Oda a les mestres

“Trobo a faltar la Paola”, em va dir la Nora, de quatre anys, setmanes enrere, quan encara quedaven pocs dies perquè comencés el nou curs escolar. Amb els pares atabalats per la feina, els últims dies d’agost són avorrits. “Ho sento”, vaig dir-li. “No és això”, replicà de seguida, “trobo a faltar a la Paola perquè me l’estimo, perquè amb ella faig coses importants”.

Només en la seva segona accepció, el diccionari relaciona la figura del mestre amb l’educació dels més petits. Aquesta subordinació del diccionari, que en les seves definicions del mot mestre privilegia l’accepció que fa referència a la “persona que ensenya una ciència, un art, un ofici”, és prou eloqüent i ens diu molt de la consideració social que donem a les mestres. I d’aquí en endavant parlaré en femení, perquè l’educació infantil és un sector altament feminitzat: fins a quasi la meitat del segle XX, magisteri va ser l’única sortida laboral per a les dones que volien estudiar. Es considerava que la cura —no es parlava d’ensenyament— dels més petits estava naturalment reservada a les dones; la mestra era una mare que cuidava els fills dels altres. La mestra, llegim a les actes del Congreso Nacional Pedagógico de 1882, havia de mostrar “un afecte sense igual per als nens, una dolçor de caràcter que no es troba generalment en l’home”.

Aquest argument va arrelar amb força, i prova d’això és que, en termes proporcionals, encara avui la presència de nois a les aules de magisteri i d’homes en les llars d’infants és ínfima. Aquest arraconament de l’educació infantil a l’àmbit de les cures i de l’afecte ha portat també a arraconar la segona accepció del diccionari en favor de la primera i de la tercera: els mestres són ells. Els mestres són aquells que ensenyen una ciència, un art; aquells que, amb autoritat, exerceixen influència i tenen deixebles. La literatura i l’art en general han posat al centre la figura del mestre: quadres com L’escola d’Atenes, La lliçó d’anatomia o La classe de dansa i obres literàries com els diàlegs de Plató —tots els seus diàlegs posen el mestre al centre—, o les firmades per Henry James, Philip Roth o Geor­ge Steiner amb el seu assaig Lliçons dels mestres, reafirmen el concepte de mestre vinculat a l’ensenyament superior, elevat, intel·lectualment i socialment reconegut, sempre vehiculat per la figura masculina del docent, del professor, d’aquell que instrueix i, com bé observa Steiner, deixa una empremta, no sempre positiva, en el seu deixeble.

On són les mestres? On és el reconeixement per aquell aprenentatge primerenc, aquell que ve acompanyat per la descoberta del món, per la curiositat i la innocència que, com digué Giovanni Pascoli, fa de la mirada del nen una mirada poètica.

“Recordo que un dia, anant a pia­no amb l’autobús que agafava habitual­ment i que baixava pel carrer Muntaner, vaig veure una reixa forjada davant d’una casa imponent on es podia llegir ‘Escuela de puericultura’. Recordo que allò em va impressionar i des de llavors sempre més m’hi vaig fixar i fins i tot m’hi vaig imaginar a dins alguna vegada amb molts nens petits a coll”, recorda Anna Fancelli. Ella hauria pogut seguir el camí de son pare —de talent en tenia, i molt— i dedicar-se al periodisme, però ho va tenir sempre clar: volia ser mestra.

Han passat molts anys, però el compromís i la passió per la professió continuen sent els mateixos, fins i tot més. Per a ella, ser mestra es resumeix amb la imatge de les petites mans d’un nen entrellaçades amb les seves plantant maduixes: “Dues mans que s’acompanyen des del respecte, sabent-se necessàries les unes per a les altres, que s’escolten i que teixeixen relacions”. Respecte i, per tant, amor, paraula que feia servir també l’historiador Jules Michelet per definir què era per a ell ensenyar: “Sempre m’he preocupat per no ensenyar més que el que sabia... Els vaig transmetre les coses que despertaven la meva passió, noves, animades, apassionades (i encantadores per a mi), sota l’encant primer de l’amor”. L’amor és respecte i és, sobretot, confiança. Confiar és obrir-se a l’altre sense por, sense prejudicis.

Quan la meva filla petita es llança als braços de la seva mestra Fabrizia i l’abraça, o quan, tot somrient sota el seu xumet busca les bromes de l’Ermínia, expressa confiança vers aquestes dones, vers l’entorn, nou, diferent de casa, però familiar i acollidor. Està aprenent a obrir-se a un món, el nostre, on regnen, en canvi, la desconfiança i la sospita. Desconfiem dels altres, desconfiem de les institucions, dels poders, de les autoritats... Desconfiem per por, per des­engany, per cinisme, per frustració i també per desemparament. “Sense confiança res és possible”, li diu la mare a Bluey, el gos pastor protagonista d’una de les sèries més vistes pels petits i que més ens entusiasma als grans.

No es pot afegir gaire més a les paraules de la mare gossa; sense confiança res funciona, sense confiança els llaços socials es debiliten fins a trencar-se, sense confiança això que anomenem “democràcia” queda irremeiablement ferit, perquè es trenquen tots els seus pilars. Les mestres ens recorden a tots, començant pels pares, el valor essencial de la confiança: amb elles aprenem que els fills no ens pertanyen. Com diria Jane Lazarre, a elles confiem els éssers pels quals donaríem la nostra vida per així recuperar aquella vida que els fills s’han emportat. Perquè sense elles, sense aquelles vuit dones, jo no podria escriure aquest article.

“Què hi ha més feminista que escriure un llibre sobre una mestra?”, es pregunta Lara Moreno a la introducció d’Historia de una maestra, de Josefina Aldecoa, “un llibre sobre una mestra, en el pur significat d’aquest somni: arribar on no hi ha res i cuidar, transmetre, educar, des del respecte, des de l’empatia, per a la llibertat”. Hi ha alguna cosa més necessària que reivindicar i reconèixer aquesta tasca que han fet i fan les mestres? Perquè, amb els seus quatre anys, la Nora té raó: les mestres fan coses importants.