Un Rusiñol tan oblidat com actual

Ricard Farré i Arnau Puig buscaven una comèdia clàssica catalana. No van parar de rebuscar. Van revisar entre els tresors acumulats de Puig, que reconeix tenir una certa síndrome de Diògenes amb els llibres antics que ha adquirit en tants anys de visites al mercat de Sant Antoni. Van llegir moltes obres, algunes, fantàstiques, d'altres, un rotllo. Van pensar a muntar una dramatúrgia que enllacés monòlegs i obres breus de diversos autors del segle passat (idea que queda al tinter)… Fins que Xavier Albertí, que llavors encara era director artístic del Teatre Nacional de Catalunya (TNC), va treure la pols a El bon policia, una obra satírica, crítica i esbojarrada de Santiago Rusiñol que, no obstant això, va fracassar en la seva estrena al Romea, el 1905. I va quedar pràcticament oblidada. Tot un repte per a la parella d'actors i directors.

“L'obra ens va encantar”, coincideixen. Desborda actualitat perquè posa sobre la taula qüestions delicades: explica la història d'una parella (d'homes), un de solter i l'altre, vidu amb dos fills. En una època de crisi (“són ‘vegetalistes’ no per convenciment, sinó per pobres”) aquest últim troba feina de policia. 14 reals de paga. Molt millor que res! L'altre educa els nens. La veïna els persegueix: això que visquin junts, sense casar-se cap dels dos, amb dues criatures…no pot estar bé. I els ofereix les seves gràcies. Però el Josep, el poli, és un tros de pa i atrapar delinqüents, conspiradors o lladres no se li dona bé. No en captura cap, al contrari, l'enganyen i els deixa fugir. Una estratagema absurda que involucrarà els dos personatges permetrà al Josep tancar un perillós bandit i, per tant, mantenir la feina.

Farré i Puig, companys i amics (si no, difícilment surt una obra com aquesta) des dels temps en què van coincidir a la Jove Companyia del TNC, el 2014, i abans, a l'Institut del Teatre, han buidat les hemeroteques per informar-se sobre l'època (“sí, la majoria de guàrdies de llavors parlaven en castellà, com reflecteix Rusiñol”): “L'obra va ser, efectivament, un fracàs”, explica Farré. “Però sobretot per a la crítica, perquè en les cròniques llegim que el públic reia i els experts escrivien que ‘no saben de què riuen’”. Puig busca explicacions: “Ens fa l'efecte que riure's d'un anarquista, per exemple, quan a Barcelona estaven posant bombes, no era el més adequat”, sosté. També han esbrinat, llegint la correspondència de Rusiñol, que ell ni tan sols va arribar a veure la representació perquè era a Sóller (Mallorca)”, diu Puig. “El van informar de com anava la cosa i es va limitar a canviar l'últim acte”.

Els dos directors han estat fidels al llenguatge de Rusiñol. “El text és el seu”, expliquen. “Hem tret algun ‘vós’, perquè ens semblava excessiu, però poca cosa més”. Fins i tot les castellanades que es diuen (empleu, sujetu, dumiciliu, atracu…) van sortir de la ploma del dramaturg. El que ja són aportacions d'ells, en alguns casos, improvisades, són les picades d'ullet a l'actualitat: una salutació amb el colze, un lament per no haver empresonat ni tan sols “un raper o un alcalde”, al·lusió a gent que és a la presó “pel que diu que faria”… Després de tot, l'obra critica, en to d'humor, qüestions com l'arbitrarietat de la justícia, la repressió policial, els prejudicis socials… “La realitat ens aporta arguments cada dia, i més durant la setmana passada, en la qual fins i tot vam tenir so de fons d'helicòpters”, diu Farré, en referència a les manifestacions per la llibertat de Pablo Hasél. Però es tracta de detalls que no influeixen gens en el text, ni tan sols el ball en el qual canten una cançó (lletra i música originals): “Rusiñol reconeixeria aquest text totalment”.

També es pot llegir com una crítica social la relació entre els protagonistes. Per més que el Josep sigui vidu amb dos fills (tres, en l'original de Rusiñol), l'homosexualitat de tots dos sembla (només ho sembla) evident.

Un exercici de fregolisme

Un conspirador anarquista i el seu deixeble, un comissari intransigent, un carterista orgullós, un jugador de pòquer, la veïna invasiva, un carceller encantat, el Josep i l'Anton no deixen d'entrar i sortir de darrere d'un paravent amb mil amagatalls que es converteix en pis de la parella, en niu d'anarquistes, en la cel·la del calabós, en una comissaria… És el format que ja va utilitzar Ricard Farré en la reeixida Les dones sàvies (llavors, amb Enric Cambray de company), en què interpretaven mil i un personatges trets de la comèdia de Molière: “És un exercici de fregolisme en el qual representem 10 personatges”, explica Farré. “Hem reduït els 20 personatges originals de l'obra de Rusiñol a la meitat, 10, redistribuint el que li passa a cadascun en els nostres personatges. Més de 10 ja hauria estat massa”.

De fet, els dos actors no paren durant l'hora i deu minuts que dura l'obra, perquè el que no està en escena està darrere del paravent posant-se una capa de policia damunt, col·locant-se una faldilla i un mocador al cap o enganxant-se un bigoti postís. Moviments coreografiats, de vegades, i sempre mil·limetrats. En aquesta posada en escena la complicitat amb el públic és bàsica perquè els canvis de personatges són una part gairebé oberta de la representació. “Incorporem comentaris en els quals fem referència, per exemple, al fet que la Paula fa temps que no veu el Josep, dient que és ‘per raons òbvies’, o sigui, perquè als dos personatges els interpreta el Ricard”, remarca Puig. “Tot, vestuari, attrezzo i escenari ens cap en una furgoneta”, diu Farré. “És una altra manera de reivindicar l'ofici dels còmics, de poble en poble, amb tot a coll”. No serà d'estranyar que El bon policia utilitzi la mateixa camioneta amb la qual van recórrer Catalunya (i la resta d'Espanya en la versió en castellà) amb la premiada Les dones sàvies.