‘El collar de la reina’. Una esbojarrada història real

Passa sovint, al teatre, que una història d’allò més esperpèntica, hilarant, exagerada... és un fet real. Que li ho preguntin a Marta Pérez, a qui la tropa d’El Maldà va embolicar a fer El collar de la reina (en cartell al Teatre Akadèmia fins al 25 de febrer, dirigida per Adrià Aubert i Carla Coll). “Em vaig espantar una mica...”, reconeix l’actriu de la companyia T de Teatre. “Quan vaig llegir el guió em va semblar increïble. Massa, fins i tot. I quan em van dir que tot allò era real, em va fer molta gràcia i m’ho vaig agafar com un repte”. Com la resta de l’equip, es va capbussar a saber-ne més, a investigar, a descobrir encara més detalls reals que, potser, no apareixen a la literatura o al cinema: des de la novel·la El collar de la reina, d’Alexandre Dumas, passant per les pel·lícules Maria Antonieta, de Sofia Coppola, o El misterio del collar, de Carles Shyer (amb Hilary Swank i Adrien Brody), fins a la lectura (”fanatitzada”, diuen) que estan fent de l’assaig Maria Antonieta d’Stefan Zweig, que ha sortit en català quan el guió ja estava escrit.

La maquinària comèdica d’Arnau Puig va començar a rutllar quan va escoltar al pòdcast de la Cadena SER Acontece que no es poco, de Nieves Concostrina, la història de la llegendària (però ben real, insistim) estafa arran del collar que Lluís XV va voler regalar a una amant. Una estafa de mil ingredinets: un collar que algú té necessitat de vendre; un home amb ànsies de poder; una noia molt astuta, obcecada per ascendir; una actriu que es fa passar per reina; un vident; uns joiers; mentides, amor, traïció... “De seguida hi vaig veure un vodevil”, explica Arnau Puig, actor i autor del text juntament amb Ricard Farré. “Hi havia molt material teatral. Just ara fa tres anys que vam estrenar El bon policia, de Rusiñol. Volíem fer alguna cosa nova i ens hi vam posar. Ara no adaptem un clàssic sinó que expliquem un fet real”.

No van tenir cap problema (és una manera de parlar...) a adaptar la història: “Havíem de limitar la producció a dos intèrprets”, explica Puig, per mantenir el segell d’Els Pirates que tan bé va funcionar al Maldà amb espectacles com El bon policia, Els secundaris o Les dones sàvies. “Això fa que sigui més factible mantenir viva l’obra, fer-la més àgil i que viatgi”. Aquest segell té tota una sèrie de registres ja habituals: fregolisme, picades d’ull a l’actualitat, “congelar” la imatge per parar l’atenció en detalls, fer referències a personatges coneguts... “La nostra idea és no pensar que pel fet de ser només dos actors no podrem fer alguna cosa. Tot s’ha de poder fer. Trenca’t el cap, modifica, reescriu, esborra... I després, darrere l’escenari tot és encara més complicat”. Tot plegat, una feina artesanal, tot un treball d’orfebreria teatral.

Els dos protagonistes donen vida a un munt de personatges amb vertiginosos canvis de vestuari -unes simples dents postisses, una perruca o quatre detalls: “Es veu, no s’intenta amagar. El públic ja sap quin és el nostre codi i l’anem ensenyant cada vegada més”, diu Puig. L’escenari és buit, amb una porta doble per on entren uns i surten uns altres... “Suem molt. No parem”, explica l’Arnau Puig. “De vegades no sabem quina escena toca! És qüestió de cinc segons!”, diu la Marta Pérez. “És un problema de física quàntica” (’quàntica’ en el més estricte sentit de la paraula, s’entén), es diu en un moment de l’obra, quan un personatge reclama la presència d’un altre que seria el tercer sobre l’escenari... “En totes les obres hi ha un moment de gag en què evidenciem que som dos”, diu l’actor.

Però aquest exercici de sinceritat és, també, una mena de reivindicació: molt pocs es poden plantejar fer una obra amb 10, 11, 12 personatges. És una visió actual sobre el teatre que s’alimenta a El collar de la reina, farcida de referències a l’actualitat que, atenció, poden passar desapercebudes: “Home, sí, quan es diu en un moment donat que cal tornar a l’ordre, que prou de brutícia, de gent vagant pels carrers, d’inseguretats... salta el Pla Endreça del Collboni”, subratlla Puig. “I surt un personatge molt actual, Titò Alvaguez (així, amb pronunciació molt francesa), que diu: ‘Som un gremi molt unit aquest dels carruatges per hores!’ O també qui ha de fer fora de l’hostal a la protagonista resulta que es diu monsieur Jean Gaspar...”. També cal dir que apareix el primer venedor d’enciclopèdies de la història i que al poble la festa es fa al ritme de François le Chocolatier...

Si parlem del regal d’un rei a una amant que acaba en una revolució, molts pensaran en l’emèrit rei espanyol, els generosos regals que va fer a Corinna i en tot el que aquest afer va deslligar. Nieves Concostrina, al seu pòdcast, diu que actualment el preu de la joia en qüestió serien uns 20 o 23 milions d’euros, la tercera part dels 65 milions que es va embutxacar l’examant de Joan Carles I. “Són fets que es van sumant i que, tot i que passen inadvertits en els llibres d’història, acaben sent desencadenants, gotes que fan vessar els gots”, considera Arnau.

Arnau Puig reconeix que tot té aromes de La Trinca (ai, la seva Revolució Francesa...!), de L’escurçó negre o dels Monty Python: “El poble que explica que se n’alegra de la mort d’un familiar perquè així tindrà més a menjar és molt Monty Python”, diu. I, afegiria, dels Germans Marx.

Marta Pérez proclama que està encantada d’haver aterrat en aquest món atabalat, divertit, sense pausa, encara que no li ve de nou i recorda alguna escena de Delicades, amb la seva companyia, on travessava l’escenari pel darrere mentre li feien un canvi de vestuari sense que s’aturés, per tornar a entrar per l’altra banda. Igualment ha estat ben rebuda: “Trobar una actriu consolidada en el món del teatre que s’hagi arremangat d’aquesta manera per jugar amb el nostre teatre ha estat fantàstic”, diu el seu col·lega. I ella: “Ens hem complementat a la perfecció. Ell té la comèdia a l’ADN i això dona una confiança... una seguretat. És un metrònom”. De moment, molts bolos d’El collar de la reina estan assegurats. Al juny, ja es veurà què passa, perquè la Marta Pérez farà temporada a Buenos Aires amb La dona fantasma, l’última obra de T de Teatre.