribano —a Comte enrere (Edicions 62, 2001), base de la pel·lícula Salvador, de Manuel Huerga— i el col·lectiu Carlota Tolosa —a La torna de la torna (Empúries, 1985)—, ja van quedar recollides en l’informe del butlletí clandestí API Informaciones número 41, publicat el 31 de gener de 1974, després del judici a Puig Antich i abans de l’execució. O, com precisa el jutge Vidal, del seu “assassinat legal”, única forma de definir un procés amb molts interrogants oberts. 

Les preguntes que, a partir del treball dels successius advocats defensors Oriol Arau i Francesc Caminal, primer; del veterà Francesc Condominas, després; i de Sebastià Martínez Ramos i Olga de la Cruz en els intents de revisió del cas, les recopila Panyella i es poden agrupar sota els epígrafs que l’API ja va utilitzar el 1974: balística, autòpsia, testimonis i irregularitats processals.

Balística. A l’escala del número 70 del carrer Girona encara hi ha una marca de bala del tiroteig entre Puig Antich i els policies que el van detenir. Altres marques a la paret van desaparèixer fa temps. El jove llibertari, mig estabornit i sense reduir perquè els policies no duien manilles, va disparar a la desesperada abans de ser ferit a la boca. I l’agent Anguas va morir per múltiples trets: segons el sumari, van ser tres, tots de la pistola de Puig Antich. Però els metges Pere Munné, Joaquim Latorre i Ramon Barjau, que van veure el cadàver d’Anguas però no van poder testificar, recorden “com a mínim cinc orificis per impacte de bala”. Per això escandalitza que no es fessin proves balístiques i que les pistoles i les beines dels policies desapareguessin. A la imatge de la pel·lícula Salvador on el protagonista dispara per intentar fugir gairebé com si fos Gary Cooper, el llibre de Panyella hi contraposa un modern estudi balístic informàtic que prova que bales que no eren de Puig Antich van impactar en el cos d’Anguas.

Autòpsia. Ingressat cadàver a l’Hospital Clínic, seu de l’Institut Anatòmic Forense, una estranya ordre va traslladar el cadàver d’Anguas a una comissaria, on se li va fer l’autòpsia dins mateix del taüt i sense cap mena de garanties. De fet, dels dos metges que la van signar, només un hi va ser present, el doctor Sánchez Maldonado. L’altre forense preceptiu, Rafael Espinosa, no hi era. Així ho certifica per primer cop a Panyella un ajudant present a l’autòpsia i que s’amaga sota el pseudònim Valero. Ell també recorda que el cadàver tenia “quatre o cinc” impactes de bala. El seu testimoni, a cara descoberta, podria avalar la revisió del cas negada fins ara pel Tribunal Suprem.

Testimonis. Panyella aporta altres testimonis nous. Un és el de Xavier Garriga Paituví, el membre del MIL detingut al mateix moment que Puig Antich i que, per primer cop, parla en públic. Desmenteix la declaració que li van fer signar sota tortura i ratifica que allò va ser un tiroteig on la policia es va acarnissar amb la idea de matar Puig Antich però on va morir Anguas. Hi ha també les infermeres Margarida Jansà i Natividad Viguera, mai citades a declarar però que recorden bé els dies que van cuidar Puig Antich al Clínic: emmanillat al llit i amb la boca cosida per l’operació de la mandíbula trencada, troben impossible que el fiscal Alejandro del Toro i els policies Julián Gil i Santiago Bocigas li arrenquessin la declaració de vuit folis que va servir per inculpar-lo.

Irregularitats processals. Un quart testimoni trobat per Panyella és clau per acreditar que el jutge Nemesio Álvarez i, amb ell, l’estament jurídic i militar espanyol, van manipular el sumari de Puig Antich per assegurar-se la pena capital. Enric Palau, que feia la mili com a alferes provisional, va ser l’encarregat de muntar, al dictat de la policia, el sumari de Puig Antich: “‘Aquest document sí, aquest no, aquest sí, aquest tampoc…’, i així vam fer dues piles. El que finalment es va portar al consell de guerra no té res a veure amb el que hauria d’haver estat”. Tan irregular va ser haver fet desaparèixer proves el 1974 com que el 2007 tres dels cinc magistrats de la sala cinquena del Tribunal Suprem que van rebutjar revisar el cas de Puig Antich tinguessin un marcat passat familiar franquista o defensessin la policia de la dictadura, fins a l’extrem que els altres dos magistrats ho van denunciar en vots particulars. Cas obert, doncs, el de Puig Antich.