Mestres i fantasmes al Romea

La companyia T de Teatre continua en plena forma. Després d’estrenar muntatges coproduïts amb Dagoll Dagom, Bitò o La Brutal, s’han aliat amb el Centro Dramático Nacional i el Teatre Romea i han parit La dona fantasma. Durant la seva trajectòria han treballat amb autors com Pau Miró, Alfredo Sanzol, Ciro Zorzoli o Denise Despeyroux, i ara li ha arribat el torn a Mariano Tenconi Blanco. Les catalanes senten una especial predilecció per la dramaturga argentina, i Tenconi exerceix aquí d’autor i director en un muntatge que ha tornat a reunir les quatre T de Teatre –Mamen Duch, Marta Pérez, Carme Pla i Àgata Roca— a l’escenari. La dona fantasma és la demostració que el teatre comercial pot expandir els seus límits i jugar amb les lleis de la representació i la metateatralitat amb humor i ironia.

Quatre mestres de finals dels anys setanta ens expliquen les seves alegries i les seves penes. Nosaltres –el públic– som la classe d’alumnes atentes que escolta la lliçó, i elles ens parlen amb aquesta combinació de tendresa i duresa tan pròpia de les docents de l’antigor. No s’especifica en quin país ens trobem, però no importa: les dictadures tenen alguna cosa d’universal. Alejandro Andújar signa l’escenografia, pràctica i neutra, i un vestuari de premi, que al costat de la caracterització d’Eva Fernández crea uns personatges molt familiars: tots hem tingut aquestes mestres, mares, veïnes o tietes. Elisabet Casanovas exerceix de veu en off (o fantasma) d’un pròleg que es pregunta per a què serveix el teatre i reflexiona sobre les semblances entre la ficció i la fe.

Marta Pérez és la primera a obrir foc: La dona fantasma s’estructura en quatre monòlegs i una escena final de grup. Acompanyen les actrius els músics Joan Palet (violoncel) i Rafel Plana (piano), interpretant la banda sonora en directe i intervenint esporàdicament amb alguna rèplica. Pérez és la mestra abandonada pel seu marit, i sembla una mescla entre hostessa de l’Un, dos, tres… responda otra vez i una jove Carme Sansa. La confusió obscena entre la seva vida privada i la seva tasca pedagògica converteix les alumnes en les seves terapeutes i confidents, les seves amigues i confessores. Mamen Duch és la mestra que cuida la seva mare, i la correlació entre les seves llàgrimes i les seves deposicions faria salivar més d’un psicoanalista (argentí, òbviament). La dona fantasma ens mostra un món de dones: mestres, alumnes, mares, amigues i fins i tot fantasmes, arribant a imaginar un paradís celestial poblat només per femelles.

Àgata Roca, amb una gran vis còmica i feliçment retornada a la companyia, crea una mestra de català antològica. Desig reprimit, cartes d’amor i dicció cristal·lina. Una relació lèsbica entre una dona obsessionada per l’ortografia i una professora de gimnàstica té tots els números d’acabar malament. Carme Pla, finalment, és la mestra de teatre, i uneix la pedagogia amb la màgia (literal) de les taules. És molt encertat que aquest muntatge es representi al Romea, teatre que tothom sap que acull el fantasma de Margarida Xirgu. Una última escena, a tall d’epíleg, converteix les quatre mestres en actrius (o és a l’inrevés?) vestides com Les noies de Ziegfeld (Busby Berkeley, 1941), entre còsmiques i metafísiques. La fe, el teatre, els focus i la vida. La llum és el teatre, és a dir, la vida.